Cultura

Un tast de...

“Parlant amb amor i llibertat” d’Oriol Junqueras. Avançament editorial

El preu de la llibertat

Parlant amb tu d’amor i llibertat
Ara Llibres
Autor:
Oriol Junqueras
Gènere:
Antologia
Pàgines:
223
Preu:
19,85 €
Oriol Junqueras ens regala històries i lectures que inspiren.
Després de dedicar als seus fills ‘Contes des de la presó’, Junqueras comparteix ara les paraules que l’han ajudat perquè ens ajudin també a nosaltres. Un viatge fascinant pels paisatges de la memòria, de la literatura i de l’art. Davant l’oblit, una autèntica lliçó sobre els textos que al llarg de la història han definit els nostres sentiments. Junqueras ens inspira guiat per Petrarca, acompanyat per Shakespeare, sota els núvols de Joan Margarit, amb els ulls de corall de Txarango, sentint la pluja en els poemes de Walt Whitman, veient el mar bategant de Salvat-Papasseit…

S ovint, el preu de la llibertat humana és la necessitat d’escollir. I, tal vegada, encara més, el deure d’escollir. A vegades, ens veiem obligats a escollir, no podem fer altra cosa que escollir. I, en aquests casos, fins i tot el fet de no decidir-nos per cap opció és inexorablement una tria.

Nosaltres fem tot el que està al nostre abast per ampliar el ventall d’elecció dels nostres fills. En la infantesa i l’adolescència (i, cada vegada més, en l’edat adulta) intentem acumular habilitats i coneixements. Intentem, de manera més o menys conscient, enfilar-nos tan amunt com podem en la muntanya de la vida per poder gaudir d’un llarg descens, en què tinguem prou temps per visitar tants vessants com ens vingui de gust.

L’ensenyament i l’aprenentatge són, indiscutiblement, la millor inversió de la nostra vida, des de totes les perspectives: individual, familiar, social...

Cada opció té un cost d’oportunitat. Algun d’aquests costos pot devorar d’una glopada tot el nostre capital vital i ens pot arribar a costar, literalment, la vida.

Potser, una manera d’explicar-ho és tenir present que, quan un fill et pregunta quin és el límit entre allò que està permès i allò que no hauria de fer mai sota cap circumstància, la millor resposta és recordar-li que ha d’evitar, com a mal de morir, tot allò que restringeixi la seva llibertat futura. Una llibertat que inclou necessàriament poder viure amb la màxima plenitud física, mental i emocional possibles. Així, és evident que, per posar-ne només alguns exemples, les addiccions a qualsevol mena de drogues, els comportaments que posin en risc la seva salut (i no cal dir la seva vida) o tot allò que erosioni la seva capacitat d’aprendre i d’interactuar socialment... comporten una restricció esgarrifosa de la llibertat futura.

Probablement, hospitals i presons són llocs on tot plegat es fa especialment evident.

En ocasions, la incerta fortuna del destí ens posa davant del repte d’haver de triar o de sentir-nos obligats a escollir entre dos amors. Encara que, de vegades, és possible que aquesta obligació només la percebem nosaltres mateixos.

Per cert, “dos amors” no sempre vol dir necessàriament entre dues persones. La literatura és plena de personatges que han de triar entre la persona de la qual s’han enamorat i... la família, el deure, la pàtria o qui sap quin altre amor.

O entre una confortable vida familiar i el risc d’acabar a la presó, quan el poder empresona aquells que serveixen la causa de la llibertat i de la justícia.

A vegades, però, l’elecció és, sense embuts, entre dues amants i, fins i tot, entre dues persones de les quals s’està enamorat. En ocasions, enmig del bosc de la vida (allò que Dante Alighieri anomena “una selva obscura”), algunes persones s’han trobat en una bifurcació en la qual, després de dubtar-ho més o menys llargament, han escollit un camí i no un altre.

Potser, aquest va ser el cas del poeta nord-americà Robert Frost:

Dos camins se separaven en un bosc groc

i em sabia greu no poder resseguir-los

ambdós.

I, atès que jo era un sol caminant,

vaig estar-me una bona estona mirant-

me’n un,

fins que es perdia entre els arbres.

Després, vaig escollir l’altre,

perquè era igualment bonic

i tenia, potser, un millor aspecte,

perquè era ple d’herba i poc transitat,

tot i que el pas de la gent els hauria fet

quasi idèntics.

Aquell matí, ambdós eren allí, iguals,

amb fulles que cap passa havia fet malbé.

Vaig deixar el primer, per a un altre dia.

Tot sabent com un camí porta a un altre,

dubtava de si tornar enrere.

Ho diré amb un sospir,

en algun lloc, fa anys i anys,

dos camins se separaven en un bosc i jo...

i jo vaig escollir el menys transitat.

I això ha fet tota la diferència.

I encara que ho diguem amb un sospir (en el cas d’aquest poema no queda clar si és de penediment, d’alleugeriment o de satisfacció), el sol fet d’haver hagut o d’haver pogut escollir és un signe inequívoc de com d’afortunats hem estat a la vida. Indubtablement, cadascuna d’aquestes eleccions és millor que no haver pogut recórrer mai cap d’aquells camins.

En cas que alguna vegada algú hagi estat l’escollit, allò que cal fer és agrair a la vida que ens hagi volgut somriure.

Un agraïment humil i sincer, perquè gairebé mai no som conscients de la immensa sort que hem tingut.

PARAULES PER A LA JOANA

Potser en un excés de confiança adolescent en nosaltres mateixos, alguns homes voldríem haver conegut i haver provat de salvar Anna Karènina, però segur que cap pare no voldria que la seva filla patís com va patir ella. La immensa majoria dels pares són sempre millors persones després de tenir, almenys, una filla.

Tal vegada per aquesta raó, mentre llegia Tolstoi em van venir al cap les Palabras para Julia de Goytisolo i vaig pensar que tots els pares voldríem saber parlar a les nostres filles i a totes les dones que estimem tal com ho fa ell.

Uns versos seleccionats que he decidit transcriure en la versió musicada per Paco Ibáñez, una mica més breu que l’original.

Abans, però, deixa’m explicar-te l’anècdota que, després d’un concert en què havia cantat aquesta cançó, Paco Ibáñez va conèixer les que, durant molts anys, van ser les dones més importants de la meva vida: la meva mare, Antònia, i la meva àvia, Berta. Concretament, va visitar la casa de la meva àvia, al carrer Servet de Sant Andreu, on feia poc que jo havia nascut. Segons la meva mare, quan ella li va preguntar si volia un cafè, ell li va respondre: “Si el tens fet, no; si l’has de fer, sí”.

Amb aquesta mateixa franquesa, deixa’m que t’expliqui que jo acabava de néixer, i que cap de nosaltres no sabia que, molts anys després, jo t’oferiria aquests versos.

Uns versos que et dedico, mentre també penso en la Joana (sense oblidar en Lluc, és clar), tal com Goytisolo pensava en la seva Julia quan els va escriure i com els he interioritzat amb la veu de Paco Ibáñez:

Tú no puedes volver atrás

porque la vida ya te empuja

como un aullido interminable,

interminable.

Te sentirás acorralada,

te sentirás perdida o sola,

tal vez querrás no haber nacido,

no haber nacido.

Pero tú siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti, pensando en ti

como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás

como a pesar de los pesares

tendrás amigos, tendrás amor,

tendrás amigos.

Un hombre solo, una mujer,

así tomados, de uno en uno,

son como polvo, no son nada,

no son nada.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti, pensando en ti

como ahora pienso.

Curiosament, com saps en el moment d’escriure’t aquesta carta, en la seva darrera visita a la presó, la Joana em va explicar que també li agradaria dir-se Antònia, com la meva mare, i Júlia. Del perquè d’aquest darrer nom no me’n va voler donar cap raó.

Potser l’única raó veritable és que la vida, com l’amor, és un misteri formidable. Gaudim-la i gaudim-lo tant com sigui possible.

SOTA LA LLUNA DE LLEDONERS

U n turc, un búlgar, un croat ortodox (combinació poc habitual, atès que la immensa majoria dels croats són catòlics), dos romanesos i un gitano romanès, un eslovè, dos albanesos de Kosovo, un pakistanès, tres marroquins, dos argentins, un napolità (d’italians n’hi ha tants que val la pena precisar-ne l’origen), un holandès, un grapat de colombians, en Raül, en Jordi i jo... Aquesta era la colla que, aquest vespre, després de sopar, ens estàvem una estona, xerrant, asseguts al pati, quan la Lluna ens ha sorprès sobre el mur que separa els mòduls 1 i 2 de la presó de Lledoners.

Aleshores, com sempre, he pensat en tu i en un poema preciós de Leopardi.

Estoics (i potser resignats... ves a saber), els meus companys han escoltat com els recitava alguns d’aquests versos. A tu te’ls transcric íntegrament, perquè són tan bonics com ho ets tu.

Oh preciosa Lluna, recordo que,

ara farà un any, dalt d’aquest turó,

jo venia, ple d’angoixa, a mirar-te.

En aquell temps, tu flotaves sobre

aquest bosc,

tal com fas ara que tornes a

il·luminar-lo.

Aleshores, el teu rostre em semblava

boirós

i tremolós, a causa del plor que

inundava

els meus ulls, perquè la vida m’era

dolorosa.

I ho continua sent, perquè en aquest

sentit

res no ha canviat, oh estimada Lluna.

Malgrat tot, però, soc feliç recordant i

revivint

aquell temps de dolor, tal com és

agradable

recordar la joventut, quan encara era

tan llarg

el camí de l’esperança i tan curt el

recorregut de la memòria.

Fins i tot, quan la tristesa et segresta

i per molt que siguin durs els afanys.

Sovint, els versos de Leopardi semblen tristos, però són d’una bellesa tan incommensurable que sempre reconforten.

Gairebé tant com dedicar-te’ls.

UNA CAPSETA DE RECORDS

Demà és l’aniversari de la Joana. Per això, estimada, deixa’m que avui no t’adreci aquesta carta només a tu, sinó que també l’escrigui pensant en un vosaltres una mica més ampli.

A vegades, em sembla que la meva memòria és una capseta en què guardo una infinitat de noms i de dates, i, per sobre de tot, els vostres records. Els records de com, al llarg de la meva vida, heu estat vosaltres qui m’heu fet com soc, perquè vosaltres heu omplert la capseta cantada per l’Anna Roig i L’Ombre de ton Chien:

Tinc una capseta a dins del meu cor,

on hi emmagatzemo els millors

records.

Un petó en un bosc, la clau del rebost,

aquella joguina, les barques al port.

Tinc una capseta a dins del meu cor.

No hi guardo disgustos, ni tampoc

rancors:

mil i una olors, peixos de colors,

històries de la Xina, amics i repòs.

I, si un dia em toca viure un dia gris,

obro una miqueta la caixa dels

souvenirs.

I el petó en el bosc, la clau del rebost,

barques i joguines m’escalfen el cor.

Curiosament, durant la instrucció del meu procés, de les quatre vegades que he declarat davant d’algun jutge, tres han coincidit amb dates assenyalades: l’aniversari del meu fill, la vigília de la nit de Reis i, avui, la vigília de l’aniversari de la meva filla. Una coincidència de dates que, de ben segur, tots els lectors d’aquesta carta, ara que es fan públiques, estareu d’acord que, sens dubte, ha estat una simple casualitat, oi que sí?

Segur que algun matemàtic ens calcularà amablement quina és la probabilitat que, de quatre declaracions, dues coincideixin amb els aniversaris dels meus dos fills i una amb la vigília de la nit de Reis. A vegades, com bé sabeu, els matemàtics calculen aquesta mena de coses. I, mentrestant, segur que vosaltres en podeu treure les vostres conclusions, sense necessitat d’ajuda...

Sigui com sigui, però, el que avui m’interessa explicar-vos és que, gràcies a vosaltres i als vostres records, jo no he perdut mai el somriure. Mai no us en podré estar prou agraït. Segur que entendreu que ara no entri en detalls. Si m’ho permeteu, tindrem ocasions més propícies quan us ho pugui explicar mirant-vos als ulls.

Malgrat tota la seva maldat, quan “em toca viure un dia gris”, jo soc feliç gràcies als vostres “millors records”, les “mil i una olors” i les “històries de la Xina”, que cada dia “m’escalfen el cor”.

Gràcies!

Oriol Junqueras

(Sant Andreu del Palomar, 1969) President d’Esquerra Republicana de Catalunya, és historiador i professor, tot i que en els darrers anys s’ha centrat en la política. Des del 2 de novembre del 2017 està pres injustament per haver defensat la democràcia. És autor de diversos llibres, com ‘Els catalans i Cuba’ i ‘Revoltats’, de converses amb Justo Molinero.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tornar al claustre

figueres

Guillamino, Serratosa, Za! Rossy, Hanfris Quartet i Manel Rost, a La Marfà

girona
Un tast de...
‘La senyora dels dimarts’, de Massimo Carlotto

El càsting de l’actor madur

Mirador

Sonoritats plenes de sorpreses

Sylvain Prudhomme
No vel·lista

“M’interessen, les pulsions contradictòries”

barcelona
música

Marc Lloret i Oriol Roca, directors artístics del MMVV

cinema

Scorsese ja té data de rodatge per al nou film

cinema

Jared Leto farà d’Andy Warhol en un ‘biopic’

cinema

Comença el festival Subtravelling de Barcelona