En remull

Diumenge a la nit, minuts enllà del punt de les deu, esperàvem encara l'inici de la representació, i és que alguns passavolants no acabaven de decidir-se a entrar, potser, titans sagaços aquests, ja ensumaven alguna cosa de l'avenir. En efecte, el Prometeu de Carme Portaceli, l'espectacle inaugural del Grec 2010, va deixar-nos del tot abaltits, i alguns, cal dir-ho, visiblement desmillorats. I és que fins i tot els més pessimistes hi havien dipositat expectatives millors.

Efecte estrany i desolador perquè l'obra d'Èsquil, versió d'Heiner Müller, és una autèntica delícia estilística, amb certs components que donen al mite una singular proximitat, la distància que normalment comporten les aventures dels déus olímpics aquí es dissipa; tanmateix els personatges siguin divinitats, en el fons, més enllà de l'escena (mai millor dit) hi sentim el batec de la humanitat, com una espectadora muda i impotent, expectant d'un martiri sofert per amor a ella, i que ella a penes comprèn. I és que Zeus vol destruir la raça dels homes, però Prometeu els dóna els mitjans perquè això no succeeixi. Aquest tità benefactor dels homes els lliure el foc robat al cel amb astúcia, i és llavors que un Zeus furibund se'n venja cruelment, encadenant-lo per a l'eternitat a una columna (aquí far) a l'extrem del món, on dia per altre l'àliga del tirà ve a rosegar-li el fetge, però Hèrades matarà l'àliga amb la fletxa i Prometeu aconseguirà alliberar-se. Prometeu, el déu que estima els homes, representa la reflexió i l'enginy humà, per nosaltres, doncs, ha estat el mestre de totes les arts i el coneixement, perquè no només li devem el foc, sinó més encara: la llum!

Però Carme Portaceli ens ha deixat més aviat a les fosques, composant un Prometeu ineficaç, espès i difícil de seguir, del tot incomprensible per aquells que ignorin el text clàssic. Ni el pròleg ni l'epíleg, ni el grand finale ajuden gaire a una posada en escena del tot insubstancial, amb uns actors que ignoren adequar la pausa, el tempo, respirar, les intencions, la dicció i la pronúncia del català (parla en què suposadament s'interpreta el quadre), i que no es creuen una sola paraula, buidant-se en l'esforç d'una fredor i falsedat absolutes. Han estat dirigits?! Naturalment hi ha vestidures, banda sonora completa i parafernàlia escènica: un far, una passarel·la metàl·lica, faroles, una terrassa enquadrada per la banda, i tot voltat d'oceàniques quantitats d'aigua on rabejar-se (ho fan), també lluminària a dojo, quan potser amb la senzillesa i veritat de quatre túniques i actors dirigits i solvents ja faríem alguna cosa més. Buit total. És evident que la via escollida per la directora és equivocada i fallida. Potser hi ha la disculpa d'una autèntica ambició fracassada? No m'ho sembla pas... Només Lluïsa Castell i David Bages, mantenen el tipus, donen una mica d'aire i humor, com aquell qui diu, en aquesta fastuosa xipollejada monumental. Dissort doncs pels efímers...