Cultura

Un tast de...

‘Halley 2042’, d’Anna Carreras i Aubets Avançament editorial

El misteri del pis del costat

Halley 2042
Llibres del Delicte Autora:
Anna Carreras i Aubets
Gènere:
novel·la
Pàgines:
187
Preu:
16,50 €
La Laia i en Lluís són germans i viuen junts. Fart de sentir enrenou sexual al pis del costat, en Lluís exigeix a la Laia que li canviï l’habitació. Ell treballa en un forn i es lleva d’hora. Ella, que escriu contes i no té horaris, accepta el canvi però no assumeix que l’entranyable veïna nonagenària tingui una vida sexual envejable. Decidida a descobrir el misteri que s’amaga al pis del costat, la Laia inicia una innocent investigació que l’inspira a escriure un conte a temps real. El fet de conèixer l’Ovidi, un paio inanimat de vida fosca, i l’Albert, un veterinari retirat que ara fa de repartidor d’Amazon, portarà la Laia a l’epicentre d’una trama criminal en la qual es veurà enxarxada com en una teranyina.

No he anat al llit amb ningú des de fa un any i mig. Fa mesos que la meva vida gravita entre un permanent estat clorofòrmic i unes immenses ganes de canviar de xip. La meva paranoia ha arribat al punt de fer-me creure que dormint, simplement dormint, amb algú, puc quedar-me prenyada. Aquest pànic irracional em paralitza a l’hora de conèixer homes. I de fet, he escapçat del meu telèfon tots aquells contactes amb qui, alguna vegada, havia pensat que hi tenia una assignatura pendent.

Han deixat de motivar-me els llibres normals i només busco lectures en què la vida es mostri sense filtres. Llibres breus i fragmentats que radiografiïn la complexitat de l’espècie humana. A la farmàcia m’han parlat de la depressió. Un dia, el cabró del farmacèutic em va fer entrar a la recambra i em va oferir una caixa de Prozac de sotamà. Em deia que em deixés d’històries, que a veure quan decidia ser feliç d’una santa vegada i que semblava que m’agradés enfonsar-me en un pou que jo mateixa m’havia construït, com una mena de palla mental conscient i volguda. Li vaig muntar un ciri monumental, amenaçant-lo amb una denúncia, mentre deixava clar que més que depressió el que jo tenia era una ansietat de tres parells.

El missatge del farmacèutic era molt perillós: no només minimitzava una malaltia que, en molts casos, pot portar al suïcidi, sinó que m’estava intentant convèncer, sense escrúpols i amb les estratègies d’un dealer, que la depressió era culpa de qui la patia. En aquell moment, l’últim que necessitava era que un imbècil m’assenyalés com a responsable del meu malestar. La salut mental no vol lliçons. Jo em sentia fotuda després de tanta lluita, però no vivia sumida en una tristesa irreparable. Només tenia el bon rotllo una mica adormit. Com el sexe. I no era ni per gust ni per ganes. Per això, sovint ploro fins que em quedo adormida. Perquè enyoro el bon rotllo i perquè enyoro el sexe. Al cap de dues setmanes de l’episodi amb el camell de bata blanca, vaig llegir al diari que el farmacèutic en qüestió s’havia penjat a casa seva. El va trobar la seva dona quan va arribar al vespre després d’una sessió de tupper sex.

Només fa dos mesos que en Lluís ha entrat a treballar al forn de pa del final del carrer. Des de fa anys vivim sols, sense els nostres pares. Un diumenge de tardor van decidir que ens matéssim sols, sense espectadors, i van anar a viure a una caseta de la perifèria amb hort i gallines. En Lluís m’explica cada dos per tres que en aquest establiment fan el pa cada dia, de manera artesanal i amb massa mare. I que també realitzen serveis de càtering per encàrrec i preparen pastissos personalitzats per a fatxendes exigents. En Lluís té trenta-dos anys, cinc menys que jo, va a dormir relativament d’hora i es lleva quan encara és fosc. Li paguen un sou digne que, sumat amb la misèria que jo guanyo amb els meus contes, permet pagar les factures i anar a dinar a fora de tant en tant. Sempre per separat, és clar.

Ni en Lluís ni jo tenim gaire vida social. Ell fa amistats a l’ordinador i jo em refugio en els llibres. M’agraden els gossos i els gats, i quan els meus pares vivien amb nosaltres sempre hi havia un membre de quatre potes corrent per casa. Però el meu germà els detesta i no me’n deixa tenir. Com si fos l’amo de la casa. Un dia d’aquests aniré a una protectora i adoptaré un cadell. Que es foti.

A mi m’agrada fer goig, sense passar-me, posar-me el perfum que m’identifica i potenciar-me els ulls amb eyeliner. El meu germà és un home menut, morè, té els ulls que sembla que hagin de saltar d’un moment a l’altre. És nerviós. Vesteix de manera esportiva, més aviat amb deixadesa i amb una idea de la combinatòria bastant curiosa. Porta ulleres de pasta sense graduar i està permanentment de mala gaita. Ningú diria que hem sortit del mateix úter.

La meva feina no em lliga a cap mena d’horaris.

Això és bo i dolent alhora.

Depèn de com t’ho miris.

Com tot.

Jo treballo quan la musa m’acompanya i, quan la paia prefereix mandrejar i no presentar-se a la nostra cita diària, bado a les xarxes socials com si em posés un escafandre o m’assec a la cadira blava de plàstic que tenim al balcó i miro com la gent travessa el pont i es fa selfies exactament idèntiques en el mateix puto punt. De vegades hi ha persones que aixequen el cap i em miren malament.

Sovint també passejo pels carrers sense cap mena de rumb preestablert. Em deixo caure a les terrasses a parar el sol del migdia, vaig a comprar al mercat i m’ocupo de la casa. Als migdies, als bars, s’hi reuneix la fauna desocupada del barri i és un espectacle prou inspirador per a algú, que, com jo, fa massa temps que ronda pels llimbs i té ganes de marxar a un món menys pla.

M’agraden els mercats. Són llocs amb ànima: la cridòria, l’aldarull, les olors, els colors i les estratègies dels venedors transformen la fira en un espai molt distret. El menjar no està abandonat en fredes prestatgeries com als supermercats. Remenar piles de calces i de mitjons em sembla terapèutic. He après el llenguatge del regateig i les gitanes ja em saluden quan em veuen.

Però no hauria de deixar d’escriure ni un sol dia: a la musa se l’ha de cuidar i d’alimentar com ho fas amb tu mateix. Té més constància una criatura donant teca al seu hàmster que jo amb el meu ofici.

Escric des dels quatre anys.

Llavors ja omplia dietaris segellats amb cadenats de fireta que la meva mare va obrir cada dia de la seva vida sense contemplacions fins que va marxar de casa. Potser pensava que jo tenia una doble o una triple vida. Em sap greu haver-la decebut. Les meves altres vides només són dins el meu cap inconstant. Soc neptuniana, de vegades. I rara. Molt. Sempre.

La musa ha anat canviant d’aspecte, això sí. Primer eren sensacions, electricitats que m’impulsaven a dir coses que no sabia quedar-me a dins. Després, la inspiració tenia el rostre d’alguns actors que abandonaven les revistes d’adolescents de l’època per passar a decorar les parets de la meva habitació. El meu pare sempre es queixava. Deia que més que l’habitació d’una noia, allò semblava un bordell. No vaig entendre mai les seves paraules. Més tard, quan la cosa ja no anava d’hormones sinó de sensacions, m’inspiraven nois de carn i ossos. Que em parlaven i tot, però que no han estat del tot meus. I que, precisament, han tingut la gran virtut de funcionar com a record quan a mi m’ha interessat recrear-los i rebregar-me’ls sobre la pàgina.

La clau és conservar la musa com el privilegi que representa la seva aparició. La musa és un magatzem d’experiències i de la meva reacció cap a elles. Segons el meu estat d’ànim, apareix amb més o menys freqüència. La musa venia sempre després d’un matí de petons, o d’un dinar que acabava en migdiada compartida, o d’una nit protagonitzada pel desig ferotge d’aquells ulls foscos que encara duc clavats per tot arreu.

Tinc el subconscient una mica abandonat, últimament, i la meva escriptura se n’ha ressentit. Em distrec. No em concentro com abans. I la veritat del món ja no em fa sentir tan còmoda. Potser és que hauria de començar a aprendre a mirar a dins i no a fora. Un petit ressò de la memòria em dispara una idea. Un gran ressò em fa escriure un conte sencer a raig.

I fa temps que no em passa res.

Fa molt temps que em sento buida.

Tenia una musa de carn i ossos, metre setanta-cinc i un somriure perfecte. Però es va acabar.

Es va fondre com un floc de neu quan l’esquiador l’esclafa sense miraments.

La meva autoestima va tocar fons, llavors. A tots nivells. Em vaig aprimar massa, vaig plorar massa, i vaig medicar-me massa. Fa unes setmanes he entès que és de valents mostrar la debilitat. Recordo quan era petita i jugava al pati amb d’altres nenes. Em venen al cap situacions de vergonya. O de por. Potser estava jugant i es creaven malentesos, i jo m’espantava, em feia por que es riguessin de mi, por de semblar fluixa, por de dir la veritat per una por encara més gran a les represàlies, por a la timidesa crònica. Em fotia vermella com un tomàquet i em quedava en un racó, tremolant, sense defensar-me.

Els pares em deien: «T’has de mostrar forta, no deixis que et vegin patir. Si has de plorar, a casa. Fes-te una cuirassa, cada dia més impenetrable, i no la deixis anar mai. Així doldràs menys». Deien. I potser per això em vaig dedicar a escriure contes. Per no desencaixar-me volent encaixar. L’escriptura em permet mostrar els sentiments, les emocions, els estats d’ànim, les preocupacions.

I els lectors tenen tot el dret a jutjar. Però no fereixen. Com els animals.

Escriure em deixa mostrar-me tal com soc.

La vida t’obliga a posar-te capes de filtres.

I acabes per ser una altra persona.

Un dia fins i tot vaig llegir com preparar aigua de vidre per remuntar l’autoestima. Em trobava en un bucle mental sense sortida aparent i no hi veia més enllà. En ple conjur em vaig tallar per tot arreu i ho vaig deixar córrer. També em vaig informar sobre l’equilibri del cos a través del sol del bol tibetà. Em sentia ridícula cardant cops a un objecte tan fràgil com aquell, la veritat. M’eixordava i m’ho prenia a conya. Em veia a mi mateixa com una aprenent de timbalera.

Si no escric cada dia, noto que els verins se m’acumulen i començo a morir-me, a delirar, o totes dues coses. M’he acostumat a estar sempre borratxa d’escriptura perquè la realitat no em pugui destruir. Suposo que l’hàbit d’escriure em proveeix de les receptes adequades amb els ingredients de veritat, vida i realitat que soc capaç de menjar, beure i digerir sense hiperventilar. Cada vespre trepitjo una mina. La mina soc jo. Després de l’explosió, passo l’endemà tornant a muntar les peces.

M’ho passo bé treballant amb els contes. Des de fora dec semblar un garbuix de febre i entusiasme. Sense aquest vigor, seria millor que collís maduixes o treballés de caixera en un supermercat. M’encanta crear un personatge que tingui parts de mi, que detesti o que vulgui alguna cosa amb desfici. Li puc donar instruccions, l’engego i el segueixo tan de pressa com puc. Per fer les coses ben fetes, vaig a la cafeteria-llibreria de la meva plaça preferida. Remenant llibres, vull que sigui l’escollit qui em triï a mi, i no a la inversa com he fet fins ara. A casa em diuen que anar a una llibreria no és treballar. Ells, tan pragmàtics.

En la rapidesa de l’escriptura hi ha la veritat.

El llibre que avui se m’ha ofert, exclusiu i cridaner, i ha tapat tots els altres és Zen en l’art d’escriure, de Ray Bradbury. L’he llegit amb un parell d’hores i un parell de copes de vi amb llenques de parmesà. L’he subratllat per tot arreu i, el més important, he entès que el que de debò dona fruits són les observacions personals, les fantasies estrafolàries i les idees estranyes. El llibre és una mica kumbaià però té idees consistents escampades entre la palla. La ciència-ficció cada vegada té més ciència i menys ficció. Només cal llegir els diaris.

En Lluís s’ha comprat una impressora i l’ha instal·lat al costat del meu ordinador. Suposo que per fer-se l’interessant. O pitjor: l’artesà que imprimeix fotografies de pa i pastissos de qualitat per plagiar-los al seu forn de merda. Un dia entraré i imprimiré fotos de gats i gossos. Llavors les penjaré per tota la casa. En Lluís és tan obtús que potser no capta la indirecta.

Anna Carreras i Aubets

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977), és escriptora, crítica literària, correctora i traductora. Llicenciada en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha escrit diversos estudis sobre la literatura de les dècades del 1970 i 1980, entre els quals destaca l’edició de l’obra poètica completa de Vicenç Altaió. Ha publicat les obres ‘Camisa de foc’ (Empúries, 2008), ‘Tot serà blanc’ (Lleonard Muntaner, 2008), ‘Veus’ (Empúries, 2010), ‘Fes-me la permanent’ (El Cep i la Nansa, 2016), ‘Ombres franceses’ (El Cep i la Nansa, 2016) i ‘L’ull de l’escarabat’ (Llibres del Delicte, 2019).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols
Crítica
cinema

Noies vitals a l’Algèria convulsa dels 90

Restes de quatre cases, a Santa Creu de Rodes

eL PORT DE LA SELVA
Drama / Comèdia

‘Judy & Punch’, titelles i revolució feminista

Drama

Ben Affleck es redimeix a través del bàsquet

Terror

Nicolas Cage en un malson al·lucinogen