Cultura

Valentín Roma

DIRECTOR DE LA VIRREINA CENTRE DE LA IMATGE

“El museu s’hauria de rearmar ideològicament”

La Covid-19 no és una barra lliure per cancel·lar projectes

La cultura de la queixa, de la resignació i de l’abatiment no casa amb el caràcter de Valentín Roma (Ripollet, 1970), el director de La Virreina Centre de la Imatge des del 2016. Els museus, ens diu en aquesta entrevista, no tenen excusa per complir les seves obligacions socials i amb l’escena artística local. El 31 de desembre acaba contracte, però encara no hi ha res decidit sobre el seu futur.

Què trastocarà aquesta crisi del programa de La Virreina?
Res. Tot es desplaçarà, i punt. No tinc cap informació que hi hagi d’haver una reducció pressupostària. Que tampoc em preocupen gaire les reduccions pressupostàries. La Virreina té un bon pressupost, i això que és el pressupost més baix dels últims 20 anys. És una cosa que em vaig dir a mi mateix: no penso queixar-me ni del pressupost ni del sou. Tinc amics superbrillants, més que jo, amb unes dificultats tremendes. La primera vegada que vaig tenir un sou fix tenia 44 anys. Va ser quan vaig entrar al Macba. Sé què és ser freelance i amb 42 anys haver de demanar diners al meu pare perquè no arribava. De què m’he de queixar ara que estic en una posició de privilegi? Si em tallen una part del pressupost, que no crec que passi, em buscaré la vida. Això ni m’ha detingut ni em detindrà. Ara bé, nosaltres fem exposicions molt barates. Amb els 800.000 euros que tenim de pressupost, fem onze exposicions.
La institució artística, i no parlo només de La Virreina, sí que es veurà forçada a introduir canvis en la seva missió. Canvis que, potser, ja s’haurien d’haver fet fa temps?
Es posaran sobre la taula competències que fins ara no havíem premut. Un nom mediàtic, una cua davant d’un museu, un rebombori a les xarxes… ja era una targeta de presentació d’un projecte expositiu. Els museus hauran de reformatar el que fan. Que per a nosaltres, insisteixo, sent com som una institució mitjana petita que no hem fet mai coses de 300.000 euros, aquest problema no el tindrem. Les dades de les audiències dels museus de Barcelona són molt significatives. El públic català es mou dins d’un arc del 10% al 20%. Nosaltres tenim el 40%. I situats on estem situats, amb l’entrada gratuïta, al mig de la Rambla. Ara amb la Rambla buida tenim cues a Susan Sontag. Cada dia. Susan Sontag, per cert, és una exposició que val 20.000 euros. I a sobre hem traduït al català per primera vegada el seu clàssic Sobre la fotografia. La nostra línia de publicacions continuarà amb aquesta funció. La pregunta fonamental en aquests moments és quin paper tenen els museus en l’esfera pública. Aquest ha de ser el paradigma de treball. Els museus de qui són? Qui paga La Virreina? La ciutat, oi? Doncs jo no puc estar d’esquena a la ciutat. Tinc un compromís amb aquesta ciutat i amb aquest país. Ja sé que ara a la gent no li agrada parlar de diners, però se n’ha de parlar, i tant que se n’ha de parlar, més que mai. Deixem-nos de macroteories etèries i estiguem atents al que està passant.
Qui o què del món de l’art sortirà més perjudicat?
No podrem posar-nos de perfil davant les situacions de precarietat i debilitat sectorial. La gran política cultural haurà de conviure directament amb una anàlisi radical, detallada i precisa de la situació laboral, de producció… del sector. Amb dades reals, més enllà de les impressions. Catalunya és un país petit, ho tenim fàcil per saber quines són les nostres problemàtiques. Necessitem un dibuix clar de l’escenari que ens ha deixat la pandèmia. I compte: sabem que hi pot haver un gir conservador en la reducció de l’activitat de les institucions, i això és dramàtic. La Covid-19 no és una barra lliure per cancel·lar projectes. Per què s’han de fer menys exposicions? Per què en lloc de vuit en faràs quatre que estiraràs nou mesos? Que tens problemes de transport per dur una exposició internacional? Doncs fes una altra cosa. Busca’t la vida. No pots justificar-te amb la Covid. Les institucions grans sempre han tingut molts privilegis: mediàtics, d’atenció política, de pressupost… Doncs és el moment d’auditar-les. Perquè les petites ja et dic que no ens mourem ni un pèl. Jo no em mouré ni un pèl. No penso cancel·lar res.
El problema d’arrel és que no hi ha prou consciència del sector com a ecosistema?
S’ha de solidificar amb bons projectes, prescindint de les etiquetes i de la tipificació dels espais: art jove a La Capella; art de mitja carrera però també jove a la Fabra i Coats; no sé què al Macba i no sé què més a La Virreina. Això s’ha acabat. No hem de tenir por de baixar d’aquests pedestals. Entrem en un moment que ens demana complexitat a tots. La mirada al nostre context ha de ser rigorosa, densa, no pot caure en els folklorismes derivats d’una certa apologia fàtua d’allò localista. I ara hi ha el perill que s’utilitzi el context local d’una manera molt gratuïta, frívola i superficial, amb projectes menors. A mi això m’espanta. No s’han de fer les exposicions per complir una quota, un homenatge o una reparació historiogràfica. Estic en contra de totes aquestes nocions absurdes perquè es poden fer servir d’una manera molt xantatgista, avantatgista i d’autojustificació. Que s’ha de fer justícia amb Carles Hac Mor? El que se li ha de fer és un projecte absolutament professional. El museu ha de deixar de ser una màquina de producció de conceptes eteris per generar dinàmiques. S’ha de convertir en un espai nerviós d’interacció social i d’interacció amb els ecosistemes artístics en què s’inscriu. I les institucions no ens hem de donar tanta importància a l’hora d’escriure el relat d’un panorama artístic determinat. Som espais d’assaig i error. Així és com s’haurien d’entendre les exposicions, i no, per exemple, com allò que et consagra o t’envia a la merda.
Les desigualtats socials s’agreujaran. L’elitització a tots els nivells, tant dels creadors com dels visitants, no creu que és una de les grans amenaces d’aquest demà?
Ho és. I seria important un rearmament ideològic de les institucions. Però et confesso que no soc gaire optimista. No sé si el museu es traurà de la màniga un nou eslògan, com fa amb tota mena de conflictes. El museu no és un espai que sàpiga aguantar ideologies fortes. És un bisturí neoliberal. No hi confio gaire, no. El museu pot acabar en el mateix lloc retòric que ocupa des de fa 60 anys. Tant de bo m’equivoqui.
El seu contracte s’acaba aquest any. L’Ajuntament li ha comunicat si pensa renovar-lo? Vostè té ganes de continuar?
Tancat no hi ha res. Sé que estan contents amb la meva feina. Les bases del concurs eren clares: un contracte per dos anys prorrogable per dos anys més de direcció externa, una condició, la de l’externalització del director, estranya que em consta que estan mirant d’arreglar. Quatre anys no són res en un museu. No és fàcil que un museu tingui una programació recognoscible; tardes a aconseguir-ho. I ara que La Virreina comença a tenir-la és clar que m’agradaria continuar.
Ha pogut fer tot el que volia aquests quatre anys?
Tot. Absolutament tot. Són els quatre anys que he treballat amb més llibertat en tota la meva vida. I amb molt respecte i acompanyament. La Virreina, amb aquest nom una mica així que té de Centre de la Imatge, d’imatge expandida, és un lloc mestís en què pots treballar amb línies molt transversals.
Quina peça del puzle de les institucions artístiques barcelonines ocupa La Virreina?
El nostre signe recognoscible és un tipus de projecte expositiu –que si vols dir-ne de tall clàssic no m’importa– monogràfic d’un autor que no coneixies o només parcialment. Recordes l’època del Manolo [Borja-Villel] a la Fundació Tàpies? Ningú sabia qui eren Hélio Oiticica, Ana Mendita, Krzysztof Wodiczko… La Louise Bourgeois que va fer no s’havia vist mai. O la mostra de Robert Motherwell, una autèntica passada. La Tàpies d’aquell moment tenia una funció formativa fonamental que, modestament, m’agradaria recuperar. Potser no és bo com a titular, però seria una mica com un Verdi. M’ho han dit, que La Virreina som com un Verdi. El que estem fent és això: exposicions d’autors sense relat museogràfic o desactualitzat. Alexander Kluge no havia fet mai una exposició. Copi, una cosa petitíssima. Paula Rego la vam fer amb les seves obres més salvatges per trencar amb el rotllo de la dona pintora amb sensibilitat femenina. Però hi ha una altra feina que s’ha fet aquests anys menys visible que ha sigut clau per canviar la institució. Aquesta feina que ara tant caldrà fer, nosaltres ja l’hem estat fent. La interacció social, molt diversificada. Aquí hem tingut gent que ha estat investigant dos o tres anys. La investigació crítica és primordial. Hem creat una comunitat de 500 persones que des de línies diferents estan dins de la institució. Treballen dins de la institució. Són la institució.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Agraït als cinemes

BARCELONA

L’instant feliç de la fotografia

Palafrugell
Un tast de...
‘La ira’, de Raül Garrigasaitspan class="formatHK"

Un alçament

Postals a dues veus

Barcelona
Crítica
música

Talent i amplitud de mires

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols