Cultura

Crítica

cinema

Chiara en plenitud

En els títols de crèdit finals de Chambre 212, el director francès Christophe Honoré fa constar el seu agraïment a diverses persones, convidant-nos a suposar que, tot i que no s’acaba de percebre, l’han inspirat. La llista, per ordre alfabètic, comença amb Woody Allen i Ingmar Bergman, que a la seva diferent manera, tenint el primer al segon com a mestre inigualable, han explorat en la crisi de parella. Així mateix, enmig d’altres, també apareixen els noms d’Irene Dunne, Cary Grant i Leo Mac Carey, els actors protagonistes i el director de The Awful Truth (1937), un dels films més brillants del Hollywood clàssic que el filòsof Stanley Cavell va definir com a comèdies de remarriage, en la mesura que una parella s’hi separa, però es reenamora i va retrobant-se fins a refundar la seva relació.

Certament, amb el seu gust per la lleugeresa i alhora la malenconia romàntica exhibides en pel·lícules com ara Chansons d’amour i Les Bien-aimés, Honoré aborda la crisi d’una parella i també esbossa un remarriage a Chambre 212, des què, en un hotel situat just davant de l’apartament mateix, Marianne (esplèndida Chiara Mastroianni) observa el seu marit (encarnat pel cantautor i actor Benjamin Biolay) després que aquest hagi descobert que li és infidel amb un alumne d’una assignatura de dret.

L’habitació 212 es converteix en un espai oníric i simbòlic on van apareixent els fantasmes del marit jove (Vincent Lacoste) i de la dona que va ser-ne amant. També hi acudeixen tots els qui han estat amants de Marianne dins d’una situació que gira de l’inrevés al que és habitual: una dona madura, i no pas un home, resistint-se al pas del temps en la recerca de cossos joves. Això mentre Honoré és com si fantasiegés amb el retrobament de Chiara Mastroianni i Benjamin Biolay, que van estar casats fa uns anys. Una pensa que hi ha elements que fan voler estimar aquesta pel·lícula, però que aquest desig va desinflant-se davant d’una xerrameca que ho fa tot obvi, d’un artifici que es fa massa mecànic, d’una frivolitat que no s’ha de confondre amb l’esbojarrament vitalista d’aquelles exultants comèdies de remarriage.

Chambre 212
Director: Christophe Honoré
França, 2019


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols
Crítica
cinema

Noies vitals a l’Algèria convulsa dels 90

Restes de quatre cases, a Santa Creu de Rodes

eL PORT DE LA SELVA
Drama / Comèdia

‘Judy & Punch’, titelles i revolució feminista

Drama

Ben Affleck es redimeix a través del bàsquet

Terror

Nicolas Cage en un malson al·lucinogen