“Vaig començar a tocar en grups pel «blues»”

És com entenc les cançons que faig. D’una banda, per la cadència, inciten al ball, i de l’altra, per les lletres o el cant, al plany. Fins i tot Cariñosa , l’única cançó en castellà del disc, tot i ser un cant a la lleugeresa, té un punt melancòlic. No sé viure-ho d’una altra manera. Les dues coses se’m fan indissociables.

Sí, i tant! Però això ja ve de lluny. I és que cada vegada es balla menys. Sí que es fa en conjunt, o en coreografies, però poc com a ritual. És tan dominant, aquesta cultura digital... I tot és tan massiu... Estem tots consumint dades a casa i veient-nos cada vegada menys amb els veïns. Només ens ha faltat haver de confinar-nos!

Fa temps que tinc la impressió, personalment, d’estar en el final d’una era. Cada vegada m’interessen menys els concerts molt grans, no trobo que siguin el meu lloc, però alhora sí, o depèn de quins, o és que penso que m’estic fent gran… I, ara, enmig de plantejar-me coses com aquestes, la realitat m’ha fotut una hòstia. Sembla un testament, aquest disc! I he pensat: “No és que siguis tu, el que s’ha fet gran. És que el món ha canviat!”

És una mica com cuinar, això. Pots anar-hi afegint ingredients però, amb el temps, t’adones que hi ha menjars que milloren amb pocs elements. És un exercici que havia de fer, encara que jo tinc tendència a anar sumant-hi gent i anar-me enamorant de músiques diferents. Tot plegat és una mica contradictori, ho sé, però intento portar-ho el millor que puc.

Els pares d’en Machid són de la Cabília, i aquest tipus de música l’ha mamada de petit. És curiós, però, com a França no cal tenir família nord-africana per conèixer músiques així, ja que sona a la ràdio i d’allà n’han sortit hits. Aquí, però, això no passa, i mira que de població marroquina en tenim...

Sí, i recordo comprar-nos cintes que eren brutals. De Cheb Hasni, per exemple. El Mediterrani, de fet, és impressionant. Menjars fets amb els mateixos elements agafen gustos diferents segons el toc que li poses. Cada quinze quilòmetres canvies de país i llengua, la qual cosa a mi m’encanta. És l’antiglobalització!

J.J. Cale, per exemple. A banda de tocar la guitarra com els àngels, té un punt hipnòtic de country-blues molt personal. És increïble com juga tan bé amb tan pocs elements. Amb ell t’adones de per què t’agradaven tant Eric Clapton i els Dire Straits: perquè, en realitat, qui t’agradava era J.J. Cale!

Vaig començar a tocar en grups pel blues, jo. I procuro que es mantingui.