Música

Joan Garriga

MÚSIC

“Vaig començar a tocar en grups pel «blues»”

šUn any després de l’EP Nocturns de vetlla i revetlla,Joan Garriga, vella ànima de Dusminguet i La Troba Kung-Fú, presenta el seu primer disc de llarga durada al capdavant d’El Mariatxi Galàctic. S’anomena El ball i el plany (Fina Estampa) i el presentarà, aquest mes de juliol, a la Garriga (9 i 16), Palamós (10), Caldes d’Estrac (12) i Barcelona (29).

En què interactuen el ball i el plany?
És com entenc les cançons que faig. D’una banda, per la cadència, inciten al ball, i de l’altra, per les lletres o el cant, al plany. Fins i tot Cariñosa , l’única cançó en castellà del disc, tot i ser un cant a la lleugeresa, té un punt melancòlic. No sé viure-ho d’una altra manera. Les dues coses se’m fan indissociables.
És estrany, tanmateix, parlar de ball en aquestes setmanes de distàncies socials de seguretat.
Sí, i tant! Però això ja ve de lluny. I és que cada vegada es balla menys. Sí que es fa en conjunt, o en coreografies, però poc com a ritual. És tan dominant, aquesta cultura digital... I tot és tan massiu... Estem tots consumint dades a casa i veient-nos cada vegada menys amb els veïns. Només ens ha faltat haver de confinar-nos!
I no tenir festes majors.
Fa temps que tinc la impressió, personalment, d’estar en el final d’una era. Cada vegada m’interessen menys els concerts molt grans, no trobo que siguin el meu lloc, però alhora sí, o depèn de quins, o és que penso que m’estic fent gran… I, ara, enmig de plantejar-me coses com aquestes, la realitat m’ha fotut una hòstia. Sembla un testament, aquest disc! I he pensat: “No és que siguis tu, el que s’ha fet gran. És que el món ha canviat!”
El Mariatxi Galàctic és un quartet, formació petita, si la comparem amb altres projectes seus.
És una mica com cuinar, això. Pots anar-hi afegint ingredients però, amb el temps, t’adones que hi ha menjars que milloren amb pocs elements. És un exercici que havia de fer, encara que jo tinc tendència a anar sumant-hi gent i anar-me enamorant de músiques diferents. Tot plegat és una mica contradictori, ho sé, però intento portar-ho el millor que puc.
Hi ha un tema en clau rai, al disc: ‘Leila’. Ajuda, el fet de tenir un guitarrista com Madjid Fahe, a endinsar-se en territoris com aquest?
Els pares d’en Machid són de la Cabília, i aquest tipus de música l’ha mamada de petit. És curiós, però, com a França no cal tenir família nord-africana per conèixer músiques així, ja que sona a la ràdio i d’allà n’han sortit hits. Aquí, però, això no passa, i mira que de població marroquina en tenim...
Amb Dusminguet ja van viatjar al Marroc, fa molts anys.
Sí, i recordo comprar-nos cintes que eren brutals. De Cheb Hasni, per exemple. El Mediterrani, de fet, és impressionant. Menjars fets amb els mateixos elements agafen gustos diferents segons el toc que li poses. Cada quinze quilòmetres canvies de país i llengua, la qual cosa a mi m’encanta. És l’antiglobalització!
Parli’m d’algun músic que l’hagi influït, darrerament.
J.J. Cale, per exemple. A banda de tocar la guitarra com els àngels, té un punt hipnòtic de country-blues molt personal. És increïble com juga tan bé amb tan pocs elements. Amb ell t’adones de per què t’agradaven tant Eric Clapton i els Dire Straits: perquè, en realitat, qui t’agradava era J.J. Cale!
Quan es parla de la seva música se citen sovint la rumba o la cúmbia però no tant el ‘blues’.
Vaig començar a tocar en grups pel blues, jo. I procuro que es mantingui.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda