Cultura

Un tast de...

‘El teu gust’, Isabel-Clara Simó

Obra pòstuma de Simó

El teu gust
Bromera Autora:
Isabel-Clara Simó
Gènere:
Novel·la
Pàgines:
208
Preu:
19,95 €
‘El teu gust’ és una gran història d’amor: la relació entre la protagonista i la Roser, que mor en un accident tràgic. Hi ha la història dels altres amors que té la protagonista, amb diferents homes, amb gustos, interessos i preferències diverses. Per això la novel·la és, també, una història sobre els límits de l’individu en relació amb els altres, sobre la cultura i la creativitat, sobre el singular i el plural. Amb el seu estil inconfusible, l’autora obre de bat a bat les portes del seu món literari i ens explica la vida d’una dona que evoca, amb ironia, un trajecte vital fet de retalls i pedaços, amb la sensació que el cos i el cap se separen, perquè encara que les forces defalleixin, la passió roman intacta.

Li vaig dir que em feia mal el dit. Tinc psoriasi a les mans, i de vegades tinc alguna plaga. I li vaig dir cura’m. Ell em va agafar la mà i em va fer un petó al lloc adolorit.

A la nit li vaig enviar un whatsapp, que deia: “Em torna a fer mal el dit”. No l’hi vaig enviar, en realitat. Ni tan sols teníem mòbil. Fa molt de temps, de tot allò. Però l’hi hagués enviat. I ell m’hauria contestat amb un somriure, potser una rialla.

Uns dies després li vaig preguntar si li podia olorar la cara, i va dir, bé, com vulguis. Em va apartar quan la punta del nas, que respirava pausadament i goluda, li va arribar a la comissura dels llavis. Ho va fer com fugint, sense tacte. Un tret que era molt seu, sempre tímid i directe.

En un altre moment li vaig dir que el volia tastar, que seria només una llepadeta al front, per veure si era salat com tothom o dolç pel color de sucre cremat de la seva pell. Va dir bé. El vaig llepar amb tacte, just al mig del front, i vaig quedar estupefacta: malgrat les aparences era tan salat com qualsevol. Ho vaig dir a crits i ell reia. Es burlava de mi o creia de debò que soc tan ingènua?

Tanmateix era difícil tocar-lo, en qualsevol sentit, perquè era esquerp i poc donat a efusions. O potser jo li feia fàstic. Sí, devia ser això. És depriment que et tinguin fàstic. Molt depriment.

De vegades, i depenent del seu grau de culpabilitat, se m’acostava. No tant com una proximitat física, tot i que sovint m’abraçava castament, com qui abraça un germà, però al capdavall s’hi acostava. Em curava les mans amb la meva pomada de la psoriasi, i em feia la pedicura amb guants i la boca tapada. Em podia fer una manyaga a l’esquena, breu i una mica maldestra, o un fregament lleuger al genoll si tots dos érem asseguts.

Un altre dia em vaig cremar la llengua amb un cafè massa calent. Al cap de poc arribava ell i li vaig dir:

–Em fa mal la llengua. Cura-me-la.

Va somriure i va abaixar el cap.

El molt podrit.

Tanmateix, un dia va ser magnífic. A. i jo érem a Ginebra, perquè jo tenia un congrés (en aquella època, jo col·laborava al Tele/eXpres, un diari de tarda que feia forrolla entre els intel·lectuals; jo vaig tenir la sort que m’hi enviessin, tot i ser una col·laboradora externa i fugaç) i ell em va acompanyar. A l’hotel, òbviament, teníem habitacions diferents. Doncs bé, una nit, quan ja havia pres la meva maleïda píndola de dormir –única manera de vèncer l’insomni– van picar a la porta; arrossegant els peus la vaig obrir i em va dir –i us juro que estava serè– que no tenia son i que tenia ganes de xerrar una estona. Acabo de prendre la pastilla de dormir. Una estoneta només. El vaig arrossegar al meu llit, doble, i em vaig acotxar perquè el son m’abaltiria un moment o un altre i ell xerrava. No sé què havia vist a la ciutat que l’havia excitat. Ja veus. Jo sentia que les bromes del son m’anaven envaint, i aleshores ell es va estirar al meu llit. No sols això, sinó que va aixecar el llençol, es va descalçar i s’hi va ficar a dins.

–Pobret –li vaig dir–. La teva amiga avui no està per xerrar i tu em necessites.

Ni sé què em deia. Però li vaig agafar el cap i el vaig dipositar sobre el meu pit maternal i li vaig amanyagar les temples i els cabells tan curts que portava –com un militar, us ho juro, ai déus del cel!– i de mica en mica va anar callant. Ja no recordo res més. Quan em vaig despertar estava adormit al meu costat. Veges si algú ho veia què hi pensaria! I amb la gana que passo jo en silenci i amb resignació. Quan va obrir els ulls somreia, com un nen entremaliat, i em va dir:

–Ronques.

I tot seguit se’n va anar al·legant urgències urinàries i la necessitat d’una dutxa.

–Això et passa –li vaig cridar quan ja ultrapassava la porta de la cambra de l’hotel– perquè has dormit amb mi sense posar-te guants de goma i un tapaboques d’aquells que tens.

Vaig sentir una breu rialla en el passadís i a l’hora d’esmorzar era el de sempre. Ai.

Havíem dormit junts. I jo, que el desitjava tant, roncant com una tòtila. S’hauria deixat? Estava molt esponerós i rialler quan es va ficar al meu llit. Aquest home és, era, tot un misteri.

No va ser l’únic moment d’intimitat. N’hi va haver un altre de preciós. M’havia vingut a esperar al tren. Havíem fet un mos a l’estació i el pobre estava mortet de son. A la parada de l’autobús –agafar taxi anava contra els seus principis– em va dir ai, reina, com t’he trobat a faltar! I va repenjar el cap en la meva espatlla. Jesús. Me l’hauria menjat a petons. I aleshores va dir: “Tu saps que t’estimo i jo sé que tu m’estimes a mi. Però no saps de quina manera. Ni tan sols imagines com t’estimo jo a tu.” Era una declaració d’amor? No ho sé. Però l’endemà escrivia un poema en què expressava la meva immensa felicitat. Una felicitat que va durar fins que el vaig tornar a veure, perquè era l’A. de sempre, distant i, això sí, amable. Vaig escriure un segon poema en què deixatava el meu dolor i deia adeu a un miratge que s’havia esdevingut en una parada d’autobús.

Per a ell, els diumenges eren sagrats. No et podies comunicar amb ell. Si li ho retreies, només aixecava el dit i et repetia, somrient i xiroi: els diumenges són sagrats. Són meus i de ningú més. Suposo que els dedicava, tan net com era, a rentar-se la roba, a tallar-se les ungles, a afaitar-se i a endreçar la seva casa, que imagino caòtica.

De vegades em deixava repenjar el cap sobre la seva espatlla. Us ho ben juro: és el lloc més confortable del món. Se n’anaven els neguits, els patiments nedaven entre sirenes amables malgrat Ulisses, la fatiga era una invenció de frares inquisitorials. Si li ho deia, ell reia, complagut, suposo. Em sento a recer de tot, confessava jo, i ell reia, afalagat, però havia de durar uns instants, si no, em rebutjava, valga’m déu.

Desitjar algú és un patiment perpetu. Si et diu alguna cosa, perquè et diu alguna cosa. Si no et diu res, perquè no et diu res. El desig és sang destil·lada, és icor, la beguda perversa dels déus que segreguen els tumors i les plagues, és la mancança tangible, és respirar dins de l’aigua i és la febre de Messalina i la seva insaciable sexualitat, és sofriment i desesperança. El desig et destrueix el pensament racional i et fa fer passes perdudes com criatures abandonades enmig de vies fèrries i de xiulets de trens.

Com es calma el desig? Només posseint, apoderant-se de l’altre –o l’altra–, i aleshores esdevé fum i remordiments. Totes les religions abjuren del desig. I, tanmateix, no seríem humans sense desig. Serveix per perpetuar l’espècie? No ho sé. Sí que sé que l’únic òrgan existent que serveix només per al desig és el clítoris. Negar-se al desig d’algú és un crim escandalós, per més que les fúries t’abracin els turmells i cridin la teva dissort i la mancança. I malgrat això, ho fem cada dia. Quan tu n’ets la víctima, elabores una incivilitzada ànsia de revenja, i t’avergonyeix la teva conducta. Són molts segles de reprimir el desig: un fet sagrat, ample, solemne i tribal que ens situa al món i al cor mateix de l’univers…

La invenció; les noves idees; viure pensant. Això és ser humà. Amb una objecció: hi manca la fertilitat. El desig.

És el desig secundari, passatger, la crossa on ens repengem per caminar? O és un avenç de la mort? O el fet de no alimentar-lo és negar-se a la vida?

És la Follia d’Erasme el gran esclat del desig? “Car vull demostrar que ningú no pot accedir a l’egrègia saviesa, la ciutadella de la felicitat, tal com ells l’anomenen, sense el guiatge de la Follia.”

Un dia A. em va odiar. Vaig ser una estúpida i, mentre parlava per telèfon –ell que té tanta por de l’àgora, sens dubte justificadament–, jo vaig fer rialles i crits per enartar el seu interlocutor. I es va enfadar. Estava lívid i més quan jo vaig intentar excusar-me dient-li que no havia demanat permís per parlar per telèfon estant acompanyat. Es va irritar tant que em volia deixar en aquell moment i esborrar el passat i el futur i rabejar-se en les meves llàgrimes, que no va fer cap intent per consolar. Va ser un episodi lleig i que encara ens avergonyeix a tots dos. Vaig veure com fugia de mi i com me’n quedaven de buides les mans. I com l’enyorava encara abans de partir.

Episodis i episodis, en què sovintejaven l’alegria i les rialles. Ell tenia talent, però les manilles de la seva cultura el tenien pres pels canells. Les meves manilles són més flexibles, una cosa que tant ens ha costat d’obtenir. I encara.

De vegades el mirava, ja mort el desig, i el volia abraçar, com una germana. El seu rebuig, cada cop més subtil, era, però, evident. Era asexuat? Perquè mai no tenia parella ni semblava necessitar els focs del sexe ni els jocs excitats del que diem amor.

L’amor existeix? O és l’exaltació d’una necessitat, i en definitiva l’imperiós atavisme de perpetuar l’espècie? Després de l’exaltació què queda? Amistat, malfiança? Companyonia i, a la vellesa, necessitat mútua?

El que sí que sé és que l’amor no és mai innocent. Romeu i Julieta han de morir a la tendra edat de catorze i disset anys perquè l’amor no es desvetlli i romangui al reialme platònic de la immortalitat.

El temps va passar i es va engolir el meu amic de color de caramel i de gust salat. Vaig tenir altres amics. Molts. Alguns d’íntims. D’altres anodins. El temps fructificava i, també, s’enduia d’un esbufec algunes joies.

El següent va ser B., el meu culte, prodigiós B. Que produïa enveja i admiració, tot alhora, si és que ambdues coses són separables.

A mi no m’agradava, però escoltar-lo era fascinant. Em tenia bocabadada. No era un home atractiu, però tenia un talent agusat i fèrtil, i li agradava tant parlar! Parlava tothora i no et podies perdre res del que deia.

Hi havia lluna plena i jo la mirava i em deia que era un marbre rodó, fred i tacat i que tanmateix havia teixit de fantasies tota la humanitat des dels seus orígens. Aleshores se’m va acostar (jo repenjava els colzes a l’ampit de la finestra i ell fumava, un tabac de pipa embolicat maldestrament en paper de fumar) i em va dir:

–Soc un sofista, saps? M’agrada aquest nom i no la vulgaritat de la paraula savi. Avui, i ahir, veges com el temps es fa pla de tant en tant, els ensenyen turmentoses futilitats als nens perquè disputin amb més tossuderia que una dona.

–Que una dona? Que t’has begut l’enteniment?

–Ai de mi! No soc políticament correcte o com collons digueu de les fugides d’estudi que feu la majoria davant dels fets. Si els fets són desagradables, poseu tant de sucre que ja no sabem ni de què parlem.

–Estimat, les dones som un producte cultural. I els homes també. Si som tossudes o no, busca-ho en la història.

–La història universal?

Reia amb el seu riure tremolós i amb aquell matís de superioritat que portava enquistada a l’ànima.

–Jo sempre dic –vaig replicar– que hi ha una cultura de l’harem. On es formen les nostres destreses i els nostres vicis. No per natura: per aquesta maleïda cultura de tenir les dones tancades, i estimular, així, la vanitat i la competitivitat. L’enveja i el desprestigi mutu.

–Ho contaré arreu, que a tu, tan feminista, no t’agraden les dones…

–No siguis estúpid, home! També hi ha la cultura del pati d’escola. On apreneu a ser gallets i a ser brutals si convé, on el pitjor insult és dir-li nena a algú i on massacreu els nens homosexuals.

–Ja ho he entès, no insisteixis...

–Em faries un petó al dit? És que em fa mal...

–Ni jo soc ton pare ni crec que la saliva aliena tingui cap propietat curativa.

–Ets un racionalista, oi?

–Exactament.

–I el que m’has dit era d’Erasme, oi?

–Bravo. Comences a aprendre.

I aleshores hi hagué xivarri al carrer, i uns diguem-ne músics van començar a tocar instruments barats i la gent cridava i saltava. Són els rituals de dissabte al vespre, quan fa bo. Vaig sentir ganes d’abraçar-lo però em vaig captenir, perquè el que de debò volia és que algú em fes un petó al dit i que jo em llepés goludament el petit rastre del petó i em sentís estovada i molla.

–Saps? Un pensament que no pot ser traduït en paraules, és un mal pensament; unes paraules que no poden ser traduïdes en acció, són unes males paraules. Ho entens?

–Així doncs, la noesi i el neuma de la fenomenologia de Husserl són males paraules?

–Exactament. De vegades penses, tu.

El meu amic B. se sentia superior a mi. De fet se sentia superior a tothom. Ho era, a la seva manera. Tenia un cervell complex i delicat i una cultura alambinada i extensa. No, no era atractiu. Però jo no podia passar d’ell. I alhora em feia por. Una por atàvica a ser devorada per la seva robusta personalitat.

Quan no estàvem junts m’escrivia. I un dia em va dir que les seves cartes eren un tresor, que en tingués cura. Era humiliant, però malgrat l’adoració que li prestaven tots els homes del seu entorn (de dones, no en tenia cap, excepte a mi), jo encara preservava el dret a la meva individualitat (quina bovada acabo de dir!). Vull dir que em resistia a la submissió que el seu entorn li atorgava.

Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - Barcelona, 2020) ha estat una de les escriptores valencianes amb la trajectòria literària més sòlida. Al llarg d’una carrera intensa i ferma, ha obtingut èxits tan contundents de crítica i públic com ‘Júlia’, ‘La innocent’, ‘La vida sense ell’, ‘La salvatge’, ‘El meu germà Pol’, ‘Un tros de cel’, ‘L’amant de Picasso’, així com els reculls de relats ‘Dones’ i ‘Homes’.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
JORDI AMORÓS (JA)
NINOTAIRE I REALITZADOR DE CINEMA D'ANIMACIÓ

“Els límits de l’humor són en el sentit comú”

barcelona

El violí sense etiqueta

sant feliu de Guíxols

L’arrel mediterrània

BARCELONA

La primera edició del Girona Music Festival s’ajorna fins l’any vinent

girona

El Vinyoli més nu, a examen

SANTA COLOMA DE FARNERS

L’ampliació de l’Arqueològic de Banyoles, a concurs

banyoles

Un vespre amb Marc Ros i Martí Gironell

televisió

Albert Pla farà una sèrie sobre els Borbons

obituari

Mor de Covid-19 el cantant i actor Trini López