Cultura

ENRIC CALPENA

Periodista i historiador. Publica "El primer capità"

“A Gamper li encantarien Messi i el Camp Nou”

Ni Gamper ni ningú podien preveure que el futbol esdevindria un gran espectacle de masses. El trobaven massa complex
Malgrat tots els problemes, el seu país és Catalunya. Gamper ho té claríssim. No se sent espanyol, se sent català

P

er què una novel·la sobre Joan Gamper? Com se li acut?
Parteixo d’una idea de base, que és que hi ha diferents moviments de fons al llarg de la història, lligats o no als grans esdeveniments, que també constitueixen la societat, tot i que ho fan d’una manera molt més discreta. Al segle XX els tres grans moviments són el canvi de rol de les dones, els mitjans de comunicació i l’esport. A partir d’aquesta consideració, vaig plantejar-me fer una novel·la que expliqués la història de Catalunya a l’inici del segle XX a partir de la història de l’esport. Dins d’aquesta història, la del Barcelona és la més interessant. I, dins del Barcelona, resseguir el camí de Joan Gamper em va semblar que, com a novel·la, podria funcionar. En Gamper és un personatge entranyable i atractiu, i durant la vida li passen fets molt gruixuts. D’aquí va venir El primer capità.
Qui era Joan Gamper?
Un xicot suís que, quan té 21 anys, ve a Barcelona amb la intenció de quedar-s’hi entre sis mesos i un any abans d’anar a Guinea Equatorial a muntar una empresa d’exportació de cacau. L’any 1898, quan Gamper arriba a Barcelona, tot just s’ha acabat l’imperi espanyol amb la pèrdua de Cuba, les Filipines i Puerto Rico. Gamper s’espera trobar-hi, per tant, una societat en decadència, però quan hi arriba es troba amb diferents sorpreses.
Quines són aquestes sorpreses?
La primera, que la gent parla bàsicament català. No en tenia constància, d’això, i ell, que té facilitat per als idiomes, de seguida s’hi enganxa. La segona, que Barcelona és una ciutat en plena expansió, en un moment clau de la seva història. Fa deu anys que hi ha hagut l’Exposició Universal, és el moment àlgid de l’expansió de l’Eixample, sobretot des del passeig de Gràcia fins al passeig de Sant Joan. Aquesta expansió provoca una gran especulació econòmica i, al mateix temps, uns canvis tecnològics brutals. Barcelona és, per exemple, en un moment donat, la ciutat més electrificada d’Europa, tot i que ha arrencat de més enrere que d’altres. També és una ciutat amb una xarxa de tramvies, odiats, per cert, per la gent, molt extensa. Som en una Barcelona que bull, molt oberta al comerç.
Com ha afectat la pèrdua de les colònies?
La pèrdua de les colònies ha provocat un gran desgavell, però ha estat en alguns industrials en concret, com els Güell. Per a la societat catalana, en general, ha estat un alleujament. Molta gent creu que, sense colònies, finalment l’Estat ha deixat de malbaratar diners. D’altra banda, les colònies es veuen, des de Catalunya, però també des d’Espanya, com un negoci d’uns pocs que guanyen diners a canvi de la sang de molta gent. Pensem que, aproximadament, uns 450.000 joves van a la guerra de Cuba en un període de trenta anys, dels quals bona part són catalans.
Amb tot això, es pot entendre la sorpresa de Gamper en arribar...
Barcelona és també una ciutat amb molts contactes amb Europa, molt viva i amb moltes ganes de fer coses. Quan Gamper hi arriba i veu tot això, li encanta. Tant és així que els sis mesos es converteixen en un any i finalment decideix quedar-se a viure a Barcelona. Una de les coses que troba a faltar a Barcelona, i en les quals la ciutat va endarrerida, és l’esport. L’esport ha arrencat com a tal a mitjan segle XIX, bàsicament a Anglaterra. És un moviment que lliga amb el món de l’higienisme, del naturalisme, dels balnearis. Un plantejament molt més sa i vital d’afrontar la vida. De mica en mica, però, es va transformant en una cosa que va molt més enllà d’aquesta visió. Així, cap a final de segle, l’esport comença a ser una representació col·lectiva d’allò que passa, i lliga molt bé amb la transformació d’una societat que deixa de pensar en individualitats i que cada cop pensa més col·lectivament.
No s’imaginen, però, que el futbol pugui esdevenir un gran espectacle.
En la novel·la ho poso en boca d’en Gamper, però en aquell moment ho pensava tothom. Creuen que el futbol és massa complex, que hi juga molta gent i amb unes normes raríssimes, com el fora de joc, perquè arribi a ser molt popular.
Altres esports de moda del moment com ara el ciclisme i la boxa eren més senzills.
En el ciclisme, qui arriba primer guanya, i en la boxa, qui cau perd. El futbol el troben molt més complex i tothom està convençut que allò agradarà a quatre bojos i prou. A més, un esport col·lectiu com el futbol és molt estrany. En aquella època, a Catalunya no havien arribat encara els sistemes tàctics. O sigui, la manera d’endreçar els jugadors sobre el terreny. Aquí jugaven una mica com els nens al pati del col·legi: tothom al darrere de la pilota. Gamper, que s’ha format a Suïssa, on ja ha fundat dos clubs, i, a més, beu de les arrels anglosaxones, introdueix el sistema tàctic, un 1-2-3-5. Un porter, dos defenses, tres mitjos i cinc davanters.
Gairebé com en el futbolí.
Un sistema primitiu, però amb el resultat que el Barcelona, que va començar com una associació d’uns tipus que jugaven a futbol sense anar més enllà, es va transformar en un espectacle. Un fet que ni Gamper ni ningú van preveure. El futbol és una sorpresa que fa eclosió aquells anys, perquè també coincideix amb masses que s’associen en agrupacions més racionals i més competitives que les que havien existit fins llavors. El futbol té uns equips i tots els jugadors porten el mateix color. El futbol representa, i ells no en són conscients, el fet de poder associar-te amb un grup col·lectiu, amb uns colors, una manera de fer, una representació de paladins...
On s’ha documentat?
Bàsicament en diaris, però també he llegit, naturalment, moltes altres coses que van més enllà de l’esport. Però sí, les hemeroteques han estat la meva font principal. Les actes del FC Barcelona, també.
Es conserven bé?
Sí, perquè després d’un bombardeig, durant la guerra, administratius del club se les van emportar a casa per evitar, justament, que desapareguessin.
D’on surt la pàtina democràtica i catalanista del club?
Quan es crea el club, que té una base assembleària, es tracta de gent que, bàsicament, el que vol és jugar a futbol. No es plantegen res més. Però, sense voler-ho, el club anirà molt més enllà. De fet, és el que fan tots els grans clubs europeus amb identitat. En començar a integrar-se amb les masses, i aquestes masses comencen a interessar-se pel futbol, els clubs es van empeltant dels interessos d’aquelles masses. Per què el Lazio és un club feixista? Per què el Sankt Pauli és un club comunista? Per què el Manchester United es considera un club bàsicament obrer? Perquè la seva massa inicial té una certa tradició política i, quan passa a passió futbolística, trasllada a aquell club de manera natural allò que ells viuen. És el que passa amb el Barcelona, que acaba assolint una tradició democràtica i catalanista.
Això passa també en contraposició amb altres clubs del moment?
Bàsicament amb l’Espanyol, que, tot i que va ser fundat només un any més tard, és un club molt més modern de mentalitat que el Barcelona i els altres de l’època. A mi se m’han tirat a sobre seguidors de l’Espanyol i m’han insultat perquè he dit una cosa que és positiva: que a l’Espanyol van pensar com volien el club, a diferència dels altres, que podríem trobar més espontanis. Que algú pensi és una lloança, crec, però ja es veu que hi ha gent que això de pensar ho troba un insult.
I què fa, doncs, l’Espanyol?
L’Espanyol és un club que, gairebé des del principi, s’identifica amb una idea militant d’Espanya i vol que els seus jugadors siguin espanyols. Això és sorprenent, perquè no és habitual en els clubs de futbol del moment. Així, en els primers partits de futbol de l’Espanyol ja apareixen seguidors amb la bandera espanyola i els jugadors porten els mitjons amb la rojigualda. Això, que ara ho trobem ben normal, llavors no ho era. Tot plegat, i el fet que juguen molt bé a futbol, farà que la rivalitat amb l’altre gran club que també ho fa bé, que és el Barcelona, vagi a més. Però llavors no era com ara: sovint era l’Espanyol el que guanyava, molt més que el Barça. Tot això fa que el Barcelona, per un mirall contraposat, s’adoni de les seves arrels i sigui més catalanista. Als anys vint, amb la dictadura, això ja serà ben evident.
El final tràgic de Gamper es comença a covar a partir de l’any 1925, quan ell ha de marxar després dels “incidents” que fan tancar el camp?
És probable, tampoc en tinc proves, perquè no està documentat, ja que no va deixar cap escrit en què expliqués per què se suïcidava. Tampoc es coneixen diaris o dietaris seus. Ara bé, la seva mort està lligada al fracàs econòmic que comporta el crac del 29. Això és bastant evident, perquè uns dies abans se suïcida l’agent de borsa nord-americà; després, el seu soci, i, dos dies després, ell. És massa concatenació per pensar que aquesta no n’és la causa principal. Però és cert que, des que és obligat a sortir del país, el juny del 1925, després del tancament del camp, fins que torna des de Suïssa, s’enyora molt. Amb els anys, també s’engreixa, però tenia bona salut. Tot i això, comença a anar molt al metge, es queixa de dolors quan camina, es troba sense ànim de sortir... Tot plegat, no ho sabem, però sembla un panorama d’una tristor intensa, potser una certa depressió.
Se sent ben integrat a Catalunya?
Malgrat tots els problemes, el seu país és Catalunya. Ho té claríssim. No se sent espanyol, se sent català. No és que sigui independentista –“separatista”, se’n deia a l’època– ni que deixi de ser-ho. No ho va afirmar mai. Però se sentia molt català. És dels que més lluiten perquè el català s’utilitzi al Barça. També, per exemple, quan la bandera blaugrana substitueix la senyera per la prohibició de Primo de Rivera, ell primer se sorprèn, però després ordena que el pal per a la bandera catalana que hi ha al camp de les Corts quedi buit. És un símbol molt clar. Aquesta mena de detalls t’expliquen el personatge.
Què creu que diria del Barça actual?
Crec que li encantarien els més de cent mil socis. El Camp Nou segur que li agradaria, com tots els estadis nous, amb moltes comoditats i visibilitat. També li encantaria Messi, i segur que hi voldria jugar si estigués en forma. Les tàctiques, també. Segur que li hauria agradat el dream team. I segur que odiaria els jugadors pel fet de ser tan pesseters i mercantilistes i els fotria una bona esbroncada. Gamper, per exemple, sempre s’havia negat a acceptar que els jugadors no fossin socis. “Que paguin la quota; aquí no pot jugar ningú sense ser soci del club”, deia.
De periodista a historiador, i ara novel·lista. Què se sent?
Soc cul inquiet. Tot forma part del mateix entorn. A un periodista se li pressuposa una curiositat, redactar bé... Però si es queda en això... Per fer notes de premsa no cal estudiar gaire. Tots els periodistes que conec llegeixen, pinten, escriuen, fan no sé què..., tenen uns interessos que van molt més enllà de la feina quotidiana.
El marc dels seus llibres sempre és la ciutat de Barcelona.
M’hi trobo còmode. He tingut altres plantejaments, però sempre els he acabat descartant perquè Barcelona és el meu món i el que realment conec.
El seu programa d’història a Catalunya Ràdio és tot un èxit.
En el marc de la història, m’hi trobo molt còmode. Vaig estudiar periodisme i dret al mateix temps, però la meva afició de sempre era la història. Però tenia una mentalitat pragmàtica de classe mitjana-baixa, que era el que era jo, de pare administratiu que després va tenir una botiga de barri de camises, i ni se’m va acudir plantejar-me d’estudiar història. Sí que quan vaig acabar dret i periodisme i vaig començar a treballar, vaig estudiar-ne un any, però ho vaig deixar de nou per prioritzar l’anglès. Amb els anys hi vaig tornar i vaig fer un màster d’història. I som aquí.
Com escriu?
De novel·la històrica, n’hi ha de dos tipus. Pots agafar uns personatges històrics i novel·lar el que ja coneixes, que seria una mica el cas d’El primer capità. O bé tens una trama que situes en un moment històric, i la trama és independent, o s’explica en bona mesura o fa moure la història o la història afecta la trama. Però totes dues requereixen gran documentació, que és el que faig, documentar-me molt, llegir i a partir d’aquí plantejar la novel·la, a partir de la idea inicial que he tingut.
Com ha viscut el confinament?
Fent classes, fent conferències i aprofitant per llegir. També ho he viscut amb una mica d’angoixa, no sé si això li ha passat a tothom, bàsicament per les notícies tristes que sentíem. Per sort, a la família no hem tingut problemes.

Periodista i divulgador de la història

Enric Calpena (Barcelona, 1960) és periodista, historiador i professor de comunicació a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. El primer capità (Columna) és la seva última novel·la. Abans havia publicat Memòria de sang (2014), Barcelona, una biografia (2015) i El dia que Barcelona va morir (2018). Recordat sovint pel fet de ser el presentador del primer telenotícies de TV3, ha treballat com a productor executiu, presentador, director, guionista i realitzador. Actualment dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia a Catalunya Ràdio. A El primer capità explica la història de Joan Gamper, el jove suís que va arribar a Barcelona l’any 1998, se’n va enamorar i s’hi va quedar a viure i a treballar. Apassionat dels esports però sobretot del futbol, va ser un dels fundadors del Futbol Club Barcelona, juntament amb Walter Wild i altres joves de la ciutat, bona part dels quals també estrangers.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Generalitat invertirà 27 milions en 57 projectes culturals a Catalunya en tres anys

Barcelona

‘Succession’ es confirma com el relleu de ‘Joc de trons’ als Emmy

Los Ángeles
Mirador

Viure com a Crist de Pasolini

Lluís Llort
Novel·lista

“Ens creiem una raça superior i fem fàstic”

Barcelona
Els Amics de les Arts
GRUP DE MÚSICA

“L’última capa d’una cançó la posa l’oient”

BARCELONA

L’ídol de Depp

sant Sebastià

De gires i rebaixes

BARCELONA
MÚSICA

El Liceu obre temporada al monestir de Montserrat

Arrenca un Sismògraf més íntim, però igual d’agosarat

OLOT