Cultura

Núria Rial

SOPRANO

“Els concerts són ara mostres de voler tornar a la vida”

Xavier Sabata interioritza molt tot allò que canta. N’aprenc molt, jo, de col·legues com ell

La soprano bagenca Núria Rial , una de les veus catalanes més internacionals, protagonitza avui amb el contratenor Xavier Sabata un dels recitals més destacats del cicle d’estiu del Palau de la Música. Amb el títol, tan adient per aquests temps, d’Io t’abbraccio, que és com s’anomena un dels duets de Rodelinda, els dos cantants interpretaran aquest i altres duets d’òpera i àries de Händel amb l’acompanyament de l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí, dirigida per Dani Espasa. Parlem amb Rial amb motiu d’aquest concert, previst inicialment per al mes de març i reprogramat, ara, amb l’impuls també del Grec, així com del llançament, fa tot just tres setmanes, de Venice’s fragrance (Sony Classical), el seu segon disc amb el conjunt Artemandoline.

Quina relació manté amb Xavier Sabata i Vespres d’Arnadí?
Amb en Xavier ens coneixem des de fa molts anys. Fa nou o deu anys vam fer un primer concert tots dos junts a Torroella de Montgrí i, després, el 2018, vam fer Rinaldo a Peralada. En Xavier és un cantant que m’inspira molt. És superteatral i interioritza molt tot allò que canta. N’aprenc molt, jo, de col·legues com ell. Amb Vespres d’Arnadí també fa anys que ens coneixem, i sempre diem que hem de fer més coses junts. Ara que fa tres anys que torno a viure a Catalunya, potser en tindrem més oportunitats. És una orquestra amb molt bon nivell que hauria de poder sortir més a tocar a l’estranger i demostrar la gran qualitat de les orquestres barroques d’aquí, que no tenen res a envejar a les de fora.
El de Händel és un dels repertoris que més ha cantat, vostè.
Sí, té àries molt expressives i melancòliques que t’exigeixen un legato absolutament fluid. I en té d’altres que són més brillants i que són fruit d’un Händel més festiu. La música de Händel, però, està tan ben escrita que, per a un cantant, resulta molt còmoda. Així com amb Bach sovint t’hi has de trencar molt el cap, cantar Händel sempre és un plaer.
Titulen el concert amb una acció, la d’abraçar-se, que, en els temps que corren, malauradament, no és recomanable.
Sí, ens hem trobat ara tots en els assajos desitjant fer-nos una abraçada... i no podem. Abraçar-se és una cosa que tots plegats trobem molt a faltar…
El recital, com tots els del Palau aquests dies, serà sense pausa per qüestions de seguretat.
Sí, i això, en canvi, és una cosa que m’agrada moltíssim. Abans, de fet, ja ho demanava, sempre que fos possible. Una cantant, a vegades, si fa una pausa, pot provocar que es trenqui una mica l’energia. I tornar a fer pujar la màquina, després, pot resultar complicat. El que sí que trobo que és difícil, en canvi, és mantenir la distància [les mesures de seguretat obliguen a mantenir un metre i mig de distància entre els músics], ja que és més complicat escoltar-se. Suposo que ens hi acabarem acostumant.
L’aforament, d’altra banda, és reduït.
Sí, però segur que ho farà especial. El públic fa un gran esforç per venir. Els concerts són ara mostres de voler tornar a la vida.
Té un nou disc amb Artemandoline, conjunt de músics manxecs i catalans establerts a Luxemburg, amb àries per a soprano, mandolina i instruments de corda d’oratoris i òperes de compositors de la Venècia del segle XVII. Què en destacaria?
Són peces que encara no havien estat gravades i que en Juan Carlos Muñoz [mandolinista del quartet] ha trobat viatjant molt i buscant en biblioteques. Amb Artemandoline vam fer un disc l’any 2015 [Sospiri d’amanti] i ens vam quedar amb moltes ganes de tornar a treballar plegats. El so de la mandolina és tan eteri i cristal·lí que fa que jo, que no tinc una veu especialment voluminosa, m’hi senti bé des del primer moment.
Ha publicat més d’una trentena de treballs, és artista de Sony en exclusiva i ha rebut premis com l’Orphée d’Or i els Opus Klassik Awards. Què defineix el moment de la seva trajectòria en què es troba actualment?
Estic en un moment bonic, ja que, vocalment, em sento millor i més segura que fa deu anys, per exemple. Faig coses, com el paper de Pamina l’any que ve al Liceu [Rial debutarà al teatre líric de la Rambla amb aquest paper de La flauta màgica], que m’allunyen del que acostumo a fer i que m’ajuden a mantenir la veu més flexible. Continuo estimant-me moltíssim el barroc, però!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols
Crítica
cinema

Noies vitals a l’Algèria convulsa dels 90

Restes de quatre cases, a Santa Creu de Rodes

eL PORT DE LA SELVA
Drama / Comèdia

‘Judy & Punch’, titelles i revolució feminista

Drama

Ben Affleck es redimeix a través del bàsquet

Terror

Nicolas Cage en un malson al·lucinogen