Art

Crònica

Art antivigilància

Ferran Garcia Sevilla es rebel·la contra les càmeres que han instal·lat al seu edifici amb una acció artística

L’artista Ferran Garcia Sevilla (Palma, 1949) era a la seva casa del Camp de Tarragona quan es va decretar l’estat d’alarma, i d’aquí no es va moure en tota la quarantena. Frisós per reprendre el seu treball al taller, en aixecar-se el confinament va tornar a Barcelona. Però no comptava amb la novetat que es trobaria a l’edifici on viu des de fa 40 anys, a l’Eixample. La junta de la comunitat de veïns havia fet instal·lar càmeres de seguretat a tots els passadissos de la finca, inclòs el seu. Només d’entrar-hi va començar el seu calvari.

“Vaig estar tres dies sense sortir de casa i em vaig inflar de trankimazins. El tercer dia em vaig decidir a parlar, per telèfon, amb la presidenta de la comunitat de veïns. A mitja conversa, i a causa de les explicacions insatisfactòries, em va pujar la pressió i em vaig desplomar a terra. Em vaig recuperar i, l’endemà, vaig fer l’esforç d’anar al taller; era el primer dia que hi anava després de quatre mesos. Però em va ser impossible pintar res: anava com un zombi per culpa dels calmants. Me’n volia anar a viure a un hotel. Però vaig tornar a casa. M’hi vaig tancar dos dies més. El tercer, em van portar a urgències del Clínic. Tremolava com una fulla.” L’informe mèdic, sucós però confidencial, va concloure que estava sa com un roure. Li van mirar expressament que no patís esquizofrènia o al·lucinacions. Ni rastre.

Però allò que l’havia fet angoixar fins a emmalaltir, les dues càmeres de vigilància al replà del seu pis, continuaven allà mateix. Les va tapar amb unes mascaretes, grapades al sostre. Al cap de dos dies ja les havien retirat.

“La meva posició és política, de principis ètics, com ho ha sigut tota la meva vida, des dels temps del franquisme. L’extrema dreta està pujant a tot Europa i és la causant d’aquesta nova dictadura de les tecnologies, que li va molt bé al model neoliberal. El meu edifici és un exemple pilot, un laboratori social de la barbàrie del big data, un panòptic de 360 graus sobre la vida de les persones. El futur és fosc: el capitalisme salvatge avança imparable”, sosté l’artista.

I es fa preguntes inquietants. Com és possible que el ciutadà hagi normalitzat un sistema de control “totalitari” en la seva quotidianitat? Com és possible que estigui disposat a renunciar a la seva privacitat per pors irracionals (en el cas concret d’aquesta finca, de 70 habitatges, la presència d’estudiants i turistes en alguns pisos)? Per què confia tan cegament que l’empresa privada que lloga aquestes càmeres no farà cap ús de les dades? “És veritat que les esborra al cap de 24 hores? Jo això no ho sé. O és que Mark Zuckerberg no és als tribunals per vendre dades dels usuaris de Facebook? Més m’agradaria que aquestes dades les tingués l’Estat, encara que sigui l’espanyol, amb la seva democràcia tan deficient, però almenys està controlat pels altres estats europeus. I molt millor que estiguin gestionades per cadascun de nosaltres. Perquè amb totes les dades que anem deixant gratuïtament a les xarxes socials, als supermercats, a les gasolineres, aviat amb els braçalets mèdics..., i ara a sobre a casa nostra mateix, les grans companyies poden tenir un perfil social i polític perfecte de les persones per llavors classificar-les i manipular-les.”

Garcia Sevilla va optar per canalitzar totes aquestes qüestions en una contundent acció artística que va dur a terme dilluns a la tarda. Va empaperar tota una paret del vestíbul de l’edifici (on, per cert, n’hi ha quatre, de càmeres) amb cartells en format DIN A4. Va dissenyar una desena de models diferents i els va fotocopiar per construir el mural. Tots duien missatges molt directes. “No a un edifici Model ni panòptic.” ”No al neofeixisme de la vigilància.” “No a la vulneració dels drets fonamentals de les persones.” “Les persones que diuen que no tenen res a amagar són les més perilloses.” “Aquells que poden fer-vos creure absurditats poden fer-vos cometre atrocitats” (Voltaire). “Si ets neutral en temps d’injustícia, has escollit el costat opressor” (Desmond Tutu). I una d’esquitxada d’humor, per desdramatitzar: “A chingar a México güey.” “Va provocar un petit terratrèmol, amb veïns a favor i pocs però molt irats veïns en contra que els van arrencar compulsivament.” El primer que van estripar va ser el seu informe mèdic de l’hospital, que també havia enganxat al mur. Van destruir íntegrament la peça i això “atempta contra els drets d’autor dels artistes”.

Mentre veia com la seva instal·lació llanguia davant dels seus propis nassos, va rebre retrets de tota mena. “Però tu no comprens que hi ha frases que ofenen profundament?.” “Això que estàs posant són pamflets.” “Ets un delinqüent.” “Ets un artista dolentíssim.” “Els artistes esteu bojos.” “Et creus que ets un geni.” “Merda d’art.” “Si almenys fossis Plensa.” I molts més que li van donar la idea de fer una segona acció artística. Un gran panell de folis blancs en què escriuria a mà aquesta bateria d’insults picotejats per un petit exèrcit de formigues i mosques. S’ho va repensar i va deixar el mosaic només per als insectes. “La solitud de les formigues i les mosques era molt més impactant i contundent. Era un eixam poètic que mostrava les merdetes que som, barallant-nos per estupideses.” Amb l’ajuda de l’artista Francesca Llopis, van instal·lar la peça a la mateixa paret de l’entrada de l’edifici, sobre les restes que quedaven de l’obra anterior, dimarts a la tarda. Vint-i-quatre hores després encara hi era, intacta. I la va desmuntar.

Les últimes mascaretes que va posar per inhabilitar el Gran Germà del seu replà encara hi són. Ha pogut reprendre la seva feina a l’estudi. La que va deixar inacabada pel confinament. Per exemple, una gran pintura que du per títol Dies irae, Dies illa, l’himne medieval del judici final. Premonitori de tot el que va venir just després, amb la crisi de la Covid-19, i, qui ho sap, del que encara està per venir i pot ser molt pitjor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona