Cultura

Mirador

‘Hamilton’, un ritual de pas

En un moment del musical de Lin-Manuel Miranda, Hamilton, abans que es dugui a terme el setge contra les tropes angleses que ocupaven Yorktown, el Marquès de La Fayette diu a Alexander Hamilton que és curiós que dos immigrants hagin de resoldre una de les fites bàsiques de la independència dels EUA. Des que el febrer del 2015 el musical Hamilton va arribar a Broadway, aquest moment ha estat rebut amb aplaudiments. És com si l’instant fes evident la voluntat política d’un musical que va fascinar Barack Obama i que ha irritat profundament Donald Trump. Al llarg de l’obra, l’únic personatge blanc i amb ulls rossos és el Rei George III, mentre que la resta del càsting està format per afroamericans, llatins i orientals que interpreten figures històriques com ara George Washington, Aaron Burr i Thomas Jefferson.

Hamilton parteix d’una posada en escena postmoderna de la història. En l’àmbit narratiu podria funcionar com una pel·lícula biogràfica èpica sobre la pujada i caiguda d’un pare de la pàtria, però el seu disseny revela un debat interessant sobre el moment fundacional dels Estats Units i les seves contradiccions. En l’àmbit ideològic, Hamilton planteja un debat entre la teoria del melting pot –punt de fusió– i el multiculturalisme. Segons la teoria del melting pot, els Estats Units són una societat heterogènia integrada per diverses ètnies que han de fusionar-se per crear una societat homogènia. Els immigrants provenien de diferents nacionalitats però al final tots esdevenien americans. Aquesta teoria va començar a propagar-se en l’Amèrica del segle XVIII i durant molts anys va ser avalada per nombrosos pensadors i per la cultura de masses, sobretot el cinema de Hollywood. La teoria del multiculturalisme, en canvi, parteix de la base que la diversitat de cultures és una riquesa, que l’heterogeneïtat fa que cada cultura pugui fer valer la seva pròpia condició. Quan Hamilton transforma la història per mostrar la diversitat, l’obra es mou en l’ambigüitat, ja que, d’una banda, acaba dient que tots varen formar una Amèrica gran però, d’una altra banda, també reconeix que les diverses cultures continuen sent vector clau per si mateixes. A diferència dels musicals negres com ara Porgy and Bess, en què la cultura afroamericana existeix com un món a part sense ingerències de la cultura blanca, a Hamilton hi ha una reivindicació de la diversitat de cultures. En l’àmbit musical veiem com busca sistemes de fusió entre les noves formes de la cultura urbana, la música negra i la tradició melòdica dels musicals de Broadway. La tensió provoca una disfunció, un canvi constant de ritmes, i converteix Hamilton en una apologia curiosa de la diversitat però també de la idea de fita comuna arrelada en la història fundacional americana. Hamilton es va estrenar el 2015 i des de llavors ha estat un musical d’èxit amb un sold out permanent en cada una de les seves funcions. La pandèmia ha provocat que Disney+ decidís treure a la llum una versió enregistrada l’any 2016. Hamilton és com un ritual de passatge clau per entendre des de la postmodernitat moltes coses de les tensions polítiques, culturals i musicals de l’Amèrica actual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols
Crítica
cinema

Noies vitals a l’Algèria convulsa dels 90

Restes de quatre cases, a Santa Creu de Rodes

eL PORT DE LA SELVA
Drama / Comèdia

‘Judy & Punch’, titelles i revolució feminista

Drama

Ben Affleck es redimeix a través del bàsquet

Terror

Nicolas Cage en un malson al·lucinogen