Cultura

PILAR RAHOLA

PERIODISTA I ESCRIPTORA

“He fet una novel·la sobre la supervivència”

Aquest tipus de novel·les són molt dures d’escriure, perquè reflecteixen la realitat d’un patiment brutal
La tasca important de Bernard Hilda, la que el posa a la història, és l’ajuda a les xarxes d’evasió

Pilar Rahola atén el telèfon des del seu refugi estiuenc de Cadaqués, la reclusió idíl·lica on troba la tranquil·litat necessària per acabar els seus llibres. L’últim, la novel·la L’espia del Ritz (Columna). La solitud inspiradora la busca llevant-se d’hora, avui a les sis del matí. Fins a les onze, quan s’ha llevat la seva filla, no ha vist ningú, i ho ha aprofitat per escriure; en aquest cas, un article per a la premsa.

Sempre escriu al matí?
Més que escriure a una hora determinada, ho faig quan sé que tindré unes hores llargues per dedicar-hi. Aleshores m’aïllo, desapareix el món i entro en el procés creatiu, com una nena petita tancada a l’habitació amb les joguines.
Fa la impressió que, amb la seva nova novel·la, més enllà de bastir una ficció literària, pretén reivindicar la memòria amb recordatoris constants del que va significar la dictadura. Com si aquesta vegada volgués adreçar-se també a un públic més jove.
Jo, com a escriptora, tinc una obsessió d’ençà que vaig començar: passejar el lector pels moments històrics més convulsos. M’agrada molt la història i tinc la convicció que, mentre que els historiadors et donen dades, les escriptores hi podem posar emocions. En aquest cas, per poder ser en la pell de la gent que va viure als anys quaranta del segle vint. Uns anys massa desconeguts i, en el cas d’aquells que els van viure, oblidats. Van ser tan terribles que els van negar. Pel que fa a les noves generacions, senzillament són anys inexistents. Llavors el franquisme queda tan sols com una cosa menor, dolentota...
Blanquejada, també...
Exactament. Cal deixar ben clar que va ser un règim assassí, feixista, malvat... En aquesta novel·la jo volia posar-hi tota la seva cruesa.
Mai sabem quan ens atraparà una idea per posar-nos a escriure una novel·la. En el seu cas, tinc entès que la guspira va saltar el 2002, quan va llegir a la revista ‘Sapiens’ la història de Bernard Hilda, que no era només un músic jueu, sinó també un espia que treballava per als aliats.
No recordo ben bé si vaig topar amb la història a partir de la lectura de Sapiens o si algú ja me n’havia parlat. Com que m’agrada fer salts en el temps –a Mariona, me’n vaig al segle XIX; a Rosa de cendra, a principis de segle–, tenia clar que ara volia situar la història als anys quaranta. Aleshores es van encreuar dues intencions: l’homenatge que volia fer a les víctimes del franquisme en aquella època fosca i la idea d’explicar una història de l’Holocaust vinculada a Catalunya. Barrejar les dues coses és el que donava sentit al personatge de Bernard Hilda. Va ser un espia certament menor, un informant com d’altres del consolat francès. Però la tasca important, la que el posa a la història i el fa mereixedor d’un homenatge, és l’ajuda a les xarxes d’evasió, en què ell exerceix un paper molt destacat.
Un dels objectius del llibre era reflectir la por del perseguit.
I no només dels jueus. La novel·la és un cant a la supervivència i a l’esperança, i un homenatge a les dues grans víctimes. D’una banda, les del franquisme. Totes les víctimes, no només els republicans perseguits o els afusellats al Camp de la Bota, també la gent que va patir fam terrorífica, les nenes prostituïdes... D’altra banda, els que van ser perseguits pel nazisme, que travessaven els Pirineus com podien, i bona part dels quals es van salvar gràcies a gent nostra. Aquesta és la intenció, passejar pels anys quaranta, ensenyar-ne la cruesa i, a través de la Merceneta i el Bernard, posar llum als supervivents, també als herois.
És la mateixa època de ‘Casablanca’, la pel·lícula de Michael Curtiz protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. En la seva novel·la hi ha picades d’ullet constants a la pel·lícula i a la música com a instrument de resistència.
La música a mi em semblava que hi havia de tenir molt de pes, perquè al capdavall és l’eina d’espionatge de Bernard Hilda. Les meves novel·les, sobretot les tres de la saga Corner, són un homenatge a la ciutat de Barcelona, que es converteix en un personatge més. L’altre personatge és certament la música, el refugi d’en Bernard, l’ampolla de vidre que et protegeix. La música el va fer famós, li va donar prestigi i finalment el va salvar.
Un altre subtema de la narració és la dona sotmesa pel règim i la pèrdua de certs drets conquerits en la República. Menyspreada pel masclisme institucional i social, amb la Sección Femenina que assumia la submissió al mascle i aquella frase que ho resumeix tot: “«Los niños miran al mundo; las niñas, al hogar.»”
Fins i tot jo, que estic conscienciada i que tenia clar que em disposava a fer un llibre de denúncia, em vaig quedar garratibada de les coses que es podien arribar a escriure en ambients falangistes. Fins i tot vaig trobar un psiquiatre que explicava amb un gran luxe de detalls com estava configurat el cervell femení per no pensar. Quan vaig acabar Rosa de cendra, la Merceneta era una noia jove que començava a alimentar-se de tots els moviments de l’època, la igualtat, la catalanitat... I vaig voler posar-me en la pell de totes aquelles dones que durant la República van veure llum i esperança i de cop van quedar esclavitzades pel franquisme. A través de la Merceneta, m’imaginava tot això: què significava desaparèixer tot d’una com a ésser humà i passar a ser tutelat per un règim patriarcal, masclista i que et menyspreava profundament com a dona.
Però un règim amb una capacitat de propaganda demagògica molt potent. Per exemple, en la frase de Franco que vostè inclou cap al final. Una frase que fa glaçar la sang: “«Ahora se habla de democracia. Nosostros, los españoles, ya la hemos conocido. Y no nos dió resultado. Cuando otros van hacia la democracia, nosotros ya estamos de vuelta. Estamos dispuestos a sentarnos en la meta y esperar a que los otros regresen también.»”
Ho va dir en una entrevista que li van fer a Mèxic el 1947. Per a mi era molt important remarcar aquest franquisme, que va estar matant gent al Camp de la Bota fins molt avançats els anys cinquanta. Un règim pervers, en el terreny ideològic, en el terreny de les idees, de la cultura i de la vida. Això de la capacitat de propaganda del franquisme també tenia connexions clares amb Alemanya, on Goebbels va cedir la seva estructura al servei del règim. Una estructura molt pensada i eficaç.
I, per damunt de tot, l’amor. Sempre hi ha una història d’amor, en aquest cas entre dos derrotats, de la zona nazi i de la zona franquista. Entre en Fishel, el jueu polonès, i la Merceneta, casada amb un marit repugnant. Personatges que potser retrobarem en el futur.
Aquest tipus de novel·les són molt dures d’escriure, perquè reflecteixen la realitat d’un patiment brutal. Les guerres d’ultramar, la Setmana Tràgica... I ara els anys quaranta, segurament l’època més dura sobre la qual he escrit. No faig novel·les de derrotats, faig novel·les de supervivents, i els supervivents triomfen. Amb esperança i amb amor. A més, a la Merceneta calia fer-la créixer, no la podia deixar capada per culpa del franquisme. Aleshores vaig llegir que alguns dels que van creuar els Pirineus es van quedar aquí i, aprofitant aquesta realitat, em vaig inventar el personatge d’en Fishel, que ha perdut tota la família i està enfonsat. En trobar-se dos derrotats, n’ha de sortir una lluminositat. Pel que fa a la possible continuïtat, la veritat és que ara també pensava fer un salt en el temps molt gran. La novel·la següent la tinc començada i situada el 1975. Però, després d’acabar L’espia, vaig començar a sentir enyorança i em vaig dir: “I si et quedes una mica més als anys cinquanta?” A la saga Corner, ara puc dir que li falten dues novel·les: l’una passarà als anys cinquanta i l’altra, a finals del franquisme. Aquesta, almenys, és la intenció.
Per tant, sentirem a parlar més d’en Fishell i la Merceneta.
Això no t’ho sé dir encara. M’agrada fer picades d’ullet als meus personatges. Jo no n’era gaire conscient, però he descobert que he escrit prou novel·les per tenir lectors fidels que han llegit la saga i que volen saber què se’n fa, dels personatges. Per exemple, de la Mariona, tot i que l’abandono, en vaig dient coses.
I aquí fa una aparició estel·lar, que no desvelarem, és clar.
Sí, i tant.
La frontera com un espai de perill permanent per als refugiats que intenten creuar-la, vostè la descriu plena de guàrdies civils, de militars, de delators..., fins al punt que agafaven tanta gent que els calia emprar hotels i hostals de Figueres perquè no tenien prou presons.
El pas pels Pirineus està molt ben documentat; se sap quanta gent hi va passar i quantes fondes i hotels es van fer servir. Del 41 al 42, hi va passar moltíssima gent a través de les xarxes d’evasió. Cal dir que, a Portbou, la caseta de la Gestapo hi era molt abans que la Wehrmacht entrés a Vichy. O sigui, tot i que Espanya teòricament figurava que no estava en la guerra, a Portbou des del 41 ja hi havia caseta de la Gestapo.
De neutrals, res de res.
Això mateix. Jo el vaig fer, el pas dels Pirineus; el vaig fer amb el meu marit una Setmana Santa de fa tres o quatre anys. Vam fer la travessia a peu per Portbou, que és el pas que també va fer Bernard Hilda, però nosaltres amb trampa. El vam fer a les dotze del migdia, després d’haver esmorzat bé, una caminada d’uns quaranta minuts. Hilda, els seus companys músics i la seva dona el van fer de matinada, en ple mes de novembre i pel camí de ronda, que és molt més difícil, és clar. Ells van necessitar tres o quatre hores per evitar els controls de la Gestapo i de la Guàrdia Civil. Per tant, no puc dir que vaig fer la travessia, sinó una mena de simulacre, però d’alguna manera em calia fer-me una idea tan aproximada com fos possible de com devia ser, allò. Trepitjar la terra, veure el paisatge. Perquè al final aquest és un llibre que parla sobretot d’emocions. Molta gent que l’ha llegit s’ha impressionat del que era el franquisme d’aquells anys. Hi ha poques novel·les dels anys quaranta, en caldrien milers. Al capdavall, per bé que la història hi té el pes que hi té i hi ha un homenatge evident a les xarxes d’evasió, el que jo he volgut fer és una novel·la d’emocions, sobre la vida, sobre la mort, sobre la por i sobre l’instint de supervivència.
Hem començat l’entrevista fent una reflexió sobre l’actualitat. La tancarem amb una pregunta que també hi fa referència: vostè fa ficció a través de la retrospectiva històrica perquè cal perspectiva abans d’escriure. Quan en tindrem prou, de perspectiva, per fer novel·les sobre el procés?
Jo me’n veig incapaç. En puc fer molts articles, però en canvi no soc capaç de fer-ne un llibre d’assaig ni una novel·la. Ho visc tan intensament que no puc tenir la distància necessària. Allò que els passa als meus personatges resulta que em passa a mi amb el procés. Sens dubte se’n faran, de novel·les, sobre el procés, perquè té èpica i té lírica; d’aquí a deu anys, potser. Jo no. Personament, des del punt de vista literari, necessito refugiar-me en el passat per sentir-me segura.

Novel·les que volen quedar-se

A vegades les novel·les no s’acaben del tot quan se n’escriu el darrer capítol. A Pilar Rahola li ha passat amb L’espia del Ritz, que en les darreres planes incorpora una addenda amb la biografia dels personatges reals que hi desfilen. En una propera edició, s’hi afegirà el nom de Salmona, l’home que salva el nostre protagonista amb una nota escrita en un tovalló. Durant l’escriptura del llibre, no hi va haver manera que l’autora trobés res més d’aquest misteriós Salmona enlloc. Un cop publicada l’obra, fent una conferència per Zoom a la comunitat jueva argentina, va trobar un fil per estirar. Un dels participants en la conferència va dir que en coneixia familiars i la va ajudar a posar-se en contacte amb la neta d’en Salmona. La història, doncs, continua, amb aquesta fórmula que consisteix a triar paisatges històrics i fer-hi conviure personatges reals amb personatges inventats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Laurent Binet
NOVEL·LISTA

“No m’interessa gens copiar la realitat”

barcelona
Jesús Navarro
DIRECTOR DEL MUSEU JAUME MORERA DE LLEIDA

“Els museus hem de fer menys amb més, i no al revés”

barcelona
Mirador

Tot l’enginy de Hitchcock

La Mercè clou l’edició més atípica sense incidents

barcelona
Rodatge

La Girona ‘quinqui’ de Cercas

Crònica
Mercè Arts del Carrer (MAC)

Del MAC al MEC

Barcelona
Crítica
teatre

Del plany dolorós a la missa més ‘bonista’

El Liceu inaugura temporada amb mesures per la covid-19 i es retroba amb el públic després de sis mesos

Barcelona

El MUME reviu la tragèdia dels camps de concentració

la jonquera