La Nova Cançó, de dol

Lluís Serrahima i Villavecchia, un dels pares fundadors de la Nova Cançó –junt amb Josep Benet i Morell (1920-2008) i Miquel Porter i Moix (1930-2004)–, va morir ahir als 89 anys. Nascut a Barcelona el 1931, va ser l’autor d’un conjunt de lletres icòniques del fenomen; la més famosa: Què volen aquesta gent?, a la qual Maria del Mar Bonet va posar música i veu, el 1968.

Bonet el va acomiadar, ahir a les xarxes socials, amb aquest missatge: “El món de la cançó per a mi va començar amb tu.” Pel que fa el poema que ella va popularitzar, va dir: “L’he cantat sempre amb tota la força i intensitat que he pogut. Aquests darrers anys, estaves molt content perquè hi ha hagut un renaixement d’aquesta cançó que ha cantat la gent al carrer i a les manifestacions. Tantes veus la canten! Tu senties que era necessària.”

Serrahima va escriure l’article Ens calen cançons d’ara, publicat a la revista Germinàbit el 1959, que és el que es considera el text fundacional del moviment que va promoure Els Setze Jutges, la fita de la normalització del català en el món de la música moderna. El 2007, va rebre la medalla d’honor del Parlament de Catalunya, junt amb els components d’Els Setze Jutges.

Lluís Llach també va tenir un record per a ell, ahir a les xarxes socials: “Va ser un gran referent de la Nova Cançó. Conversa d’or, generós, la seva partida m’entristeix profundament. M’acollia sovint a casa seva quan era un Setze Jutges despistat.”

L’any passat, va aparèixer un volum que reunia la seva obra poètica, Què volen aquesta gent? (Edicions de 1984), amb un pròleg de Glòria Soler, a cura de l’edició, i uns epílegs amb textos de Marià Manent i del premi Nobel Vicente Aleixandre. En la introducció, Soler el reivindicava així: “Serrahima s’ha considerat des de ben jove un poeta, i l’escriptura l’ha acompanyat en totes les etapes de la vida. Ja abans de publicar el primer poemari, va quedar tercer, darrere de Joan Reventós, en el premi Ossa Menor del 1958, que va guanyar Clementina Arderiu. Els seus primers poemes tenen el beneplàcit de la generació d’intel·lectuals i de poetes precedent, fruit de l’entorn cultural del seu pare, Maurici Serrahima, que l’encoratja a seguir amb la carrera literària. S’hi compten Marià Manent, Josep Pla i Vicente Aleixandre. El mateix Josep Maria de Sagarra l’exhorta, el 1960, amb aquestes paraules: “Lluís, tu tens la carcassa, tant és que la vesteixis d’Ingmar Bergman com d’abat de Montserrat. Escriu!”