La memòria de l’èxit

Quan parles amb Montse Barderi tens la sensació que ha xuclat heli i per això fa veu de dibuixos animats. Quan escoltes el que diu i com ho diu, les seves conviccions, les reivindicacions que van caient en la conversa sense perdre l’humor, t’adones que és ben real, tot i que es permet –i que mai les perdi– fuites somiadores, una mica “de gran vull ser”. Aviat torna a posar els peus a terra, clavats com les xinxetes de colors en un mapamundi de casa seva.

Nascuda a Sabadell el 1969, Barderi és escriptora, periodista, filòsofa i especialista en estudis de gènere, col·labora en aquest diari i és autora de nou títols. Amb l’últim, La memòria de l’aigua, va guanyar el premi Bertrana.

Tot l’any passat, i part de l’anterior, va dedicar els seus esforços –que en calen, i molts– a organitzar l’Any Pàmies, per Teresa Pàmies. Una celebració que es va cloure molt alterada per la situació sanitària. Amb tot, “han estat més de 220 actes, tot un seguit de propostes que hem volgut que fossin accessibles, obertes, descentralitzades i participatives, a més de significatives”, explica Barderi.

Uns actes que, lògicament, van tenir un públic fluctuant. “Hi va haver molts actes plens, en general, però també val a dir que, en un món tan atapeït de propostes, si a algú li interessa Teresa Pàmies o l’àmbit cultural que sigui, ha de tenir una actitud proactiva.”

Alguns dels actes més significatius van ser el simposi, les publicacions (moltes, i encara alguna de pendent), el Testament a Praga, amb Emma Vilarasau i Jordi Bosch, la xerrada entre Sergi Pàmies i Josep Cuní, amb la participació del pianista i net de l’autora Sergio Pamies i moltes obres de teatre. “A més de tot això, crec que un dels grans èxits van ser les xerrades en els clubs de lectura de neolectors en català, que triessin Teresa Pàmies, sentissin el gust per la nostra literatura i preguntessin quin hauria de ser el segon llibre que llegissin d’ella. Les commemoracions són símbols morts si l’autora no és llegida. Per tant, també el més important han estat els onze llibres que s’han i s’estan publicant d’ella”, hi afegeix.

El tancament de l’Any Pàmies té una doble lectura, per Barderi: “M’hauria agradat poder fer l’acte de clausura de veritat, però, simbòlicament, crec que també està bé no tancar-lo, és com dir que sempre estarà vigent.”

“Treballem en l’àmbit de la cultura. Això vol dir pressupostos limitats i convocar la bona fe de tothom. Però els intangibles més necessaris, com ara la complicitat de la família, sento que els he rebut i molt generosament”, explica. I es queda amb “la tristesa d’haver après a estimar a algú que ja no et serà possible conèixer i l’enyor de persones que vas conèixer en un àmbit professional i que t’agradaria que formessin part de la teva vida”. “Però intento seguir allò de Yourcenar: el nostre intercanvi amb els altres passa només un temps, ocupem-nos ara d’altres coses.”

 Que Núria Esponellà hagi guanyat, fa poc, el premi Bertrana ha significat el relleu. “El meu regnat ha acabat [riu] i estic contenta de cedir la corona a Núria Esponellà i haver-la rebut de d’una altra dona, Maria Carme Roca. Les dones hauríem de guanyar aquest premi 40 anys seguits per fer les paus.”

Pel que fa a La memòria de l’aigua (Columna), explica que porten “quatre edicions i encara fa camí perquè sortirà aviat a Labutxaca”. “Per mi és essencial publicar amb Glòria Gasch, perquè, a banda de la grandíssima amistat que tenim, amb ella els llibres no fan un vini, vidi, exii. Perduren.”

Al llarg del confinament, Barderi ha “ensenyat a moltes llibreries a fer servir Instagram Live en les presentacions”. “Tenim el deure moral, els escriptors i les persones de lletres, de participar en la xarxa perquè les noves generacions ens trobin.” I predica amb l’exemple.