Cultura

Un tast de...

‘Per la carretera’, de Sylvain Prudhomme Avançament editorial

Pensant en l’autoestopista

Per la carretera
Les hores
Autor:
Sylvain Prudhomme
Traducció:
Marta Marfany
Gènere:
novel·la
Pàgines:
256
Preu:
18,50 €
A Per la carretera, Sylvain Prudhomme aprofundeix en la força de l’amistat i del desig, i en el vertigen de la multitud d’existències possibles. “Sylvain Prudhomme és un mag. Ens diu més coses sobre nosaltres mateixos que molts novel·listes de la seva generació. Per la carretera és una novel·la subtil. I bonica. Poc corrent, doncs.” Una novel·la ideal per recuperar la il·lusió per la llibertat, els viatges i la famosa joie de vivre tan pròpia del sud de França. I quin moment millor hi ha per gaudir de la lectura d’aquesta obra que durant aquest atípic estiu, en què viatjar per carretera és gairebé l’únic recurs?

Vaig trobar l’autoestopista fa sis anys, en una petita ciutat del sud-est de França, després de quinze anys durant els quals, malgrat no haver-lo oblidat del tot (l’autoestopista no és de la mena d’homes que es poden oblidar), havia deixat de pensar-hi almenys tan sovint com en el passat. Li dic l’autoestopista perquè és així, amagat rere aquest sobrenom, com haurà existit només per a mi en adreçar-m’hi interiorment, sense que ell en sàpiga res, com se m’haurà aparegut sempre al llarg dels anys que m’hi hauré relacionat, i al llarg d’aquells anys que, malgrat estar allunyats l’un de l’altre, jo hauré continuat recordant-lo de tant en tant com un punt de referència –els mariners tenen, per a això, una paraula que m’agrada, que pot ser tan metafòrica com es vulgui, tot i que ells amb el sentit literal en tenen prou: la senya que els fa arribar al port que desitgen. Acabava de traslladar-me a V. quan vaig saber que ell també hi vivia.

Havia deixat París per començar una nova vida. Desitjava canviar d’aires amb totes les meves forces. Destruir, reconstruir: era el meu programa per als dies i potser per als anys que havien de venir.

Estava a punt de fer quaranta anys. Feia temps que escrivia llibres. A París treballava a casa, sortia, me’n tornava a treballar. Jo anava a les coses i les coses venien a mi. Coneixia gent. Alguns me’ls arribava a estimar molt. M’enamorava. Deixava d’estar-ne. No sé si la tendència normal de la vida és estar sol primer, ser independent, nòmada, després de mica en mica anar-se lligant més, establir-se, formar una família. Si és així, jo retrocedia. Cada vegada arribava menys lluny. Les meves històries d’amor s’escurçaven. Eren menys habituals. No era tan fàcil com abans suportar-me. O potser era jo que amb el temps ja no tenia tanta paciència, i menys capacitat per ocupar-me dels altres.

Potser m’havia tornat descurat. O que l’amor ja no m’interessava tant.

L’aïllament no m’espantava. Sempre he trobat en la solitud moments intensos d’alegria, que evidentment alternen amb moments intensos de tristesa, però, sigui com sigui: soc de caràcter en general obert a la felicitat.

M’agrada i alhora em fa por la idea que hi hagi una línia d’ombra. Una frontera invisible que travessem, a mig camí de la vida, més enllà de la qual ja no esdevenim: simplement som. S’han acabat les promeses. S’han acabat les especulacions sobre el que gosarem fer o el que no gosarem fer demà. Els recursos que havíem d’explorar en nosaltres mateixos, la grandària del món que teníem la capacitat d’abraçar, ara tot això ja ho hem identificat. La meitat del nostre terme ha passat. La meitat de la nostra existència és allà, enrere, descabdellada, explicant qui som, qui hem estat fins al present, què hem estat capaços d’arriscar i què no, què ens ha fet posar tristos, què ens ha fet estar contents. Ens podem convèncer que la transformació no s’ha acabat encara, que demà serem algú altre, que aquell o aquella que som realment encara ha de venir ––és cada vegada més difícil de creure i, fins i tot si arribés a passar, l’esperança de vida d’aquest nou ésser aniria disminuint cada dia, mentre aniria augmentant la de l’antic, la de l’ésser que de tota manera haurem estat durant anys, passi el que passi ara.

A V. tenia intenció de dur una vida tranquil·la. De recolliment. D’estudi. Desitjava el repòs. La llum. Una existència més autèntica. Desitjava empenta. Fluïdesa. Un llibre que vindria de cop, amb tot just unes setmanes. Un esclat que de sobte seria allà, la recompensa de mesos de paciència. Estava disposat a esperar-lo. M’agrada la idea de treballar de valent. Hi tinc admiració: obstinació, tossuderia, resistència.

Vaig triar V. perquè la ciutat era petita. Perquè deien que era bonica, agradable per viure-hi. Perquè només hi tenia dos o tres coneguts amb qui m’agradaria relacionar-me, sense haver d’esforçar-m’hi gaire: un cosí, professor d’institut, que m’agradava sense haver-lo vist gaire. Amics d’amics que no estava obligat a veure.

Recordava dues o tres estades que hi havia fet, no més llargues d’un cap de setmana, en una època en la qual sabia molt bé que la ciutat, tota sencera, s’abocava als estiuejants i només mostrava una de les seves cares, la més atractiva, la més fàcil. M’hauria agradat veure’n l’altra. La de les llargues nits d’hivern. La dels cels blaus i glacials de gener. Havia observat les terrasses plenes a vessar, les façanes amb les grans finestres obertes, i m’havia demanat: i d’aquí a tres mesos? I quan tothom haurà marxat? I quan estaran a zero graus i la llum s’anirà esmorteint per sobre les places desertes i els cafès tancats?

Havia desitjat aquella calma. M’havia semblat que a V. sabria retrobar la concentració, l’ascesi que des de feia anys em faltava. La dosi justa d’aïllament que em permetria per fi recollir-me, reprendre’m, potser renéixer.

Haurien pogut passar uns quants mesos abans no em trobés l’autoestopista ––no hi ha cap llei que obligui dos habitants d’una mateixa ciutat, per molt petita que sigui, a trobar-se abans de molt de temps.

Amb només unes hores, però, n’hi va haver prou.

Vaig arribar a l’estació de V. cap al migdia, proveït en total de dues bosses plenes de llibres i de roba. Feia bon dia, era principis de setembre. Els plàtans començaven a perdre les fulles. Es despenjaven una per una, queien com grans encenalls i tocaven a terra amb un fregadís sonor. Cruixien tot seguit contra l’asfalt a cada cop de vent.

Vaig caminar fins al centre de la ciutat vorejant el recinte d’una escola d’on sortien els crits de l’hora del pati de després de dinar. Vaig anar a trobar-me amb el propietari del pis moblat que havia vist per Internet. Vam repassar el pis, vam constatar que hi havia una o dues esquerdes al sostre, vam arreglar els papers per domiciliar els rebuts mensuals i vam anar a prendre alguna cosa a la terrassa més pròxima. Després l’home me’n va donar les claus i vaig mirar-me’l com desapareixia cap al final del carrer.

Vaig pujar al pis. Vaig empènyer la porta, vaig contemplar les meves noves parets. Dues habitacions amb un parquet que, a les fotos que hi havia a Internet, m’havia semblat acollidor. Dues habitacions que en aquell moment em semblaven sobretot increïblement baixes de sostre.

Vaig observar les parets verd ametllat ––Jo mateix les vaig pintar, m’havia dit el propietari en rebre’m, orgullós d’explicar que, per obtenir aquell verd i no un altre, havia hagut d’encarregar el color a una marca de Londres. Vaig observar l’aranya del sostre penjada a l’altura del cap, per sobre la taula. Les motllures envellides del sostre. Les cortines farragoses. El vell sofà arraconat en un entrant de la paret, lluny de l’única finestra que hi havia.

Vaig pensar: ja soc aquí, convertit de nou en estudiant.

Vaig somriure.

Vaig deixar les coses en un racó, vaig netejar una mica, vaig fer més de pressa que altres vegades les telefonades de costum: electricitat, gas, accés a Internet.

Vaig anar a comprar quatre coses, cafè, pasta, oli d’oliva, vi.

Vaig tornar. Vaig mirar un altre cop les parets immòbils, les cortines immòbils, l’aranya i la taula immòbils. Vaig sentir el silenci compacte entre les parets. Vaig escoltar com cruixia el parquet sota els meus passos. Vaig deixar el que havia comprat a prop de l’aigüera. Em vaig alegrar de fer aquest gest: deixar el que has comprat damunt del marbre d’una nova cuina. Vaig sentir com l’ampolla d’oli d’oliva de dins la bossa picava suaument contra el taulell de la cuina. Vaig reconèixer aquest soroll familiar, el xoc de la bossa plena contra la fusta d’una cuina. La meva cuina.

Vaig pensar: hi estaré molt bé, aquí.

Vaig remenar per dins el calaix i vaig trobar-hi un ganivet. Vaig pelar uns quants alls, els vaig trossejar i els vaig posar a daurar amb oli. Va començar a fer oloreta. Vaig bullir la pasta, la vaig escórrer i la vaig posar a la paella amb l’all i l’oli. Vaig mirar com es recargolaven les llargues trenes de pasta. Vaig esperar que la pasta es torrés, que l’oli i l’all l’impregnessin a consciència, que estigués cruixent com branquillons.

Vaig empènyer la taula contra la finestra. M’hi vaig asseure. Vaig menjar. Vaig escurar fins a l’últim bocinet d’all fregit del fons de la paella. Vaig posar la cafetera.

Llavors, sense dilació, vaig posar-me a treballar.

Que la meva nova vida no esperi.

Vaig estar-me davant l’ordinador fins al vespre, preparat, tens, feliç.

Vaig pensar: aquí ompliré el temps. Aquí cada setmana serà com un mes.

Cap a les sis de la tarda vaig rebre una trucada d’en Julien, el meu cosí, li havia dit que arribava aquell dia. Em va demanar si volia anar a una festa que feien a casa seva.

Vaig pensar: no.

No encara.

Vaig dir que sí.

Vaig tornar a la feina.

Cap a les nou em vaig dutxar i, a la cuina, vaig agafar l’ampolla de vi que acabava de comprar.

A fora, la nit de setembre estava a punt de fer acte de presència, els carrers eren deserts, només quedaven oberts alguns restaurants. El vent era més fort, feia fred. Vaig observar les botigues amb les cortines abaixades, les cases amb les finestres il·luminades i, aquí i allà, els reflexos blaus i verds d’un televisor al sostre d’un primer pis. Pel vidre de la finestra d’una planta baixa vaig veure una família asseguda a taula.

Vaig arribar davant una casa tota il·luminada. Per les finestres vaig veure siluetes dretes a la cuina i a la sala, vaig sentir l’equip de so de fons. El meu cosí Julien va venir a obrir.

Sacha.

Em va abraçar.

O sigui que ets aquí de debò.

Em va arrossegar fins a la sala i em va presentar la seva companya, l’Anissa. Va abaixar la música per escampar amb alegria el meu nom als quatre vents.

El meu cosí Sacha. L’heu de tractar molt bé.

Abans d’haver tingut temps de decidir res, em vaig trobar amb una copa de vi negre a la mà, xerrant amb l’Anissa i la Jeanne, una companya de l’institut d’en Julien. Els vaig explicar el meu primer dia a la ciutat, la meva arribada a l’estació amb les dues bosses de llibres i roba. El meu piset de dues habitacions i les parets verdes. La pasta amb all torrat a la paella.

Van riure.

Et convidarem de tant en tant perquè no hagis de menjar pasta, va dir l’Anissa.

Vaig veure que la Jeanne empatitzava amb mi, que el relat d’aquella arribada solitària la divertia. Vaig endevinar que ella també vivia sola. L’Anissa se’n va anar. La Jeanne em va explicar com havia arribat ella a la ciutat, feia quatre o cinc anys, després d’una primera feina cap a la zona de Brest. Li vaig dir per què havia vingut. Les ganes que tenia de fer taula rasa. De concentració. De calma.

Vam buidar les copes i després les vam tornar a omplir. Em va preguntar de què anava el llibre que volia escriure.

I després li va passar allò pel cap. Què devia dir jo perquè li passés allò pel cap?

Oh, hi ha una persona a V. que t’hem de presentar. Una persona amb qui estàs fet per entendre-t’hi, segur. És divertit, una mica boig, ja ho veuràs, a ell també li agraden els llibres. Va venir a viure a V. deu fer uns quatre anys.

I vaig endevinar que era ell. Potser perquè l’havia qualificat d’una mica boig. Potser perquè havia esmentat que feia poc que hi vivia.

Vaig notar la sang que em bategava a les venes.

Us heu de conèixer, segur que us caureu molt bé, va continuar la Jeanne.

I llavors en va dir el nom.

Em vaig quedar tan impassible com vaig poder. Ella no va notar res. No va endevinar ni per un segon el trasbals en què m’havia ficat.

Els has de conèixer tots dos. La seva companya i ell. Tots tres. Tenen un nen petit. Són genials.

No vaig dir res. Vaig deixar que aquelles notícies m’envaïssin. L’autoestopista aquí, ben a prop. L’autoestopista en parella. Pare d’un fill.

En aquell moment va aparèixer en Julien.

Cosí, com va, estan per tu o no?

Va veure la Jeanne al meu costat. Va treure un paquet de cigarrets, em va demanar si algú m’havia ensenyat la terrassa. Vam pujar tots tres per una escaleta costeruda, vam passar el primer pis, el segon, vam sortir a la fosca de la nit, ben amunt. Des de la terrassa vam mirar les teulades de les cases veïnes, les branques d’un plàtan molt proper, els estels per sobre nostre, l’aigua negra del riu.

Deveu estar bé, aquí, vaig dir a en Julien després d’un silenci.

Va assentir en veu baixa.

A tu també t’agradarà V., ja veuràs.

Vinga, per tu Sacha, va dir la Jeanne aixecant la copa. Brindem perquè hagis vingut aquí.

Vam brindar tots tres.

Vaig mirar la lluna per sobre les teulades. Vaig escoltar els sorolls que venien de la festa a la planta baixa. Vaig pensar en l’autoestopista. En aquella faula que jo havia recordat un dia, just abans que li demanés que sortís de la meva vida.

Sylvain Prudhomme

Sylvain Prudhomme és un escriptor francès que va passar la infantesa en diferents països africans abans d’anar a estudiar lletres a París. Ha estat professor a la universitat i ha dirigit tallers d’escriptura. Ha escrit diverses novel·les i reportatges. Là, avait dit Bahi va rebre el premi Louis Guilloux el 2012. El 2014 va publicar Les grands, que va ser elegida novel·la revelació francesa de l’any 2014 per la revista Lire, i va rebre el premi Georges Brassens; el premi Climax, Musique et Littérature, i el premi de la Porte Dorée (2015).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor el director teatral i actor Hermann Bonnín als 84 anys

Barcelona

‘No s’apaguen les estreles’, la banda sonora de la pel·lícula sobre Guillem Agulló

Barcelona

Unides pel dolor

girona
Viggo Mortensen
Actor i director de cinema

“Ser artista és parar atenció”

Sant Sebastià

Guillem Agulló, a la pantalla gran abans

Barcelona

La Volta crida a la resistència i reprèn les seves jornades

Girona
Raúl Arévalo
Actor i director

“No valen el mateix unes vides que les altres”

Barcelona
Girona/Bianya

Verkami per a un videoclip d’Albert Girona

El Suprem avala Barbastre per al cas Franja

barcelona