Cultura

Un tast de...

‘Del procés a la revolta’, d’Eduard Ballesté, Albert Mercadé i Pau Venteo Avançament editorial

Un antídot contra l’oblit

Del procés a la revolta
Pagès Editors
Autors:
Eduard Ballesté, Albert Mercadé i Pau Venteo
Gènere:
assaig
Pàgines:
280
Preu:
23,00 €
14 d’octubre de 2019. El dia que tot tornava a començar. Un nou punt de partida. Només una premissa: no es pot restar ni indiferent ni impassible davant la injustícia. I així, per primera vegada en molt de temps, tornava a aparèixer un motiu per caminar units, sense preguntar al del costat per quin partit votava, si creia en la via unilateral o en la dialogada, si era de Puigdemont o de Junqueras. Amb la indignació, la ràbia i la impotència com a motor, el Tsunami Democràtic feia la seva presentació oficial. Segurament, el que més a prop ha estat l’independentisme d’una jugada mestra.

Vaig agafar el casc, el braçalet de premsa, la bateria extra i m’hi vaig plantar. No recordo haver vist res igual. Buscant referents per entendre-ho, em retornaven a la retina escenes dels aldarulls després del desallotjament de Can Vies, l’any 2014. Però allò ho superava en escreix: per la quantitat de gent, per la seva joventut, per la contundència, per l’organització del desordre, i per la valentia i falta de respecte cap a l’Estat i les seves estructures. A la Batalla d’Urquinaona, alguns s’havien preparat per anar-hi. D’altres s’hi havien trobat, deambulant per la zona després d’haver arribat caminant a la ciutat. I altres hi havia fet cap seguint les crides que corrien per les xarxes socials: a Twitter, a Telegram i, per primera vegada a gran escala, també a Instagram. Joves i no tan joves que volien viure en primera persona el que els darrers dies havien vist digitalment a la xarxa. No eren infiltrats del CNI, ni anarquistes italians, ni professionals dels aldarulls. Eren gent com tu i com jo. De fet, la majoria més joves. Ho podreu comprovar a les fotografies que trobareu en aquest llibre. Us hi faltarà, això sí, l’acompanyament de la banda sonora, que encara a hores d’ara em retrona a la memòria al recordar aquells dies: hores i hores de crits, barrejats amb el reguitzell de trets d’escopetes que disparaven bales de goma cada dos segons. El soroll sord de les pedres espetegant contra el terra. Els vidres de l’interior d’un contenidor esclatant pel calor de les flames. El terror que genera el xiulet sord que fa un pot de gas quan et cau a sobre. Veus barrejades que pregunten al del costat si està bé.  

 Diu la filòsofa Marina Garcés que ella, com molts altres joves de la seva generació, van néixer per segona vegada el dia 28 d’octubre del 1996, després de viure en primera persona el violent desallotjament del Cinema Princesa de Barcelona. Ella, com molts dels que aquell dia estaven posant el cos davant la policia per protestar per aquell desallotjament, mai abans havien estat ni al Cinema Princesa ni a cap altra casa okupa. Com ella, n’estic segur que molts joves van viure el mateix i van tornar a néixer, també, després del 18 d’octubre del 2019 a Urquinaona.   

Del somriure a la revolta 

Els dies que van venir a continuació ens van sorprendre a tots. La mobilització es va generalitzar: ordenada - a les vagues estudiantils, l’acampada de la Generació 14-O de Plaça Universitat o a les mobilitzacions i grans manifestacions, del Tsunami Democràtic o de les entitats sobiranistes - però també de manera més impulsiva i espontània. Aquestes últimes, amb un denominador comú: enfrontaments durs i contundents entre manifestants i policia. I generalitzats. No era només la Rosa de Foc, la Barcelona capital europea dels okupes i antisistema. La flama es propagava també a Tarragona, Lleida, Girona i rodalies. “Però, què està passant?” Es preguntava tothom. “No havia passat mai, això”. I tenien raó. Perquè quan l’ordre fracassa, qui ocupa el tro és el caos. 

 Qui eren els que dia rere l’altre omplien places i carrers? A les pàgines d’aquest llibre hi trobareu algunes respostes. Són ells qui prenen la veu: la Xènia, el Martí, la Júlia i el Pau. Convertits en portaveus involuntaris de milers de joves - i no tan joves - que, com ells, aquells dies van sortir a dir, per la via dels fets, que havien perdut tot respecte a aquell Estat que els havia colpejat l’1 d’octubre i que ara els condemnava. I ho feien de la manera més sincera; amb la màxima expressió de compromís: posant-hi el cos. Exposant-se. Despullats davant la vulnerabilitat del present - la de la integritat física - i la del futur, la de la repressió. Gent diversa en edats, procedències, idees i contextos. En comú, però, la impossibilitats de restar quiets i impassibles davant la injustícia. Combatre el pes mort de la indiferència plantant-se, sense por, davant les estructures de poder d’un Estat que s’entestava en recordar-los, ara en forma de sentència, quins eren els límits finits de la seva llibertat. I les conseqüències de lluitar-la. Perquè un conflicte es dibuixa amb totes les seves cares, la de la xarxa invisible de solidaritat i cures que va permetre la mobilització sostinguda, però també la repressiva. Només en aquella primera setmana de protestes, 240 persones van ser detingudes. 30 d’elles, empresonades. La resposta repressiva de l’Estat, deliberada i intencionada, es va estendre també com una taca d’oli. Algunes d’aquestes veus les llegireu a continuació. Elles i ells han sentit el pes mort de la repressió caient durament sobre seu. Mesos després del tràngol, i encara patint-ne unes conseqüències que difícilment oblidaran mai, criden al silenci amb relats que narren, també, una història col·lectiva. La de la memòria d’aquells que van posar-hi el cos: 2.500 persones represaliades des d’aquell 2017. Aquesta és també la història dels més dèbils, doblement víctimes d’unes estructures impregnades de racisme.

I tornant a buscar refugi en la Marina Garcés, “posar el cos vol dir que només es pot pensar actuant, i que només es pot actuar pensant”. Posar el cos com a màxima expressió de compromís col·lectiu. I tot això, que ja forma part de la seva història, també forma part de la història recent d’aquest país. Ja és un fragment del “nosaltres” compartit. Si hi va haver una generació (que ara ha assolit quotes reals de poder, per exemple al Govern espanyol) que es va polititzar bevent de la indignació de les acampades del 15M, ara n’hi ha una altra que ho ha fet amb les derivades del 14O. 

 D’ells van aquestes pàgines. Un llibre polític on no hi té rellevància cap polític, tal i com els entenem. El protagonisme és per la gent, perquè la protagonista va ser la gent. Potser hi surts tu, potser el teu veí, la teva germana o la teva filla petita. De fet, si busques entre les imatges, potser els veuràs. O també potser, si són dels que anaven amb la cara tapada, no els reconeguis. Però hi eren. A primera línia, o a segona. O a la rereguarda, cuidant els que lluiten.

Decisions i les seves inseparables conseqüències, que han portat a conèixer la cara més inhumana de la repressió, la que vulnera sistemàticament drets i llibertats. La que acusa amb proves fabricades. La que no es conforma empresonant, sinó que necessita denigrar, aïllar i torturar. Llegireu el paper que hi juga el desgast familiar, laboral, econòmic i, sobretot, emocional. Sentireu com la repressió està pensada per destruir. El que és topar de cara amb realitats que no formaven part ni de la més remota de les teves possibilitats. El pas per un calabós. L’alliberament - sí, l’alliberament - d’entrar per fi a la presó. I allí poder trobar-hi la solidaritat. “La llibertat existeix, l’he vista, és a la presó”, diu l’Enric Casasses. També hi existeix la tendresa, l’amistat elevada a la seva màxima expressió, l’ajuda i el suport mutu. Saber-te part d’un nosaltres col·lectiu que et referma en el compromís. Aquestes pàgines en són testimoni. Perquè el millor antídot contra la repressió és la solidaritat. I aferrant-nos a la Montserrat Roig, el més gran acte d’amor és la memòria. Res més que això pretén ser aquest llibre, memòria enquadernada.  

Xènia

Aquella setmana no podia anar a cap manifestació. La Xènia treballa a Caldes de Montbui i li era impossible anar a Barcelona. Des del dia que es va fer pública la sentència, el seu cap només pensava en allò. Havia d’anar a la feina i complir amb les tasques del dia a dia, però se sentia malament per no poder sumar-se a les protestes. “Em passava les hores a Twitter i m’envaïa una sensació de tristesa i ràbia cada cop que veia algun dels vídeos que enviava la gent.” En aquell moment ella treballava en una fàbrica. Ara està de baixa per tot el que va passar, però espera poder tornar-hi aviat i reenganxar-se també a la universitat.

Indignada, el dia de la vaga va dir al seu cap: “avui no vindré a treballar”. I així va ser com va fer cap a Barcelona, amb la família i uns amics. A poc a poc, durant el matí, havien anat arribant a la ciutat els milers de persones que havien participat a les marxes. Als carrer hi havia tantíssima gent que la Xènia i la seva amiga no van aconseguir trobar-se amb la resta. Mentre buscaven, van anar a parar a la plaça d’Urquinaona. “Allò s’havia de veure en primera persona”, comenta. “No volia quedar-me només amb el que m’havien explicat o havia vist per les xarxes i la televisió.”

A Urquinaona va ser arribar i moldre. Encara no havien tingut temps de situar-se que, de cop i volta, la policia ja va començar a carregar i van haver de córrer. “Jo em vaig espantar força perquè, de fons, no­més se sentia el pum, pum, pum dels trets i la gent es precipitava una sobre l’altra. Jo soc bastant petita i m’agafava de la mà de la meva amiga, perquè allò semblava la guerra i patíem per com podia aca­bar.” Ràpidament es van adonar que, allà al mig, hi feien més nosa que servei i van decidir marxar i buscar un racó una mica més tranquil. La seva idea era arribar al carrer Jonqueres on, tot allunyant-se de Via Laietana, hi hauria menys gent i podrien trobar-se amb un amic. Però, quan ja pujaven, la policia va tornar a carregar.

El carrer Jonqueres és relativament petit però, un cop dins, la càrrega es va produir pel costat que no esperaven. Així, es van trobar amb tots els furgons de cara i van haver d’arrencar a córrer. “Jo sospitava que, ara sí. Si ens agafaven ens fotrien d’hòsties”, explica la Xènia. Amb la policia de cara, van baixar el carrer com van poder. L’únic que volien era marxar d’allí, però hi havia massa cotxes de policia i semblava impossible sortir-ne sense que cap les aixafés, així que van decidir amagar-se dins un portal. Abans d’arribar-hi, però, un noi va tirar un senyal de trànsit als vehicles policials i diversos agents van sortir dels cotxes per intentar retenir-lo. “Als vídeos de la meva detenció es veu claríssim que jo tan sols passava per allí. Vaig tenir tan mala sort que, intentant fugir, vaig ensopegar i vaig caure a terra i a la que van enxampar, finalment, va ser a mi”.

La seva amiga tampoc va tenir sort. A l’intentar fugir, també la van atrapar, li van etzibar un cop amb la porra al mig de la cara i l’hi van destrossar. Per fortuna, els periodistes i metges que hi havia per la zona li van donar un cop de mà i la van portar a l’hospital: “Allò va ser molt, molt heavy”.

Mentrestant, la Xènia estava completament envoltada de policies. Explica que “mirés on mirés, n’hi havia. Estava espantada i em sentia sola. Només pensava que vindria algú i em trauria d’allí, perquè no sabia ni on era ni què havia de fer”. Cridant i a empentes, els agents la van fer entrar dins de la furgoneta i, tot seguit, ells també hi van pujar: “Van tancar les portes, em van tirar a terra de males maneres i em van començar a pegar. Recordo perfectament com deien «¡mátala!, ¡mátala!, ¡mátala!”». Crec que aquesta escena no la podré oblidar, no he tingut mai tanta por en la meva puta vida”.

El destí per a la Xènia i, més tard, per a molts altres joves va ser la caserna de Via Laietana. Ella va ser la primera detinguda a arribar. Tot just entrar la van registrar, li van agafar les dades i la van fer seure en una cadira al mig d’una gran sala. En aquells instants, el seu cap no podia parar de pensar en què li podia passar allà i quan en podria sortir. A poc a poc, van començar a arribar la resta de detinguts. I la Paula. “No sabeu la sort que en vaig tenir, de la Paula. Érem les úniques noies i imagino que va ser per això que ens van asseure juntes.” Durant tot el procés, ella li va fer molta companyia.

Ballesté, Mercadé i Venteo

Eduard Ballesté (1988) és graduat en geografia i ordenació del territori, màster en cooperació i desenvolupament internacional i doctor en antropologia social per la Universitat de Lleida. Albert Mercadé (1988) és llicenciat en periodisme i enginyer en telecomunicacions, màster en comunicació social i estudis de doctorat. Actualment és sotsdirector d’El Matí de Catalunya Ràdio, feina que compagina amb la docència i la recerca.

Pau Venteo (1995) és graduat en comunicació audiovisual per la UAB. Ha treballat com a redactor i locutor en programes de Catalunya Ràdio com El Matí de Catalunya Ràdio i La Nit dels Ignorants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià
Crònica

El factor humà de l’art

La bondat entesa com a mesura ètica

Girona
Crítica
cinema

Un estat d’ànim fràgil

llibres

Neix l’aplec literari Bellcaire Lletraferit

La cultura és tossuda i sanadora
L’APUNT

La cultura és tossuda i sanadora

girona

La Nit de Poetes visita el Canigó

Els Museus Dalí obriran fins a l’1 de novembre
Art

Els Museus Dalí obriran fins a l’1 de novembre