Cultura

Un tast de...

‘L’aventura dels Vallbona i els inventors del futbol’, de Roberto Santiago

Comença l’aventura

L’aventura dels Vallbona
Editorial:
Cruïlla
Autor:
Roberto Santiago
Il·lustrador:
Carlos Lluch
Traductor:
Josep Sampere
Gènere:
novel·la
Pàgines:
312
Preu:
11,95 €
Dins de la sèrie Els forasters del temps & Els Futbolíssims, L’aventura dels Vallbona i els inventors del futbol comença a Londres, el 1863. Els Vallbona aterren just davant de la famosa taverna Freemason’s, el lloc on es va inventar el futbol modern. Però no s’esperen que Les Rates, la banda més perillosa de la City, segrestin en Sebastià i la Maria del Carme i els desafiïn a un partit en què està en joc la seva supervivència. Els Forasters i els Futbolíssims uniran forces per primera vegada contra un enemic molt poderós. I potser, sense adonar-se’n, donaran algunes idees que canviaran el futbol per sempre.

Caic.

Caic.

Caic.

Fins que per fi...

Vaig a parar en un toll d’aigua i fang!

Aixeco la vista.

Enmig de la boira, veig gent que corre i crida al meu voltant.

Siluetes que no distingeixo.

Em netejo el fang de les ulleres.

Me les poso bé.

Per fi hi veig clar.

Soc al mig d’una gran esplanada.

Envoltat d’edificis i de fàbriques fumejants.

Una colla de nois de la meva edat, vestits amb roba antiga, empaiten una pilota de cuir.

Sembla que juguin una mena de partit de futbol...

PATAPUM!

La pilota em va a petar contra la cara!!!

–Uiii! –em queixo.

–Què fas aquí al mig? –em pregunta un noi molt ros i molt pàl·lid amb gorra.

–És que... he caigut –responc.

–Has tallat la jugada! –m’acusa, enfadat–. Has tocat la pilota amb la cara!

–Perdó –em disculpo–, no era pas la meva intenció.

Al seu costat apareix un altre noi molt més corpulent, morè, amb una bona nàpia i celles espesses.

–«No era la meva intenció» –repeteix en un to burleta–. Li clavem una pallissa, Archie?

El ros, que deu ser l’Archie, contesta:

–Com vulguis, Benjamin.

El ganàpia morè, el Benjamin, se m’acosta a grans gambades, somrient amb molt males intencions.

–Ara sabràs el que és bo! Ha, ha, ha, ha, ha, ha!

S’arromanga la samarreta.

Jo reculo cap al toll, espantat.

Ve directe cap a mi.

Al darrer moment, un altre noi es posa al mig.

Un de baixet pèl-roig molt pigat de cara. Ell també porta gorra.

–Val més que acabem el partit i després ja ens encarreguem d’ell! –exclama.

–Ets un esgarriacries, Dylan –protesta el Benjamin–. Tinc ganes d’estomacar el nou.

–Després del partit –insisteix el Dylan, el pèl-roig.

–D’acooooord –concedeix el Benjamin.

Immediatament, clava una coça a la pilota i tots es llancen a perseguir-la.

L’Archie, el ros, crida:

–Correu, talossos, colla d’inútils!

Sembla el capità del grup.

Tots s’allunyen darrere la pilota, empenyent-la de qualsevol manera cap a l’altre extrem del camp, on hi ha dos pals clavats a terra.

El Dylan es queda al meu costat, observant-me. És l’únic que no ha marxat corrents.

–Gràcies –li dic.

Es passa les mans per les pigues i fa una ganyota.

–De res –contesta–. D’on surts? Per què portes aquesta roba tan rara?

Aquesta pregunta no és fàcil de respondre.

Si li dic que vinc del passat, en concret de l’antiga Grècia, i que per això porto aquella túnica, em prendrà per boig.

I si li dic que vinc del futur, d’una ciutat anomenada Badia del Vallès, també pensarà que estic malament del cap.

De manera que responc:

–De molt lluny. On som, exactament?

El Dylan riu.

–Som al barri de Covent Garden –diu, com si fos evident.

–Ja, Covent Garden, que interessant... –dic–. Però en quina ciutat? I en quin any?

Em mira amb els ulls esbatanats.

–Que em prens el pèl?

–No, no –responc–. T’ho prometo. Em dic Sebastià Vallbona i no tinc ni idea d’on soc. És la veritat.

Em torna a mirar com si encara no m’acabés de creure.

–Mira, Sebastià Vallbona, ets al millor barri de Londres: Covent Garden –diu orgullós–. I si res no ha canviat en els darrers minuts, avui som 8 de desembre de 1863.

–Que bé, genial –dic, provant d’assimilar-ho.

Les preguntes se m’amunteguen al cap.

Com hi he anat a parar?

Per què precisament a aquell lloc i aquell dia?

On és la resta de la meva família?

El Dylan m’allarga la mà.

–No et deus voler estar tot el dia estirat en aquest toll, oi?

–No, no, és clar, quina bestiesa –dic, agafant-li la mà.

En posar-me dret, noto alguna cosa estranya en el Dylan. No sé pas què és.

La seva actitud, potser, la seva manera de comportar-se.

Com si amagués alguna cosa.

Ni idea.

A més, no soc el més indicat per jutjar els altres.

–Tots porteu gorres de color gris, aquí? –pregunto.

–I tant –contesta, com si estigués claríssim–. Som la banda més famosa de la City. Som... les Rates.

–Ah, fantàstic –dic–. I per què us dieu així?

Ell somriu, com si jo fos un cas perdut.

–Vivim als carrers –explica–. Robem, mengem el que podem, ens busquem la vida, no tenim amo ni senyor. Som... les Rates.

De sobte se sent un crit darrere nostre:

–Gooooooooooooooool!

Acaben de marcar un gol.

–Vuit a zero! –exclama el Benjamin, el ganàpia morè, aixecant els braços en senyal de victòria–. Les Rates som invencibles!

Tornen cap a nosaltres, celebrant el seu gol.

I cantant:

We are The Rats

Danger is coming

Rats, Rats, Rats

Start running

El capità Archie assenyala el Dylan i li pregunta:

–Encara estàs amb l’estranger raret!? Es pot saber de què parleu?

–L’estic... interrogant –prova de justificar-se ell.

–Ja saps com ha aparegut aquí al mig, de cop i volta? –pregunta l’Archie.

–Jo l’he vist! –recorda el Benjamin, gratant-se el cap–. Ha caigut del cel!

–Del cel! –exclamo–. Mira que... del cel! Quins acudits!

En aquell mateix moment...

SET PERSONES CAUEN DEL CEL!

Més ben dit: sis persones i un mico.

Allà al mig.

Davant nostre.

Els conec molt bé a tots:

El meu pare, el Sebastià.

Els meus germans, el Santi i la Susanna.

La meva veïna Maria del Carme i la seva filla Maria.

Un científic anomenat Cobb.

I un mico petit: el Mini Seb.

Les Rates se’ns queden mirant, perplexos.

–Han caigut del cel –murmura el Benjamin, atònit.

–Es veu que sí –dic jo, empassant-me la saliva.

2

Tinc onze anys acabats de complir i em dic Sebastià Vallbona, igual que mon pare i mon avi.

Encara que tothom em diu Tià.

Soc d’una ciutat anomenada Badia del Vallès.

I val més que ho digui com més aviat millor:

He viatjat pel temps.

A través d’un forat negre.

Amb la meva família i unes veïnes.

Ja sé que pot semblar molt estrany.

Però és la veritat.

Un dia vam anar a comprar a un supermercat del barri.

I, quan en sortíem, ens va sorprendre una tempesta elèctrica molt forta.

Sense saber com..., vam entrar en un forat negre i vam començar a viatjar pel temps i l’espai.

Hem estat a l’Oest, a l’edat mitjana, a la prehistòria amb els dinosaures, a l’antiga Grècia...

I en molts més llocs!

Ara sembla que hem aterrat al Londres de l’any 1863.

–Es pot saber qui són, aquests!!!? –va saltar l’Archie.

–El del bigoti és el meu pare –vaig contestar–. Els altres són els meus germans, les meves veïnes i un amic.

–I un mico –va apuntar el Benjamin.

–Ah, sí, el Mini Seb –vaig corroborar.

–Jo soc científic i inventor –va dir el Cobb, passant-se la mà pels cabells blancs–. Vaig néixer a París i estic especialitzat en l’estudi dels forats de cuc i les realitats paral·leles. Enchanté!

–Un francesot, vaja –va resumir el Benjamin.

–Però com és que han caigut tots del cel!!!? –va preguntar l’Archie.

–Bona pregunta –vaig replicar. No em va semblar el moment d’explicar que havíem viatjat pel temps i l’espai.

El pare es va incorporar i, traient-se el fang amb les dues mans, va dir:

–Molt bon dia, em dic Sebastià Vallbona. Soc policia municipal de Badia del Vallès. I tant.

Tots els integrants de l’equip de les Rates el van mirar desconcertats.

–Ha dit que és poli? –va preguntar el Benjamin, posant-se alerta.

L’Archie va fer un pas endavant, va mirar el pare i va dir amb molta tranquil·litat:

–Em dic Archibald Johnson, encara que tothom em coneix pel nom d’Archie, el cap de les Rates, la banda més temible de la City.

–Quin nom més bonic... –va dir el pare–. Fa temps vaig conèixer un Archibald, a l’acadèmia de policia. Havia nascut a Múrcia però es deia així. Era la pera, el paio, i tant!

–Ja n’hi ha prou, poli de pa sucat amb oli! –el va tallar l’Archie–. Ara mateix m’explicaràs què fas aquí i com és possible que hàgiu caigut del cel. O t’obriré en canal amb una navalla.

Semblava que parlés molt seriosament.

–Ets un infiltrat de Scotland Yard? –va preguntar l’Archie.

–No, no, jo no... –va respondre el pare.

–Has vingut a investigar les Rates? –va insistir el cap de les Rates.

–De cap manera –va dir ell, una mica atabalat.

–Digues la veritat o te’n penediràs –va amenaçar l’Archie–. Per última vegada: per què heu caigut del cel?

–Daixò... –va insinuar el pare–. És una mica llarg d’explicar... Tot va començar un dia que havíem anat al supermercat del nostre barri...

–Sebastià, no has de donar cap explicació a aquest mocós! –el va interrompre la Maria del Carme.

Té molt caràcter, la meva veïna.

Igual que la Maria, la seva filla.

A mi em cauen molt bé totes dues.

La Maria té la mateixa edat que jo.

I uns ulls molt grossos.

Quan somriu, li apareixen dos clotets a banda i banda de la boca.

Crec que és la més guapa de Badia del Vallès.

N’hi ha que diuen que la Maria m’agrada. Però no és veritat.

No m’agrada ella ni cap altra noia del món.

Vull que quedi molt clar.

–Mare, ves amb compte –va dir la Maria, mirant l’Archie i els seus companys–. Semblen una banda perillosa.

–Si són canalla inofensiva –va replicar la Maria del Carme.

–No t’ho creguis pas. A Londres, a l’època victoriana, hi havia bandes infantils que assolaven la ciutat.

Roberto Santiago

Roberto Santiago (Madrid, 1968) és un director de cinema, guionista, dramaturg i escriptor molt prolífic, especialitzat en literatura infantil i juvenil. Entre la quarantena de títols publicats, hi destaca la sèrie ‘Futbolíssims’, de la qual ha escrit setze històries i que ha dut al cinema i al teatre. També és autor d’onze obres de teatre i ha participat en dotze pel·lícules, com a guionista o director.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Dos tigres i un gatet
Crítica
música

Dos tigres i un gatet

Retorn a Joan Solà

barcelona
Crònica
música

‘Màtria’, un refugi a Vic

Vic
Jaume Roures
Productor audiovisual

“Al final tot consisteix a no posar-se límits”

sant sebastià

A Dark Reborn: el ‘metal’ gironí entre la foscor i la llum

girona

Cadaqués premia Biel Mesquida i Vicenç Altaió

cadaqués

Noves lluites de poder a Kingsbridge

Girona

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià