Cultura

Un tast de...

‘Temps mort’, de Llort Avançament editorial

Tot comença amb un ‘e-mail’

Temps mort
Alrevés/Crims.cat
Autor:
Llort
Gènere:
novel·la
Pàgines:
236
Preu:
18,00 €
Al Robert Camp, un barceloní de 34 anys, a l’atur, sense gaire il·lusions i de tarannà solitari, li comuniquen que li ha correspost l’herència d’una parenta de qui no havia sentit mai a parlar. Una mansió aïllada a prop de Nova Orleans. Té poc a perdre, així que decideix gastar els pocs diners que li queden en el viatge fins a la ciutat del jazz, la màgia negra i el carnaval. Allà es veurà immers en una inexplicable pandèmia que el farà sentir encara més sol al planeta, envoltat de ninots i amb la missió de salvar el món. Llort juga amb gèneres com ara el negre, la ciència-ficció, el terror psicològic, la política-ficció, el ‘gore’, el ‘road trip’...

“Senyores i senyors passatgers, ens disposem a començar el descens a l’aeroport Louis Armstrong de Nova Orleans. Els preguem que es cordin els cinturons de seguretat, posin vertical el respatller del seient i pleguin les safates. A partir d’aquest moment no és permès l’ús d’aparells electrònics ni de...”

El Robert no entén prou l’anglès, però el contingut del que estan dient per megafonia, sí. És el que diuen sempre, amb poques variacions, i, a més, avui és el tercer cop que ho escolta. Fa gairebé divuit hores que viatja en diferents avions. Han passat quatre anys des del darrer cop que va volar. Encara estava amb l’Alícia. L’Alícia amb ell, abans de deixar-lo sol. Van anar a Tenerife. Les últimes vacances junts. Mai fins ara no havia volat tantes hores. A més de Tenerife, havia viatjat a París i a Amsterdam. Sempre amb l’Alícia. Ha voltat poc, el Robert. Falta d’oportunitats, de companys, de diners. Aquest viatge li ha sortit bé de preu: 379 euros. Anada i tornada. Barcelona / Nova Orleans. Amb dues escales, una a Nova York i l’altra a Charlotte, a Carolina del Nord. Més de tres hores d’espera entre vol i vol en la primera i dues i quart, que inicialment havien de ser una, en la segona. Amb tant de canvi i la mala sort que s’atribueix, estava segur que li perdrien la maleta. Per això només se n’ha endut una de petita que pot anar a la cabina. I que ha carretejat tot el dia com si fos un gos petaner i obedient, amb la diferència que no ensuma el cul de les altres maletes. Tampoc li cal gaire cosa, una mica de roba. A Nova Orleans ara no fa fred, ha vist a internet.

Des de dilluns 14 d’octubre, fa tres dies, a Catalunya hi ha protestes massives i diàries contra la sentència del Tribunal Suprem, que ha condemnat a un total de cent anys de presó els set polítics i dos activistes independentistes jutjats pels fets relacionats amb el referèndum d’autodeterminació de la tardor del 2017. El Robert ha assistit a algunes concentracions, però no ha participat en la crema de contenidors. Les ganes les té, però considera que l’edat, ja no. I és que les protestes, al començament pacífiques, festives, cada nit han acabat amb aldarulls incendiaris a les principals capitals catalanes. Centenars de joves s’han enfrontat amb la policia per canalitzar la seva ràbia davant la falta de perspectives de futur i la progressiva pèrdua de garanties democràtiques.

El Robert tampoc no té el futur gens clar ni planer, per això ha volgut anteposar el seu tema personal al col·lectiu i ara vola lluny, físicament i mentalment, dels conflictes polítics. Dilluns passat l’aeroport de Barcelona va quedar ofegat per una marea de manifestants. Avui, dijous, no ha passat res d’extraordinari. Tot i això, per evitar problemes als controls de seguretat, només s’ha endut un raspall de dents com a material d’higiene personal. Ja comprarà gel de dutxa i pasta de dents un cop al destí. Ara es voldria rentar les dents, però l’atura la incomoditat del lavabo minúscul de l’avió i haver de rentar-se-les només amb aigua.

Està cansat de seure, de l’ambient artificial, de fer temps. A més, en el Boeing 737 d’aquest vol, dels sis seients possibles per filera, en blocs de tres separats pel passadís, li ha tocat el B que, com l’E, queda al mig dels altres dos. És ingrat. A dreta i esquerra hi seuen dones obeses, negres i d’uns cinquanta anys que se’l miren, en un gest involuntàriament simètric, cada vegada que el Robert es pinça el nas i fa força per bufar, però sense obrir la boca ni expulsar l’aire. Els canvis de pressió reiterats li han deixat les oïdes sensibles. Hi ha estones en què estan tapades, en altres nota punxades. Bufa per mirar de sentir-hi amb nitidesa. Bufa més. I les destapa.

“La temperatura a Nova Orleans és de vint-i-cinc graus i el cel està parcialment ennuvolat. La humitat és de...”

Una setmana abans no tenia previst viatjar a Nova Orleans i, suposant que algú l’hi hagués vaticinat, no s’hauria cregut que ho faria. I sobretot sobretot, no s’hauria cregut el motiu. Una herència. De la tieta d’Amèrica, que ni sabia que existís. De fet, sembla que era una cosina del seu avi i es deia Raimunda Besalú. Ell es diu Robert Camp Besalú, tal com consta al passaport que, ben bé per xamba, té i encara és vigent. Fa tres dies, va dedicar una bona estona a buscar-lo per calaixos, capses i carpetes. Un cop el va tenir a les mans va fer efectiva la compra del bitllet d’avió. Sort que hi va pensar, s’ha repetit unes quantes vegades. Aquestes coses mai se li escapaven, a l’Alícia. Aquell document encara no havia sortit del país, ni del pis. Se’l va fer fa set anys, quan amb l’Alícia van plantejar-se visitar Nova York, precisament, cosa que al final mai no van fer. Si no fos perquè el motiu del viatge no és el turisme, podria haver passat uns dies a Nova York... Potser a la tornada. Sí, segons com vagi tot, a la tornada potser s’hi aturarà i farà una escala d’uns quants dies. I trepitjarà Manhattan, deambularà pel paisatge vist en tantes pel·lícules i es desnucarà mirant els gratacels des de la vorera.

Fa una setmana va rebre un correu electrònic d’un bufet d’advocats de Nova Orleans, Grant, Barrow & Buchler. En anglès. Com que si alguna cosa li sobra actualment, i des de fa alguns anys, és temps, es va entretenir a traduir la carta amb el traductor automàtic de Google. Més que una traducció va ser una aproximació matussera, suficient, en tot cas, per entendre una mica el text original. La Raimunda va morir fa uns quants mesos i, gràcies a la bona voluntat de qui va decidir buscar a ultramar possibles lligams familiars de la difunta, han pogut establir que ell és l’únic hereu.

Un cop interpretat això de l’herència, va tenir clar que era una estafa. Un intent d’estafa. Que si els seguia la veta, al final li tocaria pagar alguna cosa per endavant, per a gestions o l’excusa que fos, i ja no en sabria mai més res. Com l’havien localitzat? Per què l’havien triat? Com és que tenien el seu correu? El nom i cognoms eren els seus. De la cosina de l’avi no n’havia sentit a parlar mai i no ho podia consultar a ningú. A ningú viu. Va estar temptat de llençar el missatge, com un spam més, però, per provar, va contestar, en castellà, als advocats remitents i els va demanar què calia fer, quins passos calia seguir. Li van respondre unes hores després. Hauria de desplaçar-se fins a Nova Orleans per poder tramitar l’herència. No donaven més detalls. Afegien que en aquesta ciutat hi ha la casa de la seva familiar, el principal llegat. “I l’enterrament?” Es va interessar el Robert en un nou missatge. Així obria ell mateix la via per on el podien sagnar. Ho va preguntar amb la intenció que, si li demanaven diners, es donaria el gust d’engegar-los a la merda i acabaria amb aquella història. “Per això no es preocupi, la senyora Besalú tenia una assegurança contractada i les seves restes descansen al cementiri de Lafayette.” Ups. Continuaven sense demanar-li diners. Tampoc en tenia. De curiositat sí, i cada cop més.

Els advocats nord-americans —de fet un, perquè tots els correus anaven signats per James Melton—, en un nou ping-pong de correus, li van garantir que enllestir els primers tràmits seria qüestió de pocs dies, una setmana, com a màxim dues. Això pel que feia a les gestions per posar en marxa el reconeixement testamentari i, si era el cas, el canvi de nom de la propietat i, naturalment, el lliurament de les claus de l’habitatge. El Robert va continuar preguntant, empassant-se cada cop més això de l’herència de la tieta d’Amèrica, quin cost tindria l’acceptació de l’herència i, aproximadament, quin era el valor de taxació de la casa.

Dos llargs dies després li van contestar que el cost dels seus honoraris podia ser de cinc mil a sis mil dòlars, però que la seva parenta tenia un compte amb, encara, uns deu mil dòlars que, si no sorgia cap entrebanc inesperat, també serien per a ell. Sense explicitar-ho, li donaven a entendre que els podria pagar la minuta amb part de l’efectiu de la Raimunda. El Robert, quan ho va llegir, no va poder reprimir uns quants iuhus i li va quedar estampat a la cara un somriure de babau que es va mantenir ben tibat tres minuts, fins que, rellegint el text, es va fixar en allò de l’“entrebanc inesperat”. De quina mena? Era ell a qui buscaven o no? Era l’únic hereu o no? Algú que té una assegurança d’enterrament, com aquesta Raimunda, no té el testament al dia? Costava de creure. No podien pretendre que viatgés fins a l’altra banda de l’oceà per no res...

Mentre rumiava tot això li va arribar un altre correu. Responien a la segona pregunta. Li detallaven que la propietat era una mansió d’uns mil cinc-cents peus quadrats amb un terreny enjardinat de tres acres. Li van advertir, però, que podia estar en pèssimes condicions perquè la seva propietària feia dues dècades que vivia en una residència, on havia mort a primers de febrer, a la venerable edat de cent tres anys, i que la casa, per les dades que tenien, sembla que havia estat deshabitada tots aquells anys, o bona part. D’altra banda, com que no hi havia testament, trigaria entre sis i nou mesos a poder vendre la propietat, si és que aquesta era la seva intenció, fins que es tanqués el recorregut burocràtic que ara iniciaven. Tenint-ho en compte tot plegat, però, el valor de la casa amb el terreny podria situar-se entre els quatre-cents mil i els cinc-cents mil dòlars, en l’estat actual.

Mig milió de dòlars?! Sí, home, i què més?

El Robert se sentia com en un concurs o, encara més, com en una escape room. Havia de desentortolligar, i de pressa, l’enigma que li donaria accés a la clau que li obriria la porta a la veritat que el trauria d’aquell merder.

Merder? Quin merder? De moment només estava intercanviant correus amb el tal James Melton, en representació d’una firma d’advocats que havia buscat a internet i que existia, si més no. Aquí no hi havia res de conflictiu ni perillós. Era ell, el Robert, qui preguntava, no qui donava informacions. Una parenta desconeguda. Una herència. Una mansió. Mig milió de dòlars. Trigaria una mica a poder-la vendre. Els impostos? Els impostos... Els impostos!

“I els impostos de successió?”, va preguntar al Melton. Segur que el ganxo era aquí. Hauria d’avançar cinquanta, vuitanta, cent mil dòlars i ells mateixos li podrien aconseguir un préstec a un interès raonable. Posant la casa d’aval. I se la quedarien...

Li volien vendre un crèdit.

Li volien prendre la casa. L’herència.

Per fi havia localitzat el parany.

Sí? Segur? Per què uns advocats de Louisiana haurien d’enredar un paio com ell, de Barcelona, fent-lo anar a Nova Orleans per contractar un crèdit? Massa recargolat i poc rendible.

El Robert va escurar la cervesa i va deixar l’ampolla damunt la taula, davant d’altres nou acumulades al llarg dels darrers dos dies. Mantenien formació de bitlles, en triangle, esperant la gran bola, el cop final. Va aparcar la paranoia en doble fila i es va posar a fer conversions, que era més positiu. El resultat final va ser que, si no era una estafa —que encara ho podia ser—, una broma —que no ho veia possible, perquè no tenia pràcticament amics i els coneguts del bar no estaven per a tanta sofisticació només per riure una estona— o un error —que no fos ell l’hereu legítim—, potser rebria una mansió, no un piset ni una caseta, no, una mansió, d’uns quatre-cents cinquanta metres quadrats, en un terreny de dotze mil metres quadrats, que podria vendre, pel cap baix, per tres-cents cinquanta mil euros. Impostos a banda.

Unes trenta-cinc hores després va rebre un nou correu de resposta, breu. A Louisiana, i segons les lleis federals, no hi ha impost de successió per a herències de menys d’onze milions quatre-cents mil dòlars. Ell, per tant, n’estava exempt. Una altra cosa era que es volgués vendre la propietat i treure els diners del país. Si era el cas, el podien assessorar.

El Robert va esclatar en rialles nervioses, nous iuhus i aplaudiments dedicats a l’ordinador, tot trencant el silenci nocturn del pis. Se li va escapar un cop de puny eufòric contra la taula i les ampolles van saltironar en bloc abans de caure aleatòriament. Strike!

És dels que pensen que els ianquis són uns imbècils prepotents, però si hagués tingut al davant l’advocat que va ser el seu interlocutor aquells dies, el James Melton, el James, li hauria fet dos petons. I una abraçada intensa. I això que l’Alícia l’acusava de ser poc empàtic.

Arribat a aquest punt, el Robert havia de prendre una decisió.

Va consultar el seu compte corrent: 1.347 euros. I una mica més de cinquanta a la butxaca. A aquesta xavalla cal sumar-hi el pis de cinquanta-cinc metres quadrats al barri de la Ribera, en un quart sense ascensor ni prou llum natural, que havia heretat dels pares i que després de l’etapa amb l’Alícia ha perdut la brillantor que va recuperar en aquella època, tant pel que fa a neteja com a vibracions emocionals, tot i els moments baixos i complicats, que també n’hi va haver.

No té res més.

Va albirar el seu futur immediat: esgotar els dos últims mesos d’un atur reincident. I anar engruixint la llista de candidatures laborals rebutjades, que cada vegada presenta amb més inèrcia que convicció i esperança.

Va valorar el seu present: trenta-quatre anys tot just estrenats; sense parella des d’en fa quatre, després de cinc de convivència; per sort sense fills; sense feina ni ofici; sense obligacions familiars perquè és orfe des dels vint-i-tres i fill únic, com ho van ser els seus pares, d’orfes i fills únics; sense animals domèstics... Sense il·lusions.

Per tot plegat, va buscar el bitllet més barat, va poder tramitar en poques hores i telemàticament l’autorització imprescindible per poder entrar als Estats Units, va canviar a dòlars la resta del compte fent una mena d’all in i avui, 17 d’octubre del 2019, està arribant a Nova Orleans amb poc equipatge, força nervis i incerteses i, potser, massa expectatives.

Llort

Lluís Llort (1966) és redactor d’aquest diari fa molt anys, més de trenta-quatre. Sol ser tossut i per això ha anat insistint a escriure. Aquesta és la tretzena –no és supersticiós– novel·la que publica, a més d’una quinzena de títols infantils i d’haver participat en una desena de reculls col·lectius de narracions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià
Crònica

El factor humà de l’art

La bondat entesa com a mesura ètica

Girona
Crítica
cinema

Un estat d’ànim fràgil

llibres

Neix l’aplec literari Bellcaire Lletraferit

La cultura és tossuda i sanadora
L’APUNT

La cultura és tossuda i sanadora

girona

La Nit de Poetes visita el Canigó

Els Museus Dalí obriran fins a l’1 de novembre
Art

Els Museus Dalí obriran fins a l’1 de novembre