No tot és nostàlgia

Programa doble, divendres al Festival de la Porta Ferrada , amb Coque Malla i Los Secretos: es podia interpretar fàcilment com un concert generacional per als que vam anar a EGB i vam créixer escoltant cançons que ens arribaven d’aquell Madrid dels vuitanta, aparentment tan mogut. Fins i tot, Coque Malla va fer conya amb la nostàlgia dels vuitanta, després de tocar un sol tema de Los Ronaldos (Guárdalo) per reclamar la tornada al present, tenint en compte que ja ha publicat uns quants discos en solitari, l’últim titulat ¿Revolución? (2019). Per les incerteses del moment, Coque no ha pogut fer aquest estiu la gira prevista amb tota la banda –tot i així, va presentar els músics absents–, i al gran escenari del Guíxols Arena va estar acompanyat només per l’excel·lent teclista David Lads. Tot i així, només amb veu, guitarra acústica i teclats –i el singular kazoo en algun tema–, el duet va sonar amb una potència inusitada, tocant una vintena de temes nous i vells, entre ells la vitalista Este es el momento –la cançó de la banda sonora de Campeones– i, ja en els bisos, No puedo vivir en ti, la seva cançó més popular, gràcies en part a un anunci. Coque és un bon compositor, però és sobretot un gran intèrpret, que viu amb passió tot el que canta, de vegades arribant als límits perillosos de la sobreactuació, això sí, amb un estil molt propi.

Després d’una pausa perquè els tècnics preparessin l’equip de Los Secretos i el públic pogués gaudir de l’acollidor Village del festival, la banda d’Álvaro Urquijo va sortir a escena i va obrir foc amb No me imagino, cançó del 1983 signada pel malaguanyat Enrique Urquijo, que va ser recordat amb afecte pel seu germà petit en diferents moments de la nit. Álvaro també va esmentar Manolo Tena (“Un altre que no té recanvi”) com a coautor d’El hotel del amor, i va explicar com els curiosos intercanvis creatius amb Joaquín Sabina havien donat com a resultat dues cançons tan semblants com ara Ojos de gata, de Los Secretos, i Y nos dieron las diez, de Sabina. Pot semblar una obvietat en aquest moment, però cal dir-ho: Los Secretos són uns músics enormes –ells cinc i el seu últim reforç, el guitarrista Txetxu Altube–, tant en els moments més acústics i tranquils com en els més impetuosos i elèctrics; en el passat gloriós –Pero a tu lado, Buena chica, Ojos de perdida, Déjame i, per acabar, Sobre un vidrio mojado– i en el digne present del seu últim disc, Mi paraíso. Després de quaranta anys, encara donen les gràcies al públic, quan els agraïts hauríem de ser nosaltres.