Cultura

Sylvain Prudhomme

No vel·lista

“M’interessen, les pulsions contradictòries”

Tan bon punt observes un mapa, la imaginació comença a viatjar

Sylvain Prudhomme, nascut el 1979, és un escriptor francès que va passar la infantesa en diferents països africans abans d’estudiar lletres a París. Ha estat professor universitari i ha dirigit tallers d’escriptura. És autor de diverses novel·les, molt premiades, com ara Là, avait dit Bahi (2012), Les grands (2014) i Légende (2016). Ara presenta Per la carretera (en català a Les Hores amb traducció de Marta Marfany i en castellà a AdN amb traducció de M. Dolores Torres). Un novel·lista (Sacha) se’n va a viure a un poble buscant la inspiració. Allà recupera l’amistat amb un home (casat amb la Marie i amb un fill de deu anys, l’Agustín) obsessionat a viatjar per França fent autoestop. Una obra que toca molts temes de fondària amb un estil delicat.

A la novel·la hi ha moltes llistes de topònims. L’ha patrocinat Google Maps...?
[Riu] Google Maps, malauradament, no! Però hauria pogut ser patrocinat per la Viquipèdia. Vaig passar hores llegint els noms de ciutats i pobles de tots els departaments de França, recopilant tots els noms que m’agradaven. N’hi ha tants de divertits i poètics... Substantius (La Force, La Fermeté, Champdolent), adjectius (Quaresma, Vert, Captieux) i verbs (Viens, Allons, Espère, Soyons). Es podrien escriure poemes sencers només amb topònims. També vaig consultar mapes. M’encanten els mapes, el que prometen. Conviden a la ficció. Tan bon punt observes un mapa, la imaginació comença a viatjar. És l’inici d’una novel·la.
En menor mesura, però, també hi ha descripcions de paisatges, d’esglésies, de camps de batalla... Són llocs que coneixeu?
Vaig anar a molts dels llocs que menciono a la novel·la. Era una exploració habitual. Escollir localitats de França només pel nom i recórrer centenars de quilòmetres per arribar a un petit poble anomenat Suzanne o Grâces o Beausoleil o Cercles o Camarade o Le Bodeo... Recordo quan vaig anar al poblet de Faux [“fals”]. No té res d’especial, només el nom. Té la mateixa església minúscula que podeu trobar a qualsevol altre poble. Però el nom era com una aura que atorgava una vibració especial a tots els habitants i a totes les cases. Ho veies tot amb una mirada molt més precisa. Quina devia ser la falsedat que havia donat nom al poble? Cada detall es convertia en una pista, com en un joc.
L’obra podria ser una mena de ‘road movie’ literària, amb el deambular de l’autoestopista i la seva buidor i la seva recerca en primer terme, però no. Sabem el que fa a través de la mirada del protagonista, el Sacha, i ell a través de postals, Polaroids, trucades...
Aquest va ser el punt de partida de la redacció del llibre, quan vaig decidir que la història no l’explicaria qui va per la carretera, sinó el personatge que es queda a casa, l’antromàntic. Des d’aquell moment, vaig tenir la sensació d’escriure la història des del lloc adequat. El Sacha és el narrador principal de la història, i la Marie [parella de l’autoestopista] també l’explica. L’únic que es queda a l’horitzó és l’autoestopista. Volia que continués sent un enigma. Volia que el llibre sencer tractés sobre aquesta pregunta impossible de respondre: per què de vegades marxem? Què ens pot cridar tan fort per trencar un equilibri vital, una família?
Suposo que volia l’autoestopista aïllat i per això no du mòbil, per tant no li poden trucar, no poden saber mai on és...
Volia que fos un anacronisme al nostre món: ni mòbil, ni cotxe, ni internet. Probablement és la diferència principal amb nosaltres: els altres no poden accedir-hi. Això és el que el fa lliure. I també el fa misteriós, ningú sap què fa quan està de viatge. Hi ha una altra diferència important amb nosaltres: ell no té por dels altres. Confia que trobarà ajuda quan calgui. És el seu vessant quixotesc. Volia veure què passaria amb un personatge així, quines situacions es crearien. I què revelarien de la nostra manera de viure, del que ens ha esdevingut natural.
Hi ha moltes reflexions sobre la literatura, la creació, la traducció, la pertinença, la distància, la recerca..., però la història d’amor entre els quatre protagonistes (hi compto l’amor maternofilial i paternofilial), d’una manera suau, es va constituint en tronc de l’obra.
A poc a poc, mentre escrivia la novel·la, em vaig adonar que l’amor hi tenia un paper essencial. El llibre sencer es podria descriure com la història de la Marie dubtant entre dos homes, un que estima des de l’inici i l’altre de qui s’enamora lentament. O com la història de quatre protagonistes que intenten acollir l’amor i el desig, i els canvis imprevisibles, sense fer mal a les persones que estimen.
A l’inici, sembla que la tensió estarà en què va passar entre els dos homes quan eren joves, però això aviat deixa tot l’espai a les relacions dels protagonistes i en com evolucionen.
M’agraden els llibres en què no s’explica tot. Hi ha tantes coses a la vida que romanen per sempre incertes... Per què ens separem els uns dels altres? Qui és el que realment s’allunya? Què fa que un dia les coses vagin malament? No tenim resposta. No hi ha una única veritat sobre la vida, ni sobre nosaltres, ni sobre el fet d’estimar. Volia que la novel·la explorés aquesta part inabastable dels altres. Suposo que passa el mateix amb el sexe. M’agrada descriure el desig. La crida del desig. El moment en què tot queda obert. Què passarà llavors? El poder d’aquesta crida –i les seves moltes possibles conseqüències– és el que em fascina.
És difícil explicar una història que no recordi altres... Vostè aconsegueix atrapar el lector amb uns plantejaments i reaccions que, sense estridències, ens interessen, i amb girs no tramposos, fugint dels tòpics...
No buscava girs espectaculars en la trama. Només seguia el meu instint sobre els diferents personatges. M’interessen molt els moments de la vida en què el nostre cos entén les coses abans, molt abans que el nostre cervell. Per exemple, el moment en què la Marie i el seu marit es retroben en un petit hotel del nord de França, és molt important, per a mi. Mentre escrivia aquestes pàgines, de sobte se’m va fer evident que la Marie no passaria la nit amb l’autoestopista, com abans. Alguna cosa em va dir que ella ho refusaria. Ella mateixa no esperava negar-se a compartir habitació amb el seu marit, quan feia dies que el buscava; això és el que m’interessa, les pulsions contradictòries.
Hi surten uns quants referents literaris (McCarthy, Kundera, Lodoli, etcètera) i, sovint, en la literatura actual, quan hi ha referents també s’inclou cinema, música, televisió, còmic... Cosa que fa molt poc. És una reivindicació de la literatura?
No hi estic acostumat. És la primera vegada que escric un llibre en què els personatges fan referència a altres novel·les i llibres que m’agraden. Però simplement passa perquè la Marie és traductora de literatura i el Sacha és novel·lista. La literatura per a ells no és només un hobby, un plaer afegit, sinó el nucli de les seves vides, tal com ho és per a mi i per a les moltes persones a qui els agrada llegir. És una part consubstancial de la nostra manera de viure, de sentir, d’actuar, de percebre el món. No podem fer com si no haguéssim llegit tots aquests llibres. Vivim amb ells. Estan en nosaltres, en cada moment.
Una altra de les moltes coses que em va sorprendre gratament és que parlés del català, entre l’italià i el grec, com a llengua des de la qual traduir textos... Coneix el català i la seva ‘situació’?
Visc a Arles, no gaire lluny de la frontera amb Catalunya, i sovint m’agrada visitar amics a Barcelona. Per descomptat, he llegit notícies sobre la situació política, a més de la lingüística. Em va alegrar molt que la novel·la fos traduïda al català. Jo mateix vaig traduir, fa uns anys, un assaig anomenat Descolonitzar la ment, del gran escriptor kenyà Ngugi wa Thiong’o: una reivindicació molt poderosa de les llengües nacionals (kikuyu i suahili, en el cas de Ngugi). Que la Marie sigui traductora també m’ajuda en la trama, perquè investiga, explora, interpreta el llenguatge de les novel·les, però també el de la vida.
La brevetat de l’obra i els capítols és ideal. Com treballa? Tenia clar com començar i com acabar l’obra? O escriu deixant-se dur en cada moment? A més, suposo que reescriu i poleix molt per aconseguir aquest estil tan depurat...
Primer arribo fins al final sense haver previst tota la trama, intentant seguir la intuïció. A continuació, ho imprimeixo per tenir una visió global de l’obra. I començo a polir, a retallar nombrosos paràgrafs i pàgines –en aquesta obra, potser vaig eliminar un centenar de pàgines– per donar més ritme i precisió a la redacció. Faig el possible per no explicar gaire què està passant i miro de limitar-me als fets, a les frases que s’han dit, a les accions que han tingut lloc. I sempre cedint la màxima llibertat al lector, que ell decideixi què va passar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor Juliette Gréco

parís
Novel·lista
Novel·lista

“No m’interessa gens copiar la realitat”

barcelona

Lleida allibera l’art prohibit

lleida
GUILLEM FERNÁNDEZ-VALLS
Actor i actor especialista

“Tornar a casa amb algun blau és normal”

girona

‘Simfònics al Palau’ reobre amb reptes

Barcelona

A la frontera del pensament

Portbou

Mirall del món d’avui

sant sebastià

Vinnie Kairos lliga Nova Cançó i rap a través d’Espriu

girona
Crítica
cinema

El pes de la ferida i de la culpa