Cultura

Crònica

música

Amor sense pressa

Molt bona entrada la que va acollir a la Porta Ferrada el quintet d’Andrea Motis, Ignasi Terraza, Joan Chamorro, Josep Traver i Esteve Pi. Amb només 25 anys, l’Andrea és ja una jove veterana del jazz català. Té una parròquia devota que assisteix amb regularitat als seus concerts perquè no ven fum, els seus concerts sempre resulten convincents i l’espectacle combina el swing prodigiós de la banda, la qualitat dels solistes i la veu de la vocalista, que dijous a la nit va interpretar una col·lecció de temes –alguns de l’últim disc de bossa nova i d’inèdits– visiblement embarassada, però sense mostrar-se en cap moment fatigada durant les dues hores que va durar l’actuació en un Guíxols Arena que feia goig.

Carregats de swing, de papallones, de balades, de clàssics de jazz i de peces acabades de compondre, el quintet semblava seguir la consigna d’una de les cançons noves de la Motis, quan ens diu que “sense pressa les hores pesen”. I aquesta sensació de dominar el temps, de no abusar de notes i de fer-nos una master class, va ser una de les protagonistes del concert. Les delicades interpretacions cantades en quatre idiomes –anglès, portuguès, castellà i català– van definir tots els trams del recital. No només són bons, sinó que encomanen bon rotllo. La dicció i el fraseig de les cançons s’alternaven amb els solos de la trompeta de Motis –cada cop més eficaç—i el geni del piano de Terraza i de la guitarra de Traver, quatre concerts en un.

Segons explicava Motis en les introduccions de les cançons, el grup està definint el projecte The art of the quitet, un disc del qual ens en van oferir més d’un tast i que modula les intencions d’un grup heterodox a la recerca de l’ortodòxia. Han passejat el seu talent per importants festivals d’arreu del món, on ningú podrà retreure a Motis ser la nena mimada dels nostres escenaris. La de Sant Andreu ha gravat àlbums per als segells més selectes de la història del jazz, com Impulse i Verve. Un dels últims, Do outro lado do azul, va ser un dels eixos del concert de Sant Feliu, com ho havia estat fa uns dies a Pedralbes. La melodia de la bossa nova els va servir per inundar la nit estival –fresqueta, cal dir-ho– de l’Empordà de la fragància colorista i tot el que representa per als amants del jazz amb lletra. Des del Let’s call it love, de Lil Hardin Armstrong, el swing va brotar intens. I tota la vetllada va ser així, austera i brillant, amb el Bon dia nou de Joan Chamorro, l’inèdit d’Ignasi Terraza If you catch that crazy rhythm, l’homenatge a Puccini de Poor butterfly, el Sense pressa esmentat de la trompetista i cantant, i la versió immensa que van fer del tema Alegria dels Antònia Font.

I per acabar, com a bis, una original versió en format brasiler de Mediterráneo, de Serrat, també inspirada. Només per la recreació final de les onades amb les escombretes a càrrec del bateria Esteve Pi ja hauria pagat la pena aquest xou d’una nova nit atípica, on organitzar res és un miracle. L’actuació de Motis, Terraza, Traver, Chamorro i Pi van fer que el miracle tingués format angèlic, de lirisme amb amor. Doble aplaudiment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘Succession’ es confirma com el relleu de ‘Joc de trons’ als Emmy

Los Ángeles
Mirador

Viure com a Crist de Pasolini

Lluís Llort
Novel·lista

“Ens creiem una raça superior i fem fàstic”

Barcelona
Els Amics de les Arts
GRUP DE MÚSICA

“L’última capa d’una cançó la posa l’oient”

BARCELONA

L’ídol de Depp

sant Sebastià

De gires i rebaixes

BARCELONA
MÚSICA

El Liceu obre temporada al monestir de Montserrat

Arrenca un Sismògraf més íntim, però igual d’agosarat

OLOT
Crit desesperant
Mirador

Crit desesperant