La corda, ja em tornen a donar corda. Se me'n van les sabates. Camino, ballo, marco el ritme. No puc evitar-ho. Cada any, sense pensar-m'ho dues vegades, em dirigeixo automàticament cap a la gran cita amb les màquines i l'electrònica: el Sónar. M'és igual què em trobi, qui em trobi i com ho trobi: la música, la gent, l'estètica, la conducta col·lectiva, la diversitat individual, l'atmosfera estrambòtica. És únic. Aquest any, però, el sento més especial: a l'exposició del Sonarmàtica, els artistes tenen com a punt de partida la humanització de les conductes robòtiques. Com la meva.

Tres exemples:

1) Una boca mecànica riu i crida cada cop que algú hi passa pel costat. Reclama l'atenció, recorda que existeix, no vol que la tractin com si fos ningú. Tots som algú.

2) Uns caps de ciberanimals pengen de la paret com si fossin trofeus de caça. Quan l'espectador els contempla, reaccionen i el desafien, malcarats. ¿I si els toros i els cérvols opinessin sobre la taxidèrmia?

3) Unes càmeres de vigilància no en tenen prou gravant imatges. Persegueixen a qui espien. Corren al darrere de la víctima i projecten el que estan veient en pantalles perquè ho vegi tothom. Què passaria si el Gran Germà no fos hipòcrita?

Humanitzar les conductes robòtiques. Robotitzar les conductes humanes.
Se me'n van les sabates. Sóc un robot. Me'n vaig
al Sónar.