El retorn de Gelo

Hi ha perspectives diferents de les coses, i l’art oficial no sempre les copsa. És el cas de molts artistes que no surten enfocats als grans temples de l’uniformisme, a excepció d’artistes reconeguts internacionalment, com ara Pazos. Altres casos són els Pey, Carratalà i Gelo, a qui el sempre interessant Museu de Valls ha dedicat una àmplia antologia. Comissariada per Assumpta Rosés, la mostra és un autèntic deliri i ha hagut de patir el dur estiu del confinament i es clausurarà aquest 6 de setembre.

Gelo és el pseudònim de Juan Jesús Enríquez. Nascut a Vilarasa (Huelva) el 1956, la seva família va arribar a Catalunya quan ell tenia dos anys. Fill d’un ferroviari destinat a Valls, el jove artista va combinar els espais rurals amb els urbans de la localitat. És una dada important perquè condiciona la seva obra lluminosa, que pot alternar els neons amb aspectes més bucòlics i inquietants. El director del Museu de Valls, Jordi Paris, recorda que la institució va adquirir el 1996 una primera peça de l’artista, La porta: “Va ser una recomanació precisament de la crítica d’art Assumpta Rosés. Va ser aleshores que vam conèixer l’artista i ens vam assabentar que havia viscut el pas de la infància a la joventut a Puigpelat i Valls. Entre l’any 1965 i 1970, va residir a la nostra ciutat. La seva vida es desenvolupava, d’una forma intensa, entre l’escola La Candela i la biblioteca Popular, just en el moment que s’estava construint l’edifici que havia d’acollir el Museu de Valls, on hem presentat la seva obra.” Paris accentua que a la biblioteca Popular descobrirà un artista que el fascinarà, Miquel Àngel: “I serà aquesta fascinació que, amb poc més de deu anys, el portarà a robar-li les quatre últimes lletres [de Michelangelo], per esdevenir Gelo. Decidit a emular Miquel Àngel, els primers rudiments artístics els aprendrà al costat de la pintora Carme Claravalls. Però amb quinze anys el destí el va portar a Tarragona, on va créixer artísticament.” Jordi Paris recorda que el pintor anirà tornant a Valls per exposar a la botiga Lila, regentada per Pere Isern, i a la sala Sant Roc. L’última vegada l’any 1997, just abans de desaparèixer, voluntàriament, de l’escena artística per recloure’s al Montsià: “Avui, retorna a Valls, on va somiar que seria artista, amb una intensitat mai vista. I la ciutat ha posat tots els mitjans per fer-ho possible. Però aquest retorn ha comptat amb moltes complicitats. La d’una colla de col·leccionistes i museus que ens han acompanyat en aquesta aventura. La generositat del mateix Gelo, que ha posat la seva col·lecció a la nostra disposició.” Per la seva part, Assumpta Rosés signa un text esclaridor al catàleg en què explica la laboriositat de trobar les peces durant cinc anys de contactes, des que el van “retrobar a casa seva, a Ulldecona, el 2015”: “Durant aquest temps, hem seguit el procés vital i creatiu recent i també hem revisat el treball anterior. Hem buscat informació i localitzat els col·leccionistes de les seves obres de finals del segle passat, amb l’objectiu de fer un relat global de la trajectòria artística i poder explicar-la.”