“El que diem és la nostra carta de presentació”

No ben bé. Ells van ser dos grans mestres i el que jo faig, tant als articles de La Vanguardia com en aquest llibre, és més modest. Són reflexions lingüístiques amb una voluntat de difondre la llengua d’una manera popular i amb dosis d’humor.

És un signe del temps que té a veure amb els altres dos factors. L’objectiu de Parla’m amb estil és despertar la consciència lingüística de les persones. De la mateixa manera que triem una camisa o un barri on viure, també hem de ser conscients que el que diem marca el nostre estil, és la nostra carta de presentació. Si pengem fotos ben maques a les xarxes però quan obrim la boca no som capaços d’articular frases amb sentit, o de triar les paraules precises per fer-nos entendre, una bona part de la nostra imatge es veu afectada de manera negativa.

Les divergències són circumstancials i enriquidores. Si em van convidar a formar part de la Filològica va ser pel meu vessant periodístic, la primera línia de foc de la llengua actual. A més de confegir un estil propi, les persones parlem amb diferents registres, segons l’interlocutor o l’àmbit. Ningú no parla igual a la feina que amb els amics o en un entorn acadèmic. Adequar-nos al registre també forma part del nostre estil.

Són un pas endavant, sens dubte. Els diaris bilingües no existirien sense la traducció automàtica. No hi hauria temps de traduir artesanalment una mitjana de 60.000 paraules cada dia. Ara bé, la màquina és imperfecta, i és per això que cal que els textos traduïts automàticament siguin revisats a consciència per especialistes en traducció automàtica, fer-hi una excel·lent postedició. Si hi ha un bon equip humà, la traducció automàtica és una eina molt valuosa en uns moments que ho volem tot a l’instant.

Sempre explico la de “Llegeixo marca de penal”, en què el nom de pila de Messi, Leo, es va traduir pel verb. De bestieses, la màquina en fa moltes, però no arriben als lectors perquè un equip de posteditors fa bé la seva feina. Ara es parla del precariat, una nova paraula que la traductora automàtica no té incorporada. La primera vegada que se la va trobar en castellà, precariado, com que no la tenia, la va analitzar i va deduir que pre- era un prefix. El resultat, que no va sortir publicat, va ser precorcat. Ara ja està incorporada a la màquina i no ho farà més.

L’estil no ha de perseguir ningú. Els escriptors han de ser els que tinguin cura de l’estil que vulguin bastir. El que més m’amoïna, i al llibre en parlo força, són els errors inconscients. Si un escriptor opta per escriure un manlleu del castellà o de l’anglès deliberadament, no hi ha res a dir, és una transgressió volguda. El que no té cap raó de ser és que faci servir una construcció aliena al català normatiu o una paraula d’una manera imprecisa sense saber que s’està saltant la norma. Si transgredim amb consciència, endavant, no hi ha cap problema. Si errem sense saber-ho, malament rai.

El català va a empentes i rodolons, amb una sabata i una espardenya, aquí caic aquí m’aixeco... Mireu si en tenim, de maneres de dir una mateixa cosa. Siguem conscients d’aquesta riquesa, fem-la servir forjant el nostre estil i potser deixarem de perdre llençols a cada bugada. Ara mateix, però, o hi ha una petita revolució lingüística, o l’actitud intolerant, constant i inamovible dels partits lingüicides aconseguirà el seu propòsit: minoritzar el català encara més fins a convertir-lo en una llengua irrellevant.