Cultura

Lluís Llort

Novel·lista

“Ens creiem una raça superior i fem fàstic”

El motor que va posar en marxa la novel·la va ser poder ‘viure’ la sensació d’estar sol al món

Temps mort és la tretzena novel·la que publica Lluís Llort (Barcelona, 1966), però assegura que no és supersticiós. És el número 54 de la col·lecció Crims.cat, d’Alrevés, xifra que coincideix amb l’edat de l’autor. Llort ens té acostumats a la barreja de gèneres, a l’humor amb mala llet, a la sorpresa que apareix per l’obsessió de fugir del que és previsible. A Temps mort manté aquestes característiques i ens mostra el deambular d’un home vulgar i automarginat per un món aturat en el temps... Un Llort amb càrrega de crítica social, sense abandonar la reivindicació que sempre fa de la literatura com a activitat lúdica.

Què significa ‘Temps mort’ dins la teva narrativa?
Un nou plaer consumat. Podríem dir que “me la vaig fer a sobre” tot just fa un any. La vaig escriure en temps real, amb les reaccions de la sentència del judici del procés, que treuen el nas a la trama.
L’aturada del temps m’ha recordat un recurs de pel·lícula fantàstica. Quina és la teva influència cinematogràfica?
Molta i, en aquesta novel·la, encara més i explícita. El motor principal que va posar en marxa l’obra venia de lluny, des que, de petit, vaig veure The Omega Man, en què Charlton Heston està sol al món –està basada en una novel·la de Richard Matheson i se n’han fet tres pel·lícules, la darrera, Sóc llegenda, amb Will Smith– que tenia ganes de viure la sensació. Son alguns dels capricis que ens podem permetre els escriptors...
Robert Camp és un antiheroi? Aquests protagonistes són un nexe entre tots els seus llibres.
El Robert és més anti que heroi... És un personatge que no cau gaire bé. Cosa que és un risc perquè el lector està constantment amb ell. M’agrada arriscar. Tinc tendència a aquesta mena de personatges, sí, i quan en faig servir dels d’una peça sol ser per fer-ne paròdia.
Per què té lloc a Nova Orleans?
La primera intenció era que passés entre Barcelona i Madrid, però per evitar possibles censures i denúncies –m’agrada el risc escrivint, no a la vida real– i per obrir el focus temàtic vaig decidir traslladar la trama als Estats Units i moure el protagonista entre Nova Orleans, on ha de rebre una mansió com a herència, i Washington, on va a complir una mena de missió de justícia planetària.
El tema de les herències ja l’havies tocat en altres obres.
És cert, de manera troncal, com a Herències col·laterals, tot i que en altres hi ha una herència genètica entre familiars... Com que mai he rebut, ni rebré, una herència econòmica, potser sublimo la carència així, ara que ho dius! [Riu].
Un cop més combines gèneres.
Faig una cosa ben poc recomanable: començar a escriure sense saber cap on vaig. Si ho tinc tot previst i estructurat, m’avorreix el fet d’escriure. M’agrada ser com un lector més, que no sap què passarà, però amb el privilegi de poder canviar i decidir el que finalment passi. Això em resulta molt satisfactori. Sumat a l’obsessió d’evitar els llocs comuns i ser previsible, sovint trenco els límits dels gèneres. No em deixo encotillar. Si aconsegueixo que la trama enganxi el lector, l’etiqueta me la bufa.
La violència, el sarcasme i l’humor negre tenen una funció fonamental en el que escrius...
Sí, l’humor està en el meu ADN, tot i que en aquest cas n’hi ha menys que en altres. La violència sovint desagradable que mostro sospito que és rebuig social. No confio en la humanitat. Ens creiem una raça superior i, sincerament, fem fàstic.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Enric Casasses converteix en recital poètic el lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Barcelona

Mor a Eivissa el dj Jose Padilla, mestre de la música chill out

Barcelona

L’actor Jeff Bridges anuncia que té càncer del sistema limfàtic

Los Ángeles

Mozart, en l’era Covid

BARCELONA

L’arquitecte mestre

barcelona
XAVIER FEBRÉS
Periodista

“La vitalitat que impulsa Josep Pla es diu Aurora”

Girona

Silenci, es torna a rodar!

Girona

L’últim transformista

Barcelona
Crítica
teatre

El teatre i la vida