Cinema

David Verdaguer

Actor

“És més difícil perdonar-te a tu que demanar perdó”

El professor acaba sent un actor que fa una obra de teatre per a molt poqueta gent que, a més, no vol escoltar-lo

Els actors solen equilibrar l’adrenalina d’encadenar èxits (Estiu 1993, La importància de ser Frank al teatre, Els dies que vindran, Tabús a TV3) amb la prudència de qui sap que després dels boscos pot arribar el desert. David Verdaguer (Girona, 1983) torna avui als cinemes amb Uno para todos, òpera prima de David Ilundain que es va estrenar al BCN Film Fest. Hi interpreta un carismàtic professor de sisè de primària en una escola aragonesa, amb una vida personal més imperfecta que la laboral. Ja ha enregistrat la segona temporada de Tabús per a TV3 i al novembre estrena una nova versió d’El mètode Grönholm al Teatre Poliorama de Barcelona.

Podem dir que viu una època d’emocions fortes, en cinema, televisió i teatre?
Si sumes Tabús, aquesta pel·lícula, Els dies que vindran... Sí. No faig gaire cinema. La gent em diu que no paro, però jo paro bastant. També tinc el teatre, i el bo i dolent que té és que quan fas teatre no pots fer res més. La segona temporada de Tabús l’hem rodat aquest estiu i no interpreto res, soc jo allà, escoltant la gent, i he après molt. Però sí, diguem que estic en una època bona. Els dies que vindran és una molt bona pel·lícula, i Uno para todos també. Molt diferents, a més, estic molt content de les decisions. De vegades és més important saber dir que no a certes coses que dir que sí a altres. No em podré comprar un pis, però al que hauríem d’aspirar és a tenir una existència més o menys coherent, deia en una obra de teatre.
Això vol dir que ha dit que no a propostes més comercials?
Vaig dir que sí a una que feia Telecinco, Lo dejo cuando quiera, que va anar molt bé. A més, a mi m’agrada molt fer comèdies, i el guió em va agradar. Estic content d’aquella pel·lícula. Però he dit que no a altres coses, i n’he perdut pel coronavirus o per fer teatre. Estic content de totes les pel·lícules que he fet. I en faré d’altres que seran dolentes, això ho tenim clar. Fernando Fernán Gómez deia que el bo de les pel·lícules dolentes és que ningú se’n recorda, i tenia raó.
La immersió en col·lectius de persones que fa a ‘Tabús’ li ha ensenyat moltes coses, com a persona i com a actor?
Sí. A mi sempre m’ha agradat molt parlar amb la gent i escoltar-la. Soc aquell del bar que pot aguantar chapas o donar-les. A més, soc molt hipocondríac, i fer Tabús ha estat per a mi una teràpia de xoc forta. He après molt. He entrat allà com a presentador, productor executiu i guionista, volia tenir el control, perquè era molt difícil no traspassar la línia del groc, forçar massa en les coses tristes que els passaven... Crec que hem arribat molt bé al nivell just, en què podem tractar les coses amb humor, que és la manera més seriosa d’afrontar les coses. Sense paternalismes. Estic molt orgullós de com ha quedat el programa. I com a persona, evidentment que et canvia, t’afecta. Si no, seríem de pedra, o de PVC. També tenia molt clar que, si alguna història em feia emocionar, no podia plorar en pantalla, no era la meva feina. Alguna vegada fent Tabús havia anat a la meva habitació de la casa i havia plorat. Era una feina molt immersiva, estàvem una setmana, 24 hores al dia, dormint, avorrint-nos, fent gintònics a la nit... Ha estat una experiència que val la pena. Ara hem fet vuit setmanes més a l’Empordà.
Ha canviat el seu concepte dels professors després d’interpretar Aleix a ‘Uno para todos’? Els té idealitzats?
Els tinc molt entronitzats perquè la seva feina és complicadíssima. El professor acaba sent un actor que fa una obra de teatre per a molt poqueta gent que, a més, no té ganes d’escoltar-lo. I s’ha de posar el públic, els alumnes, a la butxaca. Em trec el barret. Jo crec que hi ha professors que et canvien la vida, jo n’he tingut dos o tres, i és un plaer interpretar-ne un. Ja és la segona o tercera vegada que faig de professor. Crec que ja em donen el títol, ja puc fer classe.
Hi ha una llarga tradició de pel·lícules sobre professors. N’hi ha alguna que els hagi inspirat?
Sembla com una pel·lícula amb una pàtina de cinema europeu, francès, però no hem mirat referents. A diferència de moltes altres pel·lícules, en aquesta el professor és bastant perfecte a l’aula, però molt imperfecte a la vida. I això és el bonic. Tu pots ser boníssim a la teva feina, pots saber gestionar molt bé la teva feina, però no la teva vida.
Ha estat difícil aquest paper ‘doble’?
No, com a actor, quan et donen un personatge que és diverses coses, no una de sola, ho agraeixes, pots fer diferents personatges en un. Treballar amb nens està molt bé. Jo venia entrenat d’Estiu 1993. És molt cansat, i s’ha de repetir tot moltes vegades, però la capacitat de concentració i de joc que tenen és acollonant. Són preadolescents, de fàcil no ho ha estat, però són un sol tots. Vam assajar molt i vam conviure, quan no rodàvem, estàvem en un càmping de Casp i semblava un pare de l’Opus amb quinze fills.
El seu personatge va amb una maleta plena de llibres. David Verdaguer és així?
Jo he llegit molt en la meva vida, a casa meva tinc molts llibres. I he de dir que poca novel·la. Llegeixo més assaig, teatre... I ara he de reconèixer que des que he tingut la meva filla llegeixo poquíssim, i ho trobo molt a faltar. Els llibres són fantàstics. I soc de l’antiga escola, vull llibres de paper, que es toquin. Si he d’estudiar un paper no puc fer-ho amb l’iPad, l’he d’imprimir per poder tocar-lo, subratllar-lo... El meu pare llegeix molt a casa i em deu haver quedat. Mai em va demanar que llegís un llibre, però suposo que com que l’he vist...
És important saber demanar perdó?
A la vida és molt important saber demanar perdó. L’única obsessió que tinc amb la meva filla és que digui perdó, gràcies i sisplau. És important perdonar i perdonar-te. És més difícil, encara, perdonar-te a tu mateix que demanar perdó.
Es pot ensenyar a gestionar emocions si un mateix no sap gestionar gaire bé les seves?
És una bona pregunta. És un gran professor a l’aula i ell no sap com fer-ho, pobret meu! Suposo que sí que es pot. Pots saber la teoria i explicar-la molt bé, una altra cosa és que tu l’apliquis. Però sempre és millor predicar amb l’exemple.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA