Cultura

Mirador

Viure com a Crist de Pasolini

Enrique Irazoqui, el protagonista de ‘L’evangeli segons sant Mateu’, va morir dimecres als 76 anys

Deia que no li agradava gaire explicar-ho, però ho havia explicat més de deu mil vegades. Enrique Irazoqui tenia 19 anys, era fill de mare italiana i el Sindicat Universitari de Barcelona va enviar-lo a Itàlia. Havia de recaptar fons per a la lluita antifeixista. Allà, va entrar en contacte amb els escriptors Vasco Patrolini, Giorgio Bassani i Rafael Alberti. Un dia, li van dir que li presentarien un intel·lectual controvertit que, després d’haver escrit novel·la i poesia, havia començat a fer cinema. Va trobar-se a Roma amb Pier Paolo Pasolini. En veure’l, Pasolini va estar una bona estona mirant-lo fixament. Al final, li va proposar si volia ser el Jesucrist d’una adaptació que volia fer de l’Evangeli segons sant Mateu. Irazoqui va dubtar, però els seus companys el van convèncer, ja que el sou que guanyés podria ajudar la causa política. L’anècdota és l’inici d’una llarga història que va convertir Enrique Irazoqui en una de les més singulars icones i en el Jesucrist més evocat del cinema.

Irazoqui solia explicar que va viure un rodatge d’una obra religiosa en què ningú que hi treballava era creient. Al plató, hi havia el filòsof Giorgo Agamben i el poeta Alfonso Gatto, que feien d’apòstols, i l’escriptora Natalia Ginzburg era Maria de Betania. La mare de Pasolini, Susanna Pasolini, era la Verge. A Irazoqui li agradava dessacralitzar el rodatge de l’Evangeli evocant els partits de futbol o les trobades a casa de l’escriptora Elsa Morante, on va descobrir la música clàssica.

La pel·lícula va ser premiada a Venècia i Pasolini la va dedicar a Joan XXIII, el que va provocar un fort malestar a Irazoqui. En els anys seixanta, L’evangeli segons sant Mateu de Pasolini va ser objecte de fortes controvèrsies: era la millor adaptació que s’havia fet de l’Evangeli, però estava feta des de la distància, per un cineasta comunista que creia en el Crist dels pobres. A Pasolini li agradava recordar que tots veníem d’un vell i arcaic catolicisme. Recuperar l’Evangeli era una operació poètica, suposava enfrontar-se amb un text que el va captivar per la seva bellesa i endinsar-se en els orígens de la cultura. Pasolini va escriure, aquells anys, un poema mític en què començava dient: “Jo soc una força del passat. Només en la tradició hi ha el meu amor.” Anteriorment, a Mamma Roma, Pasolini havia evocat la imatge del Cristo morto d’Andrea Mantegna i al curt La Riccotta va fer un tableaux vivant inspirat en la Deposizione di Cristo  de Rosso Fiorentino. La notable cultura pictòrica de Pasolini va ajudar que el rostre d’Irazoqui, que li recordava les pintures d’El Greco, s’imposés com la iconografia del millor Crist cinematogràfic. Un Crist a què Irazoqui no va donar la veu, perquè va ser doblat per Enrico Maria Salerno.

Probablement, Enrique Irazoqui també podia dir que era una “força del passat”. Va rodar dues pel·lícules per a l’escola de Barcelona, Dante no es únicamente severo, de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà, i Noches de vino tinto, de José María Nunes. Va ser militant del PSUC i va marxar a fer carrera acadèmica com a professor de literatura. Va arribar als Estats Units amb cartes de recomanació de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir i va instal·lar-se a Minneapolis. Més tard, va passar per Mèxic i Granada fins acabar trobant el seu refugi a Cadaqués, on va ser molt actiu en una de les seves grans passions, els escacs. Cinc dies abans de morir, el dimecres 16 de setembre als 76 anys, va escriure a Facebook: “Dels meus pulmons surten delicioses metàstasis i, sobre la idea de ressuscitar per Pasqua, ja ho veurem. Només hi ha una resposta. È veinticuatro mila baci!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Nou cop a la cultura

BARCELONA
Museus

Els oasis culturals

barcelona
Netflix

‘Menéndez’, duc el dimoni dins meu

Barcelona
Arts escèniques

De l’escena a la petita pantalla

BARCELONA

Últimes funcions i concerts abans del tancament

girona
L’Auditori de Barcelona ja opta per la via digital
Música

L’Auditori de Barcelona ja opta per la via digital

Joan Miquel Oliver
MÚSIC

“La llibertat, avui dia, està molt infravalorada”

BARCELONA
Mirador

Sola amb la veu de Tilda Swinton

QUERALT RIERA
Dramaturga i directora

“A Catalunya, ens emmirallem en una pobresa congènita”

BARCELONA