Crit desesperant

Fa temps que hi ha soroll, sempre subtil i educat, en el desolat panorama musical del nostre país. La situació d’extrema gravetat que ha comportat l’arribada de la pandèmia ja no només ha deixat en la més gran de les incerteses la “feina” dels nostres artistes (intèrprets, creadors) sinó, implícitament també, les seves carreres artístiques. Aquestes, com és sabut, necessiten activitat, contacte permanent amb escenaris i públic. És per això que, per sentit comú, els nostres equipaments a través de les corresponents direccions artístiques, enmig d’aquests temps anòmals i distòpics, haurien de ser vertebradors i contribuents indispensables i desacomplexats vers l’activitat del sector. En absència, però, de polítiques i directrius culturals clares i evidents per parts d’aquests responsables polítics, sempre tan preocupats per la computació de l’activitat en forma d’assistència i venda d’entrades, el gestor de torn es troba amb la necessitat de fer una aposta per uns intèrprets de l’star system o, directament per un provincianisme molt estès, intèrprets estrangers i poder-se justificar, així, davant dels esmentats responsables.

Sense afany de crítica directa, és arribat el moment de ser més conscients que mai com el soroll o la crítica del sector no és una pose sinó un crit desesperant davant d’una situació que deixa al descobert misèries que ja existien. Difícilment pot parlar-se d’esperança. Alguna cosa està fallant i errar ara, mal ens faci, pot comportar conseqüències inimaginables. Com diuen els símbols xinesos, crisi implica una dualitat que implica el doble significat de perill i oportunitat. Tant de bo que la simbologia es vagi apoderant del nostre inconscient i ens permeti revertir una situació que és catastròfica i desesperançadora a excepció dels responsables polítics i de les institucions. Ells continuen cobrant, amb o sense esperança.