Cultura

ANTONI MARTÍ MONTERDE

Assagista

“Soc lent, però m’agrada imaginar llibres futurs”

Jo ja em vaig morir una vegada, de manera que es pot dir que tot el que estic publicant des d’aleshores és la meva obra pòstuma
Uns 14.000 valencians es van expatriar al mateix temps que jo. És una pèrdua que explica les majories absolutes del PP

No falten mai motius per entrevistar un assagista com Antoni Martí Monterde (Torís, la Ribera Alta, 1968), professor de teoria i literatura comparada de la Universitat de Barcelona que darrerament acostuma a publicar els llibres de dos en dos i que es prodiga en una àmplia varietat de registres, des dels textos acadèmics fins a l’escriptura autobiogràfica i l’assaig pur, sense oblidar els pròlegs de grans obres de la literatura, de les quals ell mateix ha impulsat l’edició, com ara Klemperer, Brodsky o De Maistre. Seguint el patró, compareix amb dos llibres nous sota el braç: el diari L’home impacient (Edicions del Bullent), estretament relacionat amb L’erosió (reeditat per Minúscula), i l’assaig Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner).

A què es deu aquesta activitat frenètica?
Puc donar una falsa imatge d’escriptor que no para, però sí que ho vaig fer, i de manera dràstica quan em van operar el 2016. De fet, ja em vaig morir una vegada, i tot el que estic publicant des d’aleshores és la meva obra pòstuma. Tot això ben mirat és un estoc de material que ja tenia i que he anat acabant, perquè en realitat soc bastant lent escrivint.
Entre els llibres que té pendents, n’hi ha un sobre un personatge obscur, Guillermo de Torre.
És un llibre inèdit, antipàtic, molt dur, contra el fals cosmopolitisme que encarna Guillermo de Torre, que el 1927, en el moment màgic de la literatura espanyola, escriu un manifest titulat ‘Madrid, meridiano intelectual de Hispanoamérica’, i això desferma una polèmica transatlàntica brutal. Utilitzo aquest nacionalista furibund per denunciar el fals cosmopolitisme dels intel·lectuals espanyols del segle XX. El fil conductor és ell, però al darrere venen Ortega y Gasset, Giménez Caballero, Jordi Gracia, Elvira Roca Barea..., o sigui, tot el que ens fan passar per cosmopolitisme i no és sinó casticisme. Hi ha un aforisme de Macedonio Fernández que, si el poses ara mateix en un tuit, apareixen els GEO i assalten la cafeteria per portar-nos a l’Audiencia Nacional. Diu: “Al español, o se le mata, o no hay manera de no ser salvado por él.” Són uns salvapàtries, et salven vulguis o no, però sempre esborrant l’altre.
Entre la publicació de ‘L’erosió’ i ‘L’home impacient’, escrits a la mateixa època, passen quasi vint anys. Per què?
No vaig valorar el segon diari, però un dia vaig rebre un mail molt amable d’una persona clau per a mi, en Ramon Ramon, de Cata-roja, poeta i editor, que em comunicava que acabava de llegir L’erosió i que tenia moltes ganes de llegir altres diaris meus. Em va animar tant, que em va fer mirar aquells diaris que tenia perduts al calaix, i vaig pensar que no estaven tan malament.
En el nou assaig sobre Zweig dedica un espai central al conte ‘El llibreter Mendel’, una meravella.
Aquest era també el capítol central de Poética del Café, que vaig escriure en castellà perquè la major part dels textos que necessitava citar no existien en català, com el mateix Mendel, el relat més perfecte que va escriure Zweig en tota la seva vida. Les seves novel·les estan bé, encara que algunes són una mica cursis, però Mendel és una peça d’orfebreria, i a més és una autobiografia encoberta: hi va ficcionalitzar les seves pròpies excuses per mantenir-se en un determinat silenci, durant dues dècades, respecte a la qüestió jueva i al seu fals pacifisme. Tot això aflora en les proses d’El món de 1914 i Petita crònica, que vam editar a l’Ela Geminada. A Zweig se l’ha de llegir sencer, no només les parts amables. Perquè ens entenguem: Viena, a principis del segle XX, era la ciutat amb la taxa d’atur i delinqüència més alta d’Europa. El món d’ahir només era feliç per a Sissí, però per als jueus que venien de Galítsia, que és on va començar la desintegració de l’imperi, no ho era.
La desmitificació de Zweig com a abanderat moral d’Europa pot ser dolorosa.
Quan va sortir Poética del Café, em vaig trobar un dia Antoni Puigverd pel carrer i em va mirar amb aquella severitat tan seva, que sembla que estigui a punt d’excomunicar-te, i em va dir: “M’has destrossat un mite.” És clar, destapava la falsedat del seu pacifisme. Ara he pogut traduir aquell capítol perquè vaig impulsar la traducció catalana de Mendel.
S’ho fa venir molt bé!
Tinc reaccions corporals molt lentes, però les intel·lectuals són a dècades vista. Sóc molt mandrós, però m’agrada planificar, imaginar-me llibres futurs. Poética del Café el vaig començar a escriure en català, però vaig adonar-me que passarien deu anys i encara no tindria editor.
No era fàcil publicar assaig en català?
Era un moment de crisi. Ara el camp és més ampli, comparat amb el desert de final dels noranta, en què només podies publicar a Edicions 62 o a Empúries. Hi havia també Quaderns Crema, però no tenia bona relació amb Vallcorba, i tampoc sé si li hauria interessat un llibre meu: jo no era ningú. Ara, en canvi, hi ha l’Ela Geminada, Lleonard Muntaner, la resurrecció de 3 i 4, que és importantíssima, Flâneur, Arcàdia, Àtic dels Llibres o Vincle, a València, una editorial molt petita que porta Manolo Gil, amb qui trauré un altre llibre l’any vinent.
’Poética del Café’ va ser un text molt important per comprendre el llegat cultural europeu.
L’any vinent tindrà una nova edició en castellà, a Ortega y Hurtado. Anagrama va dir que no estava interessada a fer-ne una segona edició, tot i que fa anys que està exhaurida. El capítol sobre Zweig, però, com que seria redundant amb aquest assaig d’ara, l’he substituït per un altre sobre Peter Altenberg, un escriptor d’aforismes i microrelats, una mena de Macedonio Fernández vienès, que convé reivindicar. Jo crec que la figura de Mendel està vagament inspirada en ell. D’aquest autor ja no se’n recorda ningú, excepte uns quants homes de cafè.
‘L’home impacient’ comença amb un homenatge explícit a Benjamin, amb aquest “desembalo la meva biblioteca”.
Benjamin ho impregna tot. No necessito escriure sobre Benjamin a L’home impacient, perquè L’home impacient està escrit des de Benjamin. En aquest llibre hi és present des de la primera frase perquè literalment va anar així: vaig començar a escriure els diaris mentre desempaquetava els meus llibres acabat d’arribar a Barcelona. Jo vaig marxar de València amb Rita Barberà d’alcaldessa i Zaplana que havia guanyat les eleccions. Reconec que va ser una fugida. Soc un covard, no ho negaré, i admiro profundament la gent que s’hi va quedar i va donar la cara. Però jo estava completament bloquejat: o marxava o no podia fer res. Tot això ho explico en algunes pàgines del diari, per això Gustau Muñoz diu que és un llibre generacional. No va ser una migració econòmica, sinó politicocultural. Hi havia 14.000 professors de l’àmbit de les humanitats expatriats al Principat i a les Illes, i eren tots companys meus, molts dels quals no han tornat. Això va ser una pèrdua per al País Valencià que explica les majories absolutes del PP. És un fenomen sociològic que s’hauria d’estudiar.
No s’ha plantejat tornar a València?
A L’home impacient no queda gaire clar, però al llibre que sortirà l’any vinent a Vincle, que es diu L’estació del Nord, reconec que hi tinc una reconciliació intel·lectual, per raons òbvies. Sense la revista L’Espill jo no m’hauria convertit en assagista, i sense Publicacions de la Universitat de València, no hauria publicat Un somni europeu, entre altres títols. Tampoc hauria guanyat el premi Joan Fuster. De fet, he continuat publicant a València, fins i tot més que aquí.
Explica que va deixar la poesia per “la incipiència de la prosa”, que l’assaig va fer-li abandonar les cartes i que ara “l’assaig resisteix com pot la pressió del diari”.
En aquestes pàgines hi ha el reconeixement que no podia continuar escrivint diaris. Ja no en faig, tot i que és la forma d’escriptura més lliure del món. L’assaig i la recerca m’apassionen. Encara que ser assagista comporta fer de malabarista: si tens diversos llibres en marxa o ja acabats, has de fer jocs malabars per donar-los sortida. L’etimologia de la paraula assaig ja ho indica: és temptativa, provatura, esborrany, provisionalitat. És eixam, de fet. En francès antic la paraula per assenyalar l’eixam de les abelles o l’estol dels ocells és exactament aquesta. Un assaig és un conjunt de fragments de lectures, d’anotacions disperses que tenen la seva coherència en la mateixa subjectivitat de l’assagista, que a mesura que va escrivint i va portant la contrària a unes escriptures o a unes altres, fa emergir la seva pròpia veu. Això és un assagista. No és més, però tampoc no és menys.
Què diferencia l’assaig del dietari?
Res.
A la portada del diari hi ha una altra de les seves obsessions: una estació de tren.
L’estació de França per mi és el centre de l’univers, i que s’ho agafi com vulgui l’imbècil de Salvador Dalí. En realitat hi ha tres centres de l’univers: un és l’estació de França, l’altre és l’estació del Nord i el tercer, Canfranc. La de França és una estació doble. Té una primera terminal a la Barceloneta i una altra a Portbou, que és del mateix any i pràcticament feta pels mateixos constructors i amb el mateix plantejament. Al llibre hi surt la meva descoberta del Memorial a Benjamin, que és el monument funerari menys funerari i més imponent del món.
Hi ha molta importància de Josep Pla en els seus llibres, però també és controvertit per tenir-lo com a model.
Jo crec que la controvèrsia és molt senzilla de superar. Hi ha un senyor que posa 46 volums d’obra completa, a raó de 600 pàgines cada un, de les quals no totes són meravelloses. Però posem que només una quarta part siguin pàgines excel·lents: ja estaríem parlant de com a mínim deu mil pàgines meravelloses. A veure quin altre autor ha posat damunt la taula deu mil pàgines d’aquesta qualitat, en català, al segle XX. Punt, s’ha acabat la discussió. M’és igual si portava boina, si havia fet d’espia de Cambó, més que de Franco, a Marsella, o si havia entrat per la Diagonal amb els vencedors el 1939, que al meu entendre és una de les grans equivocacions de la seva vida. Ell potser va tenir la temptació, no diré franquista, però sí d’integració en el règim, i de seguida se’n va decebre i es va adonar del seu error.
En el fons escriure és donar sortida a les obsessions que tens?
El títol d’una novel·la de Xavier Aliaga ho explica bé: Si no ho dic , rebente. Són coses que tens a dins i que tard o d’hora han de sortir. Temes recurrents, vides personals, paisatges de l’ànima, llibres que t’han marcat.
En el cas de la literatura catalana, qui representaria els valors de l’intel·lectual de referència?
Fuster. Té un article meravellós, ‘Literatura entre literatures’, que diu exactament això, que som una literatura més, tan gran o petita com ho és la literatura escandinava, hongaresa o sueca. El cas català el vivim de manera molt dramàtica perquè és el nostre, però no som una excepció a Europa. Què és la literatura belga, per exemple? No existeix. Hi ha literatura escrita en neerlandès i literatura escrita en francès.

Entre cafès, estacions buides i llibres de vell

Quedem, és clar, en un cafè, però la conversa d’Antoni Martí Monterde és com un riu desbocat i tardem a adonar-nos que hem anat a raure a una franquícia que d’hora en hora s’omple d’un xivarri adolescent que es va espesseint. No sembla alterar-lo gens. Des que es va haver de sotmetre a una greu operació, fa quatre anys, viu un temps regalat que assumeix amb una calma flotant. Les seves obsessions, però, són les mateixes de sempre: les taules dels cafès com a espais propicis a l’escriptura, les llibreries de vell on “desdinerar-se” calamitosament, les estacions de ferrocarril, amb preferència per les ruïnoses i abandonades, i també el món universitari, amb els seus estudis de referència en literatura comparada, que l’han animat a dirigir la col·lecció Figura de la UB. Té dos fars inequívocs, Pla i Fuster, i una debilitat, la música pop valenciana dels vuitanta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Govern assegura que hi haurà cavalcades de reis

Barcelona
Mirador

Zombis de la guerra civil

Jordi Prat: “Cada ‘blues’és com una petita novel·la”

palafrugell
Bartosz Bielenia
Actor

“Tots estem plens de contradiccions”

Barcelona

L’arrel supervivent

MANRESA

La col·lecció de Pep Vallès

Girona
Un bon capellà fals
Crítica
cinema

Un bon capellà fals

Els Catòlics d’Olot celebra 140 anys dels Pastorets amb una versió revisada

Olot

Faber Olot promou un canvi de relat arran de la Covid-19

Olot