Cultura

Raúl Arévalo

Actor i director

“No valen el mateix unes vides que les altres”

Si em preguntes pel meu somni, tant de bo pogués combinar l’actuació i la direcció

Quatre anys després del seu triomfant debut com a director amb Tarde para la ira (quatre premis Goya), Raúl Arévalo (Móstoles, 1979) prepara el seu segon llargmetratge. Mentrestant, no para de treballar com a actor en el cinema i la televisió. Avui estrena a les sales Black beach, un thriller ambientat a Brussel·les i Àfrica dirigit per Esteban Crespo. Candela Peña l’acompanya en el repartiment.

Diu el seu personatge a la pel·lícula que tot té un límit. Creu que a Àfrica els límits se sobrepassen amb massa freqüència?
Com en tants altres llocs, però sí. Rodar a Àfrica dona peu a preguntes així. Al final reflecteix coses que ja sabem d’Àfrica, per les notícies o per cultura general, i que malauradament no crec que canviïn mai.
Ni tan sols poden canviar a poc a poc, com diu el personatge de la seva mare a la ficció?
És una opinió personal, però jo ho dubto. La història va embolcallada amb un espectacular thriller d’acció, fet amb diners i mitjans. L’opinió del meu personatge és la d’un primermundista, d’un home que viu a Brussel·les, de família de l’alta societat, i que té la mare que treballa a l’ONU. La part professional d’aquest personatge fa que vegi Àfrica com un continent amb molta matèria primera per explotar. L’interessant per mi és que quan alguna cosa t’esquitxa personalment és quan t’hi impliques de debò. I això ho pots portar en una pel·lícula, a Àfrica, a la vida real i fins i tot al moment que estem vivint amb el coronavirus. Dubto molt que aquests que van sortir a fer manifestacions sense mascareta tinguessin els seus pares hospitalitzats. Quan les coses t’esquitxen de prop, tot canvia.
Rodar a Àfrica us va ‘esquitxar’ personalment?
Rodar amb l’equip un mes i mig a Àfrica va fer que tornéssim fascinats i enamorats d’Àfrica i alhora trasbalsats per les barbaritats i desigualtats que hi vam veure. I al final, després arribes i tu des del diari El Punt Avui m’ho preguntes i jo responc com a actor primermundista dient: “Que fort, Àfrica!”, però des que hi vaig anar no he fet res més que explicar-ho. La consciència hi és, però les coses només es poden canviar molt a poc a poc, i els grans problemes que hi ha difícilment tenen solució.
El seu personatge es veu abocat a l’acció, però no és un superagent, no és Jason Bourne, és més aviat un home normal en circumstàncies extremes.
Sí, l’interessant era fer un personatge en una pel·lícula de ficció amb un arc versemblant. El veus al principi i en aquesta trama política que comença a Brussel·les, amb vestit i corbata, i al cap de vint minuts està en una situació que no saps ni com hi ha arribat, que sembla d’El mito de Bourne.
Vau rodar a Brussel·les, Madrid, Toledo, Gran Canària, Ghana...
Sí, a Ghana hi vam estar un mes i deu dies. I va ser increïble viatjar des de la capital, Accra, fins a Brussel·les en vuit hores i mitja en avió i passar d’estar en aquesta Àfrica negra potent, amb aquestes olors, visualment tan diferent, a trobar-te de cop a Brussel·les, que semblava un parc temàtic, tot ben net, com una ciutat de mentida.
Mostreu una Àfrica en què les vides humanes no valen res.
Sí, això mostra la pel·lícula: la vida d’un blanc, igual que la d’un negre, no valen res, a Àfrica i en molts llocs. I és que és veritat. Tinc un amic de Madrid que és metge i darrerament ha estat un any i mig al Congo lluitant contra el virus Ebola. M’explicava que lluita per conscienciar i aconseguir suport a Espanya, Europa i el món i topa de nassos amb la realitat. Quan va començar el coronavirus no va poder evitar pensar, sense treure valor al drama que vivim, que quan un virus esquitxa el primer món es paralitza tot, però amb l’Ebola ningú mirava cap a Àfrica, perquè no valen el mateix un tipus de vides que les altres, malauradament.
L’èxit de ‘Tarde para la ira’ podia fer pensar que seria un d’aquests actors que acaben sent més directors, però per ara no està sent així...
Tant de bo pugui seguir fent d’actor. Cal pensar que les vaques magres venen sempre, la meva feina és com una muntanya russa: hi ha aturades, pujades, baixades... M’apassiona dirigir, tinc un altre guió i la Covid ha fet que el projecte es parés quan intentava aixecar el finançament. L’ideal per mi seria poder combinar les dues coses. Si em preguntes pel meu somni, la meva ambició més ambiciosa és que tant de bo pogués dedicar la meva vida a combinar l’actuació i la direcció.
El seu personatge sembla que a Àfrica es retroba amb ell mateix quan anys enrere feia de voluntari en una ONG.
Sí, és un home que té una vida acomodada, amb la seva dona embarassada, viatjant a Àfrica per comprar i vendre empreses per a una multinacional. L’envien a ell justament perquè té un passat com a cooperant i té una sèrie de contactes que la seva empresa considera que poden ser útils. Però no saben el que hi ha per sota, i aquí hi ha la trama de la pel·lícula. Quan tot explota, apareixen coses que no es preveien, i faran que l’esquitxin, s’impliqui personalment i la trama avanci.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor a Eivissa el dj Jose Padilla, mestre de la música chill out

Barcelona

L’actor Jeff Bridges anuncia que té càncer del sistema limfàtic

Los Ángeles

Mozart, en l’era Covid

BARCELONA

L’arquitecte mestre

barcelona
XAVIER FEBRÉS
Periodista

“La vitalitat que impulsa Josep Pla es diu Aurora”

Girona

Silenci, es torna a rodar!

Girona

L’últim transformista

Barcelona
Crítica
teatre

El teatre i la vida

Sis dones, una marató

BARCELONA