Cinema

GUILLEM FERNÁNDEZ-VALLS

Actor i actor especialista

“Tornar a casa amb algun blau és normal”

Però si comptes que durant una jornada has saltat cinc vegades en marxa d’un cavall i en portes només un parell...
Jaime Lannister tenia un problema amb el meu nom i em deia ‘My commander!’, ja que jo manava els seus soldats

Acaba d’arribar de rodar a Almeria una docusèrie històrica per a Netflix a través de l’empresa The Caution FX & Stunt Company , que acaben de crear conjuntament amb el reputat creador d’efectes especials Salvador Santana (Santana Fx). Tenen entre mans cinc projectes nous, aprofitant el boom de rodatges que hi ha després de l’augment de consum pel confinament i davant la prevenció de la indústria de l’audiovisual que n’hi hagi un altre. Cal aprofitar-ho, i més ara que no pot tornar als tornejos per aquest “any sabàtic” forçat amb la seva estimada companyia d’espectacles Drakonia .

Actor, especialista, lluitador, genet... Es pot ser més polifacètic?
De professió soc actor. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre i principalment treballo com a actor i actor especialista. Et deus preguntar per què actor i actor especialista? Perquè faig pocs dobles i jo mateix faig els personatges. Tinc un perfil molt concret, és difícil trobar algú amb qui m’assembli, i per això em donen personatges amb els quals interpreto les meves pròpies escenes d’acció.
I “cavaller”, com t’anomena la teva filla.
Perquè com a actor especialista és de les feines que més faig. I com a bon cavaller, tinc espases de tota mena a casa. I fins i tot trobaràs esperons a la meva motxilla.
D’on ve la vena artística i interpretativa?
Ve donat per una cadena d’esdeveniments. Vaig començar al teatre sota el guiatge de la Dolça Vilallonga, que en aquell moment era la directora del festival Terra de Trobadors, del qual ara casualment en soc jo des de fa una edició i aquesta segona que hem hagut de suspendre arran de la pandèmia. Va ser ella qui em va introduir en els espectacles de caire medieval i en el registre de teatre de carrer. Aleshores es va fundar la companyia Drakonia i va ser al cap de pocs mesos que hi vaig entrar com a actor d’acció i em van formar com a actor de combat. Per ampliar horitzons i obrir mercat, vam treballar amb cavalls i em vaig especialitzar en genet especialista i, més tard, vam començar a fer circs romans, i va ser quan em vaig formar com auriga especialista en les quadrigues. I no vam parar de fer temporades a França. Tot això, paral·lelament, mentre em sortien feines d’actor esporàdiques.
A França se us valora més?
Està molt valorat, molt assentat, i fa anys que hi funciona aquest tipus d’espectacle. També pel tractament de la cultura que es fa allà tens un tracte com artista molt més distingit. I a Alemanya fins i tot més; ho vaig comprovar treballant per a una companyia francesa a l’Europa Park o a l’esdeveniment de Kaltenberg, on allò ja és alt torneig, el mes gran que hi ha. Una cosa va portar a una altra i, a cada pas, un nou repte. Que si ara Guillem fem alguna cosa amb un cotxe, Guillem fes un arrossegament amb un cavall, ara el mateix amb flames... Un dels punts d’inflexió va ser quan em vaig posar fort amb el combat, vaig seguir els passos d’en Cesc i la Mireia de Drakonia i em vaig apuntar a estudiar a la prestigiosa escola anglesa The British Academy of Stage & Screen Combat (Bassc), que em va permetre convertir-me en el segon mestre d’armes de la companyia i entrar a rodatges a fer assessoria de com utilitzar armes concretes i coreografiar combats amb elles.
Com vas fer a ‘Joc de trons’.
Sí, la meva gran aportació va ser quan amb una arma concreta, inventada per ells, la dels Yunkai, em van preguntar “i això com s’agafaria i quina és la guàrdia?” I com a mestre d’armes que era allà, així ho vaig fer.
Han passat cinc anys d’aquell rodatge que tant va impactar, no només a Girona. Fins a quin punt et va marcar?
Era tan gros tot plegat! Dins la unitat que va venir aquí hi treballaven 400 persones, sense comptar figurants. Tot estava molt estructurat, jerarquitzat i disciplinat, com un exèrcit. Hi vaig entrar com a assistent de l’assessor militar, el que havia rodat la sèrie Roma, i em van crear el càrrec de Soldier coordinator perquè m’encarregués de manar els soldats a Girona i després també a Peníscola i Almeria. A la setena temporada vam rodar la Batalla del drac i dels 120 soldats ja n’eren 240 en accions de combat.
Quina experiència professional! I vital?
Vaig establir amistat amb Jerome Patrick Flynn (Bronn, a la sèrie) i amb Nathalie Emmanuel (Missandei), que és la padrina del fill d’un amic meu. En Nikolaj Coster-Waldau (Jaime Lannister) era molt correcte, però tenia un problema amb el meu nom i em deia “My commander!”, ja que en realitat jo era qui comandava els seus soldats fora de càmera. Altres, com l’assessor militar, em deien Guilly, fusió del meu nom amb Billy, com el personatge femení de la sèrie. En l’aspecte humà vam establir lligams amb molts figurants, amb alguns tenim una colla i encara tenim relació. A un d’ells fins i tot el vaig casar com a commander seu, després que ho fes el capellà, és clar!
Com a actor vas debutar com a figurant a ‘El cor de la ciutat’. Què en recordes?
En realitat on vaig debutar va ser a Històries de Catalunya amb quinze anys, quan es va rodar a Peratallada. Allà vaig conèixer en Pep Armengol, director de càsting de TV3 i ell encara se’n recorda de mi per aquest paper. Després vindrien figuracions i petits papers d’extra. Petites intervencions en què pronuncies la teva frase i fots el camp, com a El cor de la ciutat i La Riera.
I a ‘Águila roja’, recordo.
Allò va ser diferent, allà se’m va ocórrer atracar l’Águila Roja, i com es veu a la pantalla em fot una allau de pals que encara em fa mal! [riu].
Altres experiències com a actor?
Vaig rodar Still star-crossed, una sèrie americana de l’ABC que venia a ser un spin-off de Romeu i Julieta. Vaig entrar-hi molt il·lusionat perquè interpretava un cosí lluitador de Julieta..., però aquelles coses que passen: al pilot el meu personatge va desaparèixer, el van fusionar amb un altre. A La por de Jordi Cadena vaig fer d’entrenador de bàsquet, i jo no sabia gairebé ni botar la pilota, mai m’havia anat bé aquest esport.
I ‘Sant Martí’?
Sant Martí, que ara es pot veure a Filmin, és la meva perla. És més que un projecte, és amor a una peli cooperativa, realitzada per dos directors que són amics, en David Callahan Ruiz i l’Albert València. Vaig viure tot el procés des de l’inici i em van deixar ser el protagonista en un paper molt llunyà al que realment soc, l’antítesi de mi, tant que fins i tot molts ni em reconeixen. Me l’estimo molt i firmaria per deu Sant Martí més!
Deu ser complicat treballar en l’audiovisual català; és per això que t’has professionalitzat com actor especialista?
Es treballa molt diferent aquí i a Madrid. Allà són més inflexibles i continuen treballant com fa vint-i-cinc anys, per no dir trenta o quaranta. Aquí ens hem emmotllat més als Service [quan una productora estrangera ve i lloga una productora perquè li ofereixi tots els serveis]. En alguns aspectes això ens ha desvirtuat i desprestigiat, però fa que entri molta publicitat i, segurament, no tantes grans produccions de ficció. Aquestes prefereixen anar més al sud, a Almeria o Màlaga. Allà hi ha empreses com Fresco Film Services, la que va venir a fer Joc de trons a Girona; per mi, la productora que millor ho està fent i demostra com de viable és rodar a l’Estat espanyol.
És difícil viure d’això?
Sí, ho és. Però Netflix, per exemple, ara s’ha adonat que necessita més oferta i produir més continguts. Per això actualment s’estan saltant moltes traves i ja només pregunten si el projecte funcionarà. “Doncs grava’l!”, et responen. Per això ara hi ha feina, s’han tret projectes guardats als calaixos i reactivat els rodatges, malgrat que es baixi el llistó econòmic i de qualitat... La pandèmia ha sacsejat el sedàs de la indústria.
Com definiria l’actor especialista?
El pitjor és que et diguin extra, per desconeixement. Extra és el figurant, i l’especialista, com diu la paraula, és una persona que té l’especialitat en una cosa en concret. S’estila molt l’especialista complet. En el meu cas, domino diverses tècniques, però si bé puc fer caigudes, segons l’alçada i la complicació de l’acció agafaré un especialista en això concret i no ho faré pas jo. Cal tenir disciplina, saber treballar bé sota pressió, tenir el cap molt fred i saber que en alguna ocasió et fotràs una nata. La clau és combinar la tècnica de la repetició amb la seguretat. Anem molt protegits, però també és veritat que quan has de fer xocar un cotxe, per molt protegit que vagis, el cos se’n ressent. Arribar a casa amb algun blau és normal, però si comptes que durant una jornada has saltat cinc vegades en marxa d’un cavall i en portes només un parell... L’ideal, però, és arribar sans.
Els millors especialistes són als EUA?
No t’ho creguis; ells tenen més tecnologia. Quan Joc de trons va venir va contractar especialistes d’aquí. No tenim res a envejar. Sí que, a diferència del Regne Unit, no tenim un registre de professionals amb els requisits acreditats, que és una bona eina per evitar l’intrusisme.
Cineastes com Tarantino sí que han prestigiat la professió donant-vos protagonisme a diversos films.
Hi ha poc reconeixement a la nostra feina. És curiós que qualsevol departament tècnic té un reconeixement amb premis, menys el d’especialistes. I la persona que ha fet la coreografia d’espases? I el millor combat o la millor escena d’acció? En canvi sí que es valoren els millors efectes...
Són els CGI els vostres rivals? Us poden arribar a substituir?
El preu dels efectes digitals és molt elevat si els vols ben fets i creïbles. La tècnica ha permès als especialistes fer accions que no podíem. Per exemple càmeres que t’acompanyen en la caiguda d’altura.
...I Tom Cruise, un actor que roda les escenes d’acció ell mateix?
Els actors es pensen que pot ser senzill. Hi ha qui ho prova veient com ho fem, però no saben la tècnica per no fer-se mal. L’altre dia un actor va voler fer una escena on li donaven un cop, quan vaig anar a buscar les proteccions per posar a la taula ja s’havia trencat la cella assajant sol. Ho veus senzill, però cal molta tècnica. De Tom Cruise en parlem molt i sap que això li dona una aura. No cal, perquè corre un risc i es pot trencar un peu. No hauria de fer-ho, però és la seva decisió, perquè com a actor i productor aconsegueix que tothom parli del seu film. En sap i treballa bé, s’ha de reconèixer. Però també té una edat i és important controlar quan el físic es fatiga. Has de saber escoltar el teu cos.
Troba a faltar els espectacles de carrer?
És la meva base, no l’escenari. Per ser un actor tot terreny cal passar pel carrer. Guanyes recursos, improvisació, perceps les emocions de l’espectador en directe... M’encanta!
Com afecta la pandèmia els rodatges?
És un drama. A l’agost treballàvem al d’Almeria a 40 graus amb mascaretes KN95, les que et tallen l’aire. Quèiem com mosques, fins que es va començar a considerar que fèiem una activitat esportiva a l’aire lliure... Tot i així portàvem mascaretes més lleugeres. Controls de temperatura al començar, firmar documents cada dia, tests de PCR, polseres per filtrar l’accés a un lloc determinat... tot encareix la producció. S’ha creat un departament propi en els rodatges, el de la Covid-19. Tot i així, un dia, quan ja filmàvem, tothom va quedar quiet i seriós: el general s’havia oblidat de treure’s la mascareta.

El ‘cavaller’ amb més d’una espasa

Quan li diuen que el seu pare és actor, la seva filla de tres anys (i mig) els rectifica: “No, és un cavaller!” I realment ho és. Guillem Fernández-Valls (Torroella de Montgrí, 1987) ja de ben petit, quan era un “boig per les espases”, somiava ser-ho. I a diferència de la majoria, de gran, ha vist acomplert el seu somni, dedicant-s’hi professionalment. És un genet reputat i en els espectacles per als quals el contracten demostra, a més, el seu domini amb les armes blanques. A casa seva, a Girona, en té una trentena –dagues, sabres, simitarres, catanes...– i, disciplinat com és, assaja i entrena diàriament tot tipus de tècniques i coreografies, a banda de mantenir-se en una bona forma física. Perquè es guanya la vida amb això. Ara troba a faltar els espectacles de carrer, en què es perceben les emocions del públic a tocar. Però, per sort, de rodatges no li’n falten. Disfruta amb el seu ofici i treballa per “no fotre-se-la”, literalment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Dusminguet farà un concert de comiat el 22 de juny a les Borges Blanques

Barcelona

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT