Art

Lleida allibera l’art prohibit

L’empresari Tatxo Benet exposa per primera vegada la seva col·lecció, única al món, d’obres censurades arreu

La mostra posa atenció en els atacs a la llibertat creativa als països democràtics
La instal·lació ‘Presos polítics en l’Espanya contemporània’ va inaugurar el fons

L’empresari Tatxo Benet va deixar tothom amb un pam de nas quan, el 2018, va comprar la instal·lació Presos polítics en l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, censurada a la fira d’art Arco de Madrid. Va tancar l’operació instants abans que fos despenjada de la paret per anar a raure a un magatzem. Després va venir tot l’enrenou mediàtic, fugisser com el foc d’un misto. Benet va entendre tot d’una que havia de fer alguna cosa contundent per desafiar el propòsit dels censors, que no era un altre que silenciar el missatge d’aquella peça, formada per fotografies en blanc i negre de rostres pixelats de persones condemnades per les seves idees, incloses les de l’independentisme català. I en va impulsar l’exposició arreu.

Paral·lelament, per curiositat, va emprendre una recerca, bàsicament un busseig per internet, d’altres obres d’art que haguessin patit algun tipus de represàlia. Va descobrir un exèrcit de creacions proscrites. I va decidir actuar per “alliberar-les” d’aquesta foscor imposada. Així va néixer la col·lecció Censored. Art per la llibertat d’expressió i pensament, que dos anys i mig després de l’afer Arco ja atresora més d’un centenar de peces, i que a partir d’aquest dissabte s’exhibirà per primera vegada al centre d’art La Panera i al Museu de Lleida, la ciutat natal de Benet.

Línies vermelles. La censura en la col·lecció de Tatxo Benet presenta una selecció de 31 obres d’aquest fons tan singular, “únic al món”. El muntatge i el seu cos teòric han anat a cura de Cèlia del Diego, directora de la Panera, i Benito Padilla, director de la col·lecció i còmplice de l’empresari en aquesta aventura de “rescat” de l’art que algú va decidir, pel seu propi interès, que no podia ser vist per ningú. Un algú que, per descomptat, sempre ostenta “poder”. Polític, econòmic, religiós... Sovint, poders de diferent signe es conxorxen per esborrar del mapa l’art que els incomoda. Inclosos els que presumeixen d’estar inserits en un sistema democràtic. Censored, d’abast internacional, demostra aquesta fal·làcia amb sonats exemples de censura a França i als Estats Units, al costat d’altres que poden sorprendre menys, com a Turquia i a la Xina.

La llista negra és llarga. Un pallasso de McDonald’s crucificat, de l’artista Jani Leinonen, va provocar manifestacions en contra, amb ferits i tot, a Haifa, Israel. Un altre crucifix, aquest submergit en un got d’orina del seu autor, Andrés Serrano, va ser parcialment destruït en una galeria d’Avinyó, a la civilitzada França. A una organització ultracatòlica, i homòfoba, li va semblar indigne que la National Portrait Gallery de Washington exposés un vídeo de David Wojnarowicz malalt de sida, i va aconseguir que el retiressin. Un alcalde belga es va negar a mostrar en un festival un Saddam Hussein emmanillat i en calçotets dins d’una peixera, obra de l’artista David Cerny. La marca Lacoste va deixar de patrocinar un premi a Suïssa perquè no veia apropiat el projecte d’una de les finalistes, Larissa Sansour, sobre els drets manllevats als palestins. I una altra empresa, Lego, va tallar el subministrament de material a Ai Weiwei per a la seva sèrie de retrats de presos polítics universals perquè considerava que una joguina no era adient per a finalitats ideològiques. L’artista xines els va poder fer amb donacions de seguidors. Que la Fundació Serralves de Porto expulsa de les seves sales unes fotografies sadomasoquistes de Robert Mapplethorpe? Benet corre a adquirir-les.

I Espanya, quin lloc ocupa en el rànquing d’atemptats a l’art? En la col·lecció de Benet, un lloc ben trist. La instal·lació Presos polítics en l’Espanya contemporània (que estarà exposada al Museu de Lleida “fins que no surtin de la presó els líders independentistes catalans”, avisa el col·leccionista) no va ser un bolet aïllat. No feia massa que el Macba havia cancel·lat la inauguració de l’exposició La bèstia i el sobirà per una escultura del rei emèrit Joan Carles I sodomitzat. La mostra es va acabar obrint al públic, però el museu, o millor dir els seus dirigents, van quedar ben retratats. Mentre això passava a Barcelona, a Pamplona Abel Azcona se les tenia amb l’Església per un mural fet amb hòsties consagrades que componen la paraula pederàstia. El van portar als tribunals, on també va haver de defensar una cosa tan fonamental com és la llibertat creativa Eugenio Merino: en una altra fira d’Arco polèmica, la del 2012, va exposar un ninot de Franco dins d’una màquina de refrescos. A Merino el va denunciar la fundació del dictador. Passable. A Núria Güell i a Levi Orta, va ser l’Ajuntament de Figueres el que els va impedir fer una performance a la Rambla amb un cotxe decorat amb motius franquistes. Cinc anys i algunes reparacions després, el vehicle circularà finalment pels carrers de Lleida dissabte.

Tots aquests treballs artístics han quedat rehabilitats al fons de Benet. I exposats junts, sense l’aureola de l’escàndol, el col·leccionista creu que “s’entenen millor”. També ho creuen els comissaris, que han evitat de totes totes que la mostra es pogués interpretar com una provocació. El fil que connecta el conjunt és una reflexió del que implica censurar una obra d’art. Per exemple, un advertiment als artistes dels temes que no poden tractar; i als museus i a les galeries, d’allò de què no els convé fer difusió. “Per por es deixen de fer moltes coses”, sosté Benet. L’autocensura és una modalitat de censura, ras i curt.

L’empresari, cofundador de Mediapro, també ha incorporat un grup específic d’obres que examinen les estratègies repressores contra l’art. Són les que s’han triat per acompanyar la peça de Santiago Sierra al Museu de Lleida. Entre aquestes, la maqueta de la monumental instal·lació que va fer l’artista Marta Minujín emulant la forma del Partenó d’Atenes amb 100.000 llibres prohibits a tot el món.

Benet no es pensa aturar. Continuarà fent gran la família d’obres d’art indesitjades. I pensa en un futur museu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA