Arts escèniques

PERE (GAY) FAURA

coreògraf i ballarí

“Tant ha d’existir l’Antic Teatre com el TNC”

Quan manipules les coreografies de musicals populars, ho fas també de la memòria dels espectadors: és fascinant
La sardana és dels balls més avorrits i poc oberts a la creació de l’intèrpret: et passes l’estona comptant, que sembla que sigui l’únic que sabem fer els catalans!

Pere (Gay) Faura ha decidit fer un canvi de rumb. Coincideix amb els seus 40 anys, amb la quarantena de la pandèmia i amb la publicació d’un llibre que repassa les seves obsessions artístiques, amb edició a cura de Bàrbara Raubert. Aprofita per recuperar el cognom patern, per marcar una distància amb el seu jo coreògraf característic (aura Faura). A Discozombi (Ed. Comanegra/Institut del Teatre) de la col·lecció Paragrafies que també rep el suport del Mercat de les Flors, la periodista formulava preguntes via WhatsApp i Faura li anava responent per àudios. Aquesta entrevista ha repetit el format per constatar la vida intensa (de feina i de festa) d’un coreògraf simpàtic (sempre amb la ironia a la punta de la llengua)que es pren seriosament els compromisos. Les seves respostes, lluny de redundar en el contingut de Discozombi, donaria per a un altre llibre. Afina la punteria cap a la política cultural i reivindica que el pop entri sense manies a totes les institucions. Si pot ser, amb un discjòquei punxant tecno...

Ha anunciat que abandona la dansa perquè suposa molta feina i no es troba mai el punt d’estabilitat imprescindible.
El repte és trobar aquest temps que dediques, com a artista a coses de la feina que et suposen un benefici no econòmic, com ara atendre un periodista; parlar d’algun projecte. La precarietat passa per oportunitats com la d’haver fet un llibre que m’ha portat dos anys amb la Bàrbara Raubert, que ha cobrat una mica mentre que jo he hagut de pagar per tenir vint exemplars per poder-los regalar. És un orgull tenir un llibre, però ara també he d’entendre que aquest temps no pot ser tan extens com t’agradaria. Aquesta és la crisi que em va portar la decisió no de deixar la dansa, sinó de deixar de fer companyia que fa dansa. Això és el que es va confondre. Jo estava cansat de buscar finançament, bolos... Estava esgotat. Va venir la pandèmia i em va anar molt bé. Em vaig adonar que la meva crisi de continuar o no, amb la dansa no tenia punt de comparació amb la situació mundial. A sobre, tenia al davant un Rèquiem, que era una peça gran. Una coproducció Grec, Mercat i la Generalitat que sumaven 200.000 euros per fer tres dies al Grec i sis funcions al Mercat. Estic content que s’ha donat feina a molts ballarins, però l’impacte que això ha tingut és molt baix. Hi ha responsables que consideren que els artistes fan coses massa inaccessibles, freaks. Jo no crec que hi hagi públic estúpid que no ho entengui. No hem fet res d’art elitista ni estrany. Qui fa de pont entre l’artista i el públic està treballant sota unes pressions de venda d’entrades, visibilitat, retre comptes per institucions... que fan que no s’arrisqui. La dansa és una de les grans víctimes d’aquest sistema. Això és una pena. Prefereixo no barallar-m’hi més; no salvaré la dansa més; ara faré teatre. Estic intentant reinventar-me, perquè el que faig jo no ha estat mai ben bé dansa (no soc un coreògraf d’estil que m’ha interessat desenvolupar un model propi de moviment com els Marcos Morau, Thomas Noone, Sol Picó…). La meva recerca és dramatúrgica, com reactivar materials de la memòria col·lectiva. Potser ho puc fer amb cine, amb poemes, amb un llibre, amb text o fent massatges!Per això aquestes ganes del punt i a part, sense gaires traumes. La pandèmia m’ha servit per a això i ha coincidit amb els meus 40 anys i la quarantena. És el moment de fer un canvi de llibre; no una nova temporada, sinó una nova sèrie.
Defensa portar la cultura pop (cine, tecno, musicals) a l’escena. Redigerir coreografies famoses a partir d’un prisma particular.
Quan vaig estudiar a l’SNDO d’Amsterdam vaig començar a experimentar amb el vídeo a escena; hi investigàvem la relació del cos real i el projectat, del cine i la dansa. I com barrejar-los. Allà feia experiments amb la càmera molt guais però que, de moviment, no quedava clar quin era el focus, quin era el cos que volia presentar. A punt de graduar-me com a coreògraf, em deien que no els agradava la meva creació. Vaig decidir copiar els moviments de les coreografies de musicals que formaven part del meu passat, de les quals havia renegat, però ara des d’una altra perspectiva. Em va fascinar jugar amb aquells materials que formen part de la memòria col·lectiva, que la gent reconeix i que, per tant, d’alguna manera hi accedeix a través del seu record. Quan els manipules, ho fas també en la seva memòria, i això m’ha semblat fascinant sempre.Perquè la relació que tens amb el públic és diferent perquè ja comparteixes el referent amb el qual treballes.
Reivindica la discoteca com a escola de ball?
Per a mi la disco és com la meva segona escola de dansa, perquè allà he vist gent movent-se de manera que no he vist en cap teatre ni en cap estudi de dansa. És un lloc on la gent s’expressa com és en realitat, supera els codis de la convenció social que premiaria algú seriós la feina, un bon pare/fill. És un espai de llibertat i que permet experimentar moments d’èxtasi tant personal com col·lectiu. Ara, també té algunes restriccions que no és llibertat absoluta, com pot ser el preu de l’entrada o el tipus de música que hi punxen. No totes les discoteques són per a tothom. Però acceptant aquesta restricció, és molt interessant entendre la disco com a fenomen social, espai de llibertat en el qual la paraula i la comunicació verbal deixa de ser la principal. La gent es comunica a través dels gestos, dansa, mirades, somriures... I els jocs de poder s’hi desdibuixen: hi pots anar amb el cap de la teva empresa i, a la pista de ball, tots sou iguals de vulnerables o de protagonistes. Això només depèn de les ganes o de la manera de ballar. També és cert que això discrimina els tímids, els que no els agrada ballar. Però reforça el comportament físic davant de l’intel·lectual. Això sempre m’ha fascinat. Allà impera la tirania del ritme i no la tirania de la paraula.
Odia que es balli en rotllana a la disco!
Odio quan fan una rotllana en una discoteca. Ho he vist moltes vegades. També posen les bosses de mà a dins com fan les seves mares i àvies quan van a ballar sardanes el diumenge al matí, a la plaça de la Catedral. La discoteca és un espai tridimensional on cada cop més la figura del DJ s’ha amagat, i això et permet moure’t 360 graus i estar ballant amb tothom, encara que li donis l’esquena. La idea de ballar en rotllana és excloent amb el teu grup d’amics, sense que hi pugui entrar ningú més i protegint les bosses que hi ha al centre. No en soc partidari perquè això tanca possibilitats de conèixer altra gent, de ballar diferent, i per això mai m’ha agradat la sardana perquè penso que, com a part del folklore català, és un dels balls mes avorrits, molt poc interessant de veure i amb molt poc espai com a intèrpret per poder gaudir. Et passes tota l’estona comptant! Sembla que sigui l’únic que sabem fer els catalans: comptar i comptar. [riu]
Persegueix la interacció amb el públic i sortint també de l’estètica preciosa de grans moviments.
He mamat molt dansa conceptual. Jêrome Bel ha estat quasi la major influència a l’hora de desenvolupar les meves estratègies coreogràfiques. Com Xavier Le Roy, per tota la dansa conceptual francesa que va començar a finals dels anys noranta, que va començar reivindicant que la relació públic-espectador no era d’admiració, no es volia que el públic els admirés per una coreografia que el públic no podria ballar, sinó que volia una relació del tipus “jo podria ser ell”, com passa més en el cinema o en el teatre. L’altra gran aportació de la dansa conceptual és que, com a espectador, entenc com s’han pres les decisions: no és una seqüència de decisions preses arbitràriament a partir de la intuïció del coreògraf i ha donat forma al seu univers intern, artísticament increïble, estèticament meravellós i que ha presentat això perquè cada espectador entengui el que vulgui. Això no m’interessa. L’art conceptual, precisament, intenta demostrar que cada espectacle té un diccionari i un poema.
Com pot ser diccionari i poema?
Jo us proposo unes paraules amb què jugar i després desenvolupo el joc. I tu hi connectes perquè entens les regles, com en el futbol. Si no saps què és el fora de joc, doncs veuràs que hi ha un moment que xiulen alguna cosa que no saps què és. Si coneixes les regles disfrutaràs més del partit. És el mateix però no a través de l’esport, sinó en una manifestació artística complexa abstracta i molt lliure. Al començament, és quan es marquen les regles amb què es prendran les decisions. Després es pot trencar el sistema i en comença un altre. Però , d’alguna manera, estableixes, un background, una certa lògica amb la qual comunicar-te amb el públic, que vols que l’entengui. D’això, Jêrome Bel i els altres en deien readybility (la capacitat de fer llegir). Per mi, la dansa s’ha de poder desxifrar encara que no sàpigues posar-li paraules o enumerar-les. Però sí entendre per què s’ha d’executar aquell moviment i no un altre.
Hi ha bellesa i emoció sempre en la dansa?
Sí, sempre. Ara, jo no parlaria de bellesa i emoció, sinó d’emoció i informació; o millor, informació i sensació (quin és el contingut i quina és la manera). La unió és el que et porta a la bellesa i a la transcendència. A preguntar-te coses d’una altra manera.
Quant tenen de sociologia les seves produccions?
Les meves produccions tenen bastant de sociologia en tant que sempre m’ha interessat plasmar certs codis de comportament social, com l’striptease, el porno, preguntar-se com funciona el sector de la dansa o el nostre negoci amb Sweet tiranny i quines relacions s’estableixen entre tots plegats. És a través de la dansa que parlo de la dansa com a metàfora d’altres aspectes socials. És aplicable a altres feines o a altres manifestacions polítiques o socials. Però com mirem la dansa i el cos despullat (és striptease o és dansa?) o quina és la representació del sexe que podem fer en escena, a diferència del porno, que podria ser com representació del sex shop visual, són aspectes socials i sociològics que despleguen certes preguntes que l’espectador pot fer i impulsen aquesta reflexió amb temes de més enllà de la dansa.
Va emular John Travolta, tot un mite sexual, a ‘Sin baile no hay paraíso’. Però la que més ha representat és ‘Striptease’, imitant la Demi Moore de ‘Cabaret’!
John Travolta m’interessa perquè ell va representar la disco d’un manera que no havia fet ningú més, fins llavors. I ha estat una icona dels musicals i del ball popular. El tio ha eternitzat moviments i els ha fet populars. Això passa molt amb la música i amb les pel·lis però no amb la dansa. El moviment del dit cap amunt en una disco és seu. I mig segle després fa el gest dels dits davant dels ulls i torna a immortalitzar un altre moviment disco, per això l’admiro. No pas per les seves qualitats.Qui pensi que només pot ballar la gent que té uns cossos esculturals, té una visió de la dansa molt reduïda i classista. Striptease és la que he representat més, sí. Ha tingut com tres vides; l’he anat canviant amb el pas del temps. La Demi Moore no, sempre ballava igual i ho feia molt bé. I és un espectacle al qual tinc molta estima, alhora que també és dels més fàcils. Sin baile no hay paraíso és molt més complexe a l’hora de versionar les quatre danses que en formen part de la dansa. Striptease és un espectacle divertit, fàcil, interessant i barat, i segurament per això últim ha rodat molt més.
La dansa és tossuda i precària. Però se li va donar una oportunitat a la televisió amb ‘Ballar’. Què va aportar a l’audiència? Caldria una continuació?
Va quedar força bé, molt decent. La gent que el mira li agrada, passa una bona estona, li agafen ganes de ballar. Per a mi va ser una oportunitat perduda: no va aconseguir l’impacte que creien que tindria. I això és una llàstima. Potser no va tenir la repercussió (franja horària, el canal…) és un engranatge molt complicat. Hi ha molta gent i es va fer un esforç molt gran per tirar-lo endavant. Però no és suficient el finançament que va aportar la Generalitat, el Mercat de les Flors i TV3, també competeix amb altres programes d’aquell moment. S’ha emès dos o tres cops. Per a mi, no compleix un dels objectius inicials, que era “Pere Faura va per Catalunya ensenyant a ballar gent que no ha ballat mai” (aquesta part que era el cos del programa, va esdevenir una tercera part, perquè a la productora no li interessava posar gent normal suant durant el programa massa estona perquè volien gent sexi ballant en llocs moderns). És una pena, perquè llavors comuniques que la dansa és només per a gent sexi, jove, exuberant, quan el que volíem era transmetre que des del pescador de Palamós fins a un pres de la presó poden sentir-se meravellosament bé quan comencen a ballar, ho facin com ho facin. Això és el que m’hauria agradat destacar i, al final, va quedar reduït. No sé si hi haurà una segona part. Ningú m’ha comunicat res. Si hi fos, genial; sigui amb mi o sense mi. Si torna, espero que es puguin explicar aspectes amb una mica més de chicha.
És molt amic de compartir amb el grup però ha treballat molt en solitari.
He tingut moments de soledat perquè la vida me’ls ha portat i els he acceptat, més que anar-los a buscar. Però sí que després de molt temps girant sol, he acabat fins al capdamunt d’estar sempre sol i he volgut fer peces de grup. Per això la trilogia Sweet, el Rèquiem o la relació amb la Clàudia i el Javi. Sí que m’agrada estar sol, però no soc un creador que necessiti estar sol; al revés,quan estic sol a l’estudi em perdo. És gràcies a la col·laboració dels companys (Jordi Queralt, Esteve Soler, Marc Angelet… o la Clàudia i el Javi)que m’ajuden a rearticular les meves idees i a definir millor els projectes que vull tirar endavant. El teatre és un art col·lectiu. És important anar col·laborant i entendre quin és el rol de cadascú.
Pot l’acció ‘underground’, que potencia amb la seva creació, accedir als espais ‘mainstream’?
Reivindico tant l’underground com l’institucional. Tant ha d’existir l’Antic Teatre com el TNC. Són complementaris i molt importants a la ciutat de Barcelona. M’encanta posar cultura popular en escenaris de tot tipus (des d’un bar al Mercat de les Flors). No té cap mena de contradicció que aquests espectacles siguin vistos pel màxim de gent i que agradi al sector. M’agrada tenir un reconeixement al sector. No soc un artista que fa les coses perquè vol treure aquella ànsia creativa interna, el foc que el crema, sinó que intento equilibrar el meu desig artístic amb el món que opero. Veig que el món de les arts escèniques té molt a veure amb el reconeixement (del públic, de les institucions, de les subvencions...) No tots operen de la mateixa manera: de vegades un és més important que l’altre. Són diferents capes que has d’anar veient com es manifesten. I molts cops no depenen de tu i has d’entendre-les, emmotllar-t’hi. Totes les revolucions artístiques han començat en l’underground i després s’ha assimilat pel mainstream: Un vídeo de Rosas d’Anne de Keersmaker el va copiar la Beyoncé.
Es pot fer xous de tot?
Sí, n’he fet sobre porno, sobre zombis, sobre acudits, amb la ràdio... El que intento és posar-me seriós explicant acudits, com l’Eugenio. Intento demostrar que totes les manifestacions de baixa cultura, de coses banals, si se saben disseccionar, tenen molts elements per entendre la societat, els seus referents culturals i els seus valors més existencials. L’humor és una cosa molt seriosa que denota moltes coses de la societat. Quan ets capaç d’assimilar-ho, demostres que tens capacitat de processar sobre allò que es fa broma, no és un simple acudit. L’exemple més clar és Polònia, que fan broma de les coses més importants que estan passant aquest moment.
Per cert, els Wooster Group van actuar a Barcelona, puntualment. Era una obra més enllà de tot. El moviment (i la tecnologia) dominava el text clàssic, però també el postdramàtic i mantenien la quarta paret. Semblava que actuaven per a ells només; no els importava què passava a platea.
El Wooster Group va ser una gran influència per a mi, després de sortir d’Amsterdam. Vaig anar a Nova York a treballar amb ells. Tenen una manera d’entendre la tecnologia que em sembla impressionant. Els espectacles que van portar a Barcelona potser no van ser els millors; hi ha un punt poc comunicatiu amb el públic: creen un dispositiu supercomplet entre persones i màquines. Creuen que el teatre va de fora cap a dins i no de dins cap a fora. No treballa a través de la psicologia dels personatges sinó a través de la còpia de la forma. I, a partir d’allà, et creen l’emoció. I això és molt semblant a la dansa. El públic mira el procés i va omplint els forats que deixa el sistema. Per això a mi em va apassionar. Són uns virtuosos de mesclar cine i teatre. Però després jo hi vaig posar el meu món, d’una altra manera.
Ara arrenca gira ‘T’estimo, si he begut’, dirigida per David Selvas, una coreografia seva en què no puja a l’escenari.
Estic fent musicals des dels 13 anys. Després els vaig deixar perquè em semblaven molt absurds, conceptualment molt pobres; dramatúrgicament molt tòpics; carregats de discursos sobre temes en què no creia (l’amor, els diners, la felicitat). Me’n vaig allunyar per això, però sempre m’ha fascinat. Crec que les coreografies que he fet per a T’estimo... no són tan diferents de les meves. En el fons per a mi tot és un musical. Però en algun moment es va dir que el que feia era dansa perquè n’havia estudiat. Però potser aquest lloc ha caducat. I m’he de dedicar a fer musicals, fent exactament el mateix. Potser és una altra font de finançament. Porto treballant-hi amb en David Selvas alguns anys (Àngels a Amèrica, La importància de ser Frank, Aquella nit i ara el T’estimo si he begut). És un flipe treballar amb ell. M’agrada molt veure com dirigeix els actors, perquè ell també ho és, i m’agrada molt el lloc on els porta i des d’on treballa la psicologia dels personatges, i em deixa molt d’espai per fer el que vulgui, quan hi ha peces més musicals.I sí, m’agradaria ser a l’escenari, però penso que ja hi seré d’algun manera o altra, o amb altres accions en què em vulguin com a intèrpret. És una mica com Bob Fosse. Diuen que tenia un cert trauma per no haver pogut desenvolupar la seva carrera d’intèrpret. Jo no, jo l’he desenvolupada molt, he sortit molt en els meus espectacles.
Adorava Jêrome Bel. Ara li té ràbia. Perquè és massa egocèntric. Titulant els seus espectacles amb el seu nom, per exemple. Quant d’ego hi ha en cada peça de Pere Faura?
Quan estava en el Wooster Group, em van fer veure que totes les peces, siguin de qui siguin, sempre estan parlant d’ells mateixos. No deixa de ser una manera de recitar i de moure’s que expressa la seva mirada estètica del món. Quan parlem d’un art d’autor, o un teatre d’investigació i que està basat en imaginari d’un creador, potser es nota més. Totes les peces de tots els creadors parlen d’ells mateixos; de la seva visió de l’amor, de l’humor, la mort, els diners. En el cas de Jêrome Bel és extraordinàriament exagerat perquè, a sobre, ell posa el seu nom a totes les peces, en el text o el títol. Quant d’ego hi ha en cada peça de Pere Faura? Depèn de cada una d’elles. N’hi ha bastant; crec que és imprescindible que hi hagi el desig de fer una peça, i això, inevitablement, el públic ho percep. Però això no ha de ser tan gran perquè l’espai que hi hagi per al públic per relacionar-se amb aquell material sigui massa petit. Ara, en canvi, tinc més ganes d’enfrontar-me a textos clàssics i no parlar dels meus processos o de la meva visió. Tinc ganes d’experimentar amb materials que no siguin tan autobiogràfics
Va anar a una escola que promovien aprendre a tocar instruments. Va triar la flauta travessera, que va continuar tocant durant anys, també professionalment. Però es plany de no haver triat la trompeta. Què té la trompeta que no tingui la flauta travessera?
La trompeta té un so, per ella mateixa, que és capaç de sobresortir de molts altres instruments. No cal que estiguin microfonades sempre, pel seu timbre. Té un color que tant pots associar a la música clàssica com al jazz, com fer la melodia en una cançó electrònica. Per a mi, té molta més versatilitat d’estils que la flauta travessera. I té una capacitat de poder-se tocar sense haver de demanar als altres que callin. El meu avi tocava la trompeta, i algun dia me’n compraré una i aprendré a tocar-la.
Per acabar, la dramaturga i actriu Carla Rovira diu que plora cada cop que veu com uns pares descobreixen que el seu fill acaba de debutar d’actor i que ho fa bé. I se’n surt. La família sempre ha estat al seu costat.
He tingut la sort que els meus pares m’han donat molt de suport i durant molt de temps. El principi va ser difícil. Vaig fer un any de comunicació audiovisual. Ho vaig deixar. Després, dos anys de direcció a l’Institut del Teatre. Em va tocar un moment molt convuls amb vagues i manis i canvi de direcció. No ho tenia gaire clar. A casa es van enfadar molt quan ho vaig tornar a deixar perquè ja havíem apostat per allò. Vaig fer un màster en polítiques a l’Autònoma. Va ser l’experiència intel·lectual més autèntica que he tingut mai conjuntament amb no parar de ballar: just acabava de descobrir la dansa; va ser un any molt bonic. I d’allà vaig marxar a Amsterdam. Vaig començar i acabar l’SNDO. I d’allà vaig fer el màster. Els meus pares a part de donar-me suport econòmicament per poder anar a estudiar a fora, van venir a veure’m. Han après amb mi. S’han preguntat amb mi sobre el llenguatge de la dansa. Ha estat molt bonic el procés que han tingut ells. El meu pare és el meu comptable. Des que vaig tornar a Amsterdam, és una figura clau en el desenvolupament del meu projecte artístic perquè gràcies al seu treball l’empresa pot tirar endavant. Ell fa una part molt important. La majoria de les companyies de teatre i de dansa de Catalunya són empreses familiars. Vol dir que hi ha una part de la feina que no es paga perquè es fa al llit o asseguts a taula. Parlem de Conde de Torrefiel, Mal Pelo, La Veronal… Si s’hagués d’externalitzar la comptabilitat, l’administració, la fiscalitat, no sortirien els números i no es podria tirar endavant la companyia. Per tant, hi ha una part que, o no es fa, o es fa gratis. Vaig començar amb ells anant al teatre i a concerts de música, de petit. I han tingut sempre una actitud molt divertida, molt curiosa, de donar suport al meu desenvolupament artístic. Ha estat fonamental. Això m’ha permès arribar fins aquí i haver aprofundit en la meva carrera i professionalitzar-me, perquè necessitava recursos per sobreviure. Vaig estar uns anys sol, fent espectacles a l’Antic Teatre en què no sortien els comptes de cap manera… Però aquestes oportunitats em van millorar com a coreògraf, i és un luxe, mai estaré prou agraït.

El català, el tarot i la dansa

Faura va flirtejar amb el tarot a ‘Coreomància’. El fascina perquè “no és només un mètode endevinatori sinó que té a veure amb una pràctica d’autoconeixement, plantejar-te de coses que et preocupen en la vida des d’un prisma que té a veure, això sí, amb l’atzar, amb l’esoterisme”. S’hi sent com peix a l’aigua perquè es treballa “el desconegut buscant relacions o connexions entre codis”. Lamenta la poca presència del català en el tarot (“de cartes i de llibres n’hi ha molt pocs en català. Ara en llegeixo un del qual és Per llegir les mans que sí que és en català. En Joan Brossa va escriure el pròleg, però m’ha costat molt trobar-lo”); a la discoteca (“el món de la nit és molt castellanoparlant i fa molta ràbia”); en la tecnologia (“no fan aplicacions en català perquè no els resulta rendible”), i en l’audiovisual, exceptuant petites victòries com Merlí (“és molt fort veure com moltes pel·lícules rodades a Barcelona o a Catalunya, es fan en castellà perquè saben que, si no, no tenen tirada. La discussió de si Pa negre podria representar Espanya en els Oscar va ser molt patètica i simptomàtica de com ho viu el món del cine”). En la dansa, també infereix molt el castellà, mentre que “es va apostar perquè el teatre defensés el català”. Segons Faura, això potser ha arraconat una mica els grups de teatre en castellà, com també va passar amb la música (“i hi puc estar d’acord políticament perquè Espanya no salvaria mai el teatre en català, ho haurem de fer nosaltres”); ara el teatre en català té molt bona salut. Li planteja el dubte, però, de trobar un equilibri entre “normalitzar el català en les arts escèniques i la qualitat artística” de les propostes. En dansa, és menor, apunta Faura, però comenta de companys que s’han sentit menystinguts per la llengua: “Consideren que han tingut menys suport quan són gent que viu, treballa, paga els impostos i se senten d’aquí.” Una mica estrany, insinua.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona