Cultura

PEP PRIETO

ESCRIPTOR

“La solitud és una bona companya de pis”

Els traumes que arrossega una família només es poden superar quan la generació que puja decideix plantar cara
A vegades la por ens espera a casa nostra. Vivim amb por, del que diran, del que direm... Forma part del nostre dia a dia

El podem escoltar cada matí recomanant sèries a RAC1 i cada divendres parlant de cinema a La2, i el podem llegir en assajos i articles de premsa i també com a novel·lista. Ara, amb El mal pare (Llibres del Delicte), que ja va per la segona edició.

Ajuntant totes aquestes coses, és evident que viu un moment molt bo.
Em considero afortunat. També és veritat que en el món de la cultura no pots donar res per sobreentès. Un dia tens diferents llocs on et pots expressar i diferents escenaris on pots actuar i l’endemà potser hauràs de tornar a començar de zero. Soc molt humil amb aquests temes, perquè els moments passen i constantment et pots veure obligat a reinventar-te.
Som davant un guionista frustrat, segons una autodefinició seva, que fa vint anys es va estrenar en el món de la literatura i va quedar finalista ni més ni menys que del premi Casero, amb ‘La disfressa de l’indigent’. I que des d’aleshores no ha parat d’escriure, combinant l’assaig i la ficció. En quin terreny se sent més còmode, o quin és més difícil?
He tingut la sort que he practicat l’assaig sobre cinema, un tema en el qual m’he estat formant des de molt petit. És en la ficció que expresso les parts de mi que difícilment podria mostrar en un assaig. És on millor reflecteixo la persona, els canvis interiors i exteriors, treballant-hi elements de mi mateix, tot i que les meves novel·les no són autobiogràfiques. D’alguna manera, la ficció que faig és el reflex de les coses que m’agrada mirar. Opinar sobre una cosa és relativament fàcil si tens la formació i els mecanismes adquirits. Cada novel·la que comences, en canvi, és tornar a descobrir-te a tu mateix i les teves potencialitats.
Segurament tenir notorietat com a comentarista cinematogràfic i de sèries li ha obert algunes portes en el terreny literari. Alhora, però, s’ha de tenir en compte que això potser fa que se’l jutgi amb més severitat. La nota, aquesta pressió, quan escriu?
L’única pressió són les meves pròpies limitacions. Al final, ja costa prou gestionar-se a un mateix per estar pendent de la mirada aliena. És veritat que la meva dedicació professional obre portes, em dona visibilitat, però també ho és que no pots decebre la gent. Si vens segons quines motos de ficció, els lectors poden arribar a la conclusió que no és el que esperaven. Al lector te l’has de guanyar sempre, independentment de qui siguis. Si fas una mala novel·la, et donaran l’esquena; amb un mal llibre, la teva popularitat se’t podria girar en contra.
Amb aquesta novel·la, els lectors no es decebran pas, ben al contrari. Part de la seva obra l’ha publicat amb Curbet Comunicació Gràfica, l’estimable editorial gironina que tanta feina fa. Ara ho fa amb una editorial d’abast nacional. No era la primera vegada que arribava a una segona edició, però tot ha estat més ràpid.
Venia d’escriure una comèdia apocalíptica i aquí he mirat d’explorar temes seriosos des d’una perspectiva inèdita. L’editor, Marc Moreno, tenia més fe en la novel·la que jo mateix. Sempre em deia que era un llibre molt especial, amb molt de potencial. La va encertar. Confiava molt en el material i quan el vam presentar en societat va començar a funcionar molt bé.
És una editorial especialitzada en gènere negre, però la novel·la és d’un gènere peculiar.
A l’editor vaig advertir-lo que la meva novel·la negrejava sense ser de gènere negre. És cert que hi ha aspectes del gènere que han quedat caducats i cal actualitzar-los. Tradicionalment, en la novel·la negra, les dones o són femmes fatales o són víctimes. Ja fa temps que Llibres del Delicte aposta per autors que trenquen motlles. Ara la literatura negra és híbrida, cada cop és més fàcil trobar autors catalans que juguen a traspassar aquestes fronteres.
En el seu cas, a ‘El mal pare’, hi podríem trobar fins i tot pinzellades de novel·la històrica. Hi combina una atenció especial pel llenguatge, un bon sentit del ritme i també una certa ambició en l’estructura, amb salts del present al passat i diferents temps verbals.
Jo la vaig plantejar com si fossin diferents novel·les. Hi ha quatre personatges centrals, dues germanes i un germà i el pare de tots ells, i cada personatge té el seu gènere propi. El pare podria ser el protagonista d’una novel·la d’aventures dels anys quaranta. La germana gran, la protagonista d’un drama psicològic sobre el matrimoni i la frustració. El germà, protagonista d’una història de terror. I la germana petita, el centre d’un còmic de superherois. Pel que fa a l’estructura, intento demostrar que el rerefons del passat sempre esquitxa el present i el futur. Tot això requeria un llenguatge acurat per a cada personatge i cada situació. Hi ha moments amb llargs paràgrafs en què es reflexiona sobre la vida, l’amor i el desamor, combinats amb paràgrafs de frases curtes i un llenguatge més àgil. També passatges amb referències històriques, tal com deies. Vaig descobrir que tenia més recursos dels que em pensava i vaig haver de furgar en els meus doblecs ocults. Per això va ser un llibre apassionant d’escriure.
És una novel·la que parla de la paternitat, de la dificultat també dels fills de conèixer els progenitors. Sobretot amb una mare prematurament absent i un pare de passat fosc que de mica en mica anirem descobrint.
Sí, m’interessava molt parlar de dos aspectes. L’un, la gestió dels llegats. Moltes vegades els vincles de sang fan que hagis de gestionar llegats que no has demanat. En aquest sentit, allò que diuen d’“El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas” també es pot aplicar a l’entorn familiar: el que passa a la família s’hi queda. I a dins les famílies passen coses terribles. L’altre aspecte és el tema dels monstres. De petits ens en parlen molt, ens fan agafar por. No hem aconseguit encara posar el focus en la disfunció de les famílies. El pitjor monstre és el que tens a dins de casa, i més si es tracta del teu progenitor.
El que tens a dins de casa i a dins teu mateix.
Exactament, perquè batega. Si descobreixes que tens el monstre a casa, et planteges moltes coses; per exemple, fins a quin punt t’ha influït, fins a quin punt has enfocat la teva vida per fugir-ne o per enfrontar-t’hi. Per això vaig decidir que cada personatge tindria un paper diferent davant aquest monstre. A més, ho vaig fer transgeneracional, amb edats diferents per a cadascun. Un se situa en la vintena; l’altre, en la trentena, i l’altre, en la quarantena. Els traumes d’una família només es poden superar quan la generació que puja decideix plantar cara.
Els tres germans, la Nix, la Nut i en Janus, també són tres prototips de pors. La por del pare maltractador, la por de les seqüeles de la violació i també la por dels propis excessos.
Són pors vinculades a la vida en societat i al costumisme. Es parla d’un mite, el de l’home del sac, present en totes les cultures. Sempre és un ésser que ve de fora, per això jo volia plantejar que vingués de dins. Ja no és el passavolant que s’emporta nens enmig dels boscos. Aquest articulat narratiu és fàcil de rastrejar; la manera com t’enfrontes al monstre té molt a veure amb els racons domèstics, amb les relacions fallides, amb la dificultat de controlar els impulsos... És veritat, en cada segment dels personatges es parla de la por. A vegades, el que ens espera a casa ens provoca autèntica por. Vivim amb por, del que diran, del que direm... Forma part del nostre dia a dia.
El més terrible és quan la por es combina amb la violència. En aquest cas, amb l’assassinat de nens. Hi ha un diàleg que ho clava, quan un personatge es pregunta: “Què fa que un individu es transcendeixi a ell mateix? Engendrar la vida?” “No –contesta el personatge–, manllevar-la.”
En la novel·la es parla de la possibilitat que una societat de milionaris pugui controlar el destí de les persones. I, de fet, en la realitat ja és una mica així. Hem sublimat el concepte de donar vida, però els mecanismes del poder impliquen privar els altres de la llibertat absoluta. Per això vaig pensar que seria coherent i creïble presentar un ésser que, tenint tot el que vol, pot arribar a concloure que llevar la vida a algú és el veritable exercici del poder. No hi pot haver poder més inabastable que decidir sobre la vida dels altres: llevar-la en lloc de donar-la.
Lligada amb aquesta idea, hi ha la sensació que un cert estatus econòmic equival també a una certa impunitat.
Molta gent m’ha preguntat com és que els personatges són benestants. Associem el benestar amb la civilització, però això és un clixé, demagògia pura. No hi ha impunitat per als pobres, en aquesta vida; paguen pels seus pecats. En canvi, no tinc tan clar que les classes altes paguin cap preu pels seus errors. Entre altres coses, perquè les classes altes són críptiques. Tenir un pare famós i poderós no és sinònim de felicitat; al revés, pot significar caure de més amunt. Però és evident que acceptem que els de dalt siguin menys transparents que els de baix.
Vostè és un assidu de les sales de cinema. Es nota en l’escena en què apareixen programes de mà de l’antic cinema Gran Via de Girona, i aquí els lectors hi poden posar qualsevol cinema de la seva infantesa. Programes que reivindiquen pel·lícules com ‘Arabesc’, directors com Hitchcock i actors com Louis de Funès, Bud Spencer i Terence Hill.
Tot això té en comú una persona: la meva àvia. Cada llibre meu conté un homenatge a ella. Aquest segment en concret fa referència als programes dobles del cinema Gran Via, que veia amb la meva àvia. Arabesc, personalment, m’ha inspirat moltíssim. La idea que un home ordinari pot viure una història extraordinària només perquè s’obre la porta d’un cotxe. Això m’ha inspirat molt a l’hora d’escriure i per perdre la por de trencar les regles del joc.
O sigui, al cinema Gran Via va néixer també la vocació de crític de cinema.
Sempre he cregut que la crítica cinematogràfica no és una ciència exacta, és tan sols un punt de vista que pretén alimentar el dels altres. És apassionant, sobretot si aconsegueixes fer-la polièdrica i suficientment honesta perquè els espectadors hi puguin participar sense renunciar a la seva visió.
A ‘El mal pare’, també parla de cinema en l’última plana, en el capítol d’agraïments, en què combina gent real amb personatges del món del cinema que l’han influït. Des de Brian de Palma fins a David Fincher, passant pel temible Jack Torrance.
M’he inspirat en la gent que tinc a prop, en l’àmbit familiar, sentimental... I en personatges de ficció. Per exemple, també faig un agraïment a Steve Rogers, que és el Capità Amèrica. Sense tots ells, no seria com soc i no escriuria com escric.
Més subtemes. El de la solitud. Un dels personatges ho diu clar: “No visc sola, visc amb la solitud, que ja és prou feina.”
La solitud és una bona companya de pis. Quan vius sol, has de tractar amb la persona que més hauries de conèixer, tu mateix. I, a sobre, sembla que t’hagis de justificar. Quan et conviden a un casament, et diuen: “I amb qui vindràs?” Quan trenques els convencionalismes socials, tens un component afegit, i és que gairebé et veus obligat a explicar per què.

Dedicat a l’Arnau, “el millor fill del món”

–Per cert, ara que viu a Barcelona, la nota, “aquesta atmosfera reescalfada tan pròpia de la vida urbana”, tal com escriu a la pàgina 23 del llibre?

–Sí, i tant, encara ara surto al carrer i penso que l’atmosfera està molt carregada. Jo vaig a peu a tot arreu, a Barcelona. Soc tan gironí que camino molts quilòmetres. En la novel·la, hi ha un punt de mirada gironina, en aquest sentit. A Barcelona hi ha coses que m’encanten i d’altres que em desconcerten. M’hi vaig instal·lar per raons de feina i també familiars, perquè hi tinc un fill.

–És l’Arnau de la dedicatòria, “el millor fill del món”?

–No és el primer cop que li faig aquesta dedicatòria. Ja són tres llibres amb la mateixa frase. És com revalidar un pacte, un homenatge que li faig. Com que el llibre es titula El mal pare, m’ha agradat tornar a fer-ho així. Amb ell no tinc dubtes que les meves obscuritats han quedat força reduïdes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit