Una de freda i una de calenta

Fa molt temps que la crítica assenyala el rumb incert de les programacions del nostre país. L’expressió “una de freda i una de calenta” sembla ser un denominador per fer-se una idea d’on som, cosa que no va renyida amb poder sentir interpretacions reeixides. El silenci còsmic, metafísic i carregat de logos assolit, al final de la interpretació de les Metamorphosen, TrV 290 de Richard Strauss, va ser un resum de la intensitat i expressivitat d’una secció de corda de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) en veritable estat de gràcia i que va contagiar-se del bon fer del director francosuís Joseph Bastian. Assistent d’importants noms (Jansons, Harding), cert és que vam trobar-nos amb un director ordenat i constructiu en la interpretació d’una desoladora pàgina orquestral que, en un matí com el de diumenge, amb anuncis d’un toc queda que ha de durar mesos, va anar com l’anell al dit.

El concert s’havia iniciat amb la primera audició dels sorprenents Tres estudis de Couperin (2006). I diem sorprenent perquè potser hauria tingut el seu interès haver programat la infreqüent Suite de Danses basades en peces de Couperin TrV 245 del citat Strauss. En tot cas va ser un Adès que va sonar més a compromís i que no va passar d’una lectura superficial. L’obra d’Adès va donar pas a una incisiva i més intencionada lectura del protoromàntic Concert 24 en do menor, K. 491 de Mozart ben ordit, però mancat de més capacitat de diàleg i fluid entre l’orquestra i les intencions de Sebastian Knauer.

Malgrat haver començat amb un dels artífexs de la música contemporània actual, el bis d’Arash Safaian va ser una mostra de neoromanticisme, en homenatge a Beethoven, que va costar força d’entendre.