Els dits de Lewis fan Beethoven

Era el dijous 22 d’octubre i Paul Lewis aterrava a l’Auditori de Girona amb la reputació de ser “un dels millors pianistes de la seva generació”. El britànic, deixeble assumit del gran Alfred Brendel, no va defraudar, ans va oferir un completíssim recital d’hora i quinze que va delectar la platea gironina, més selecta i cada vegada més acostumada als protocols de la pandèmia.

Coincidint amb les celebracions del 250è aniversari de Ludwig van Beethoven, el programa constava exclusivament d’obres del mestre de Bonn, del qual Lewis és òbviament un entusiasta i un especialista, havent ja gravat en disc tot el seu repertori pianístic: potser menys conegut del gran públic que la vessant simfonista del geni alemany, no deixa de ser d’una gran significança històrica i estètica.

Tot i que no era pleniluni, la sessió va començar amb la celebèrrima Clar de Lluna, descobrint un Lewis inicialment circumspecte i quelcom somiador. Gradualment, es va deixar emportar per l’essència de la música que tocava, com si recerqués una interacció sinèrgica i sinestèsica amb el piano. El resultat: la concatenació axial entre les notes i les cadències de cada moviment, com és signe dels grans intèrprets.

Tot i així, el plat fort de la vetllada era la integral de les Variacions Diabelli, obra poc freqüentada en el directe, degut a la seva extensió i complexitat. Era a la vegada un repte i un privilegi i el pianista de Liverpool es va mostrar més que còmode, diligent i dirigent. La partitura, clarament avançada pel seu temps, és un veritable compendi de l’art del piano, partint de la valsa lleugera vers entonacions jocoses, marxes imperials o paisatges introspectius que un Lewis referencial domina amb calibre i exquisidesa.

Amb l’aplaudiment satisfet del públic més que garantit, el sobri Paul Lewis no va dubtar en regalar un bis, naturalment, de Beethoven: la Bagatel·la núm. 5 (Opus 126), que el mateix compositor considerava entre les seves millors creacions. Es tracta d’una peça curta, suau i esplendent com els desgels de la primavera. Una curiosa forma d’avenir-se amb la tardor que ara va arribant.