Cultura

QUERALT RIERA

Dramaturga i directora

“A Catalunya, ens emmirallem en una pobresa congènita”

Els programadors de sala de Barcelona són força més conservadors que a Madrid. Aquí cal passar abans per sales petites
No hi ha obres horribles que perdurin en el temps, ni en la cartellera

Queralt Riera és una veu que fa ben poc que ha esclatat com a autora, dramaturga i directora. Bona part dels muntatges pels quals ha rebut premis han acabat pujant a escena. Un doble repte aconseguit. Fins demà té De dol a la Sala Atrium, i el 9 de novembre s’estrena en el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. A l’abril prepara l’estrena d’una producció premiada també amb l’IT Teatre, i que s’havia de veure pel Grec. La seva mirada és enèrgica, volgudament diferent, sense concessions.

Guanyadora d’un grapat de premis, aquest any intervé en la desena edició del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. Serà una rival dura?
No ho crec pas! Que m’hagin trucat ja em fa molta il·lusió. Tinc zero aspiracions de guanyar i moltes ganes de passar-ho bé.
Els textos còmics tenen més bona acollida entre el públic que vota quina peça passa a la fase següent.
El que faig per Temporada Alta és, precisament, comèdia. Però jo faig una comèdia tan negra que, de vegades, es fa difícil riure-hi i tot. Soc molt obsessiva del ritme i la comèdia té un ritme que a mi m’atrau molt. El que passa és que, com a autora, primer he necessitat parlar de les coses que tenia més a dins. I ara em ve molt de gust fer comèdia.
Temporada Alta planteja escriure una situació curta. Es veuria amb cor de presentar-la com a peça completa, posteriorment, com han fet d’altres?
Sí, m’agradaria molt fer-la créixer. I, per poc que pugui, ho faré, perquè he triat dues actrius que han de tenir al voltant de 70 anys. Ara m’interessen les dones, com més grans, millor.
Si algú li oferís que la interpretessin tres dones joves, què hi diria?
Tothom és molt lliure de fer el que vulgui. Soc una militant pels drets de les minories, però encara ho soc més per la llibertat artística de cadascú. I que ens jutgi el temps.
‘De dol’, que està en cartellera fins diumenge a la Sala Atrium, també és una obra guanyadora, no? Quina és la clau per rebre tants premis?
Sí, dels premis literaris Ciutat de València (2019). Presento les obres que em semblen interessants. Em centro en els premis que tenen millor compensació econòmica. De dol la vaig presentar al Born, on va quedar finalista; després, a València. I a l’Alzira, però, com que ja havia guanyat a València, ja no hi va poder competir. És molt dura, la vida del dramaturg. Sort que, de tant en tant, se’t reconeix amb alguns premis que et permeten sobreviure...
Bona part de les peces que han guanyat premi les heu acabat representant. Posar-les a escena hauria de ser, en principi, una possibilitat d’amortitzar el text.
Jo soc dramaturga de fa poc. Em vaig graduar el 2018. Abans d’acabar la carrera, ja em van programar dues obres a Madrid, que van anar bé i es van arribar a prorrogar. Les peces serioses, les començo a fer a partir del 2018. De fet, el 2017, abans d’acabar la carrera, quedo finalista en el premi Born. I això m’anima molt, perquè la faig mentre estic estudiant la carrera. L’obra va acabar sent guió d’una pel·lícula, i es va estrenar a Mèxic. Quan les coses estaven anant molt bé, amb premis i reconeixements, i jo molt contenta amb els actors amb què podia treballar i amb el panorama, ha arribat la pandèmia.
Reclama arribar a sales més grans?
Fer el salt a sales més grans espero que sigui com a evolució natural, tant de bo sigui així. De moment, constato que els programadors de sala de Barcelona són força més conservadors que a Madrid, per exemple. L’amor (no és per a mi, va dir Medea), que va ser finalista al Quim Masó i guanyadora a València i de la beca Odissea de l’Eòlia, el Lliure ens la va seleccionar però no ens la va programar. Ens van dir que estava damunt de la taula. Són conservadors. Fins que no has fet una pila de sales petites, no passes a sales més grans. I crec que aquesta evolució natural és una característica conservadora de Catalunya. A Madrid, tinc la sensació que no són així. Si la proposta que els arriba els interessa, la programen. Aquí. De Santander a NY, que va ser seleccionada a l’SGAE, jo la vaig enviar al Fernán Gómez sense conèixer de res ningú i la van programar directament. Perquè els va interessar. Aquí potser hi ha menys indústria, menys diners, i per això arrisquen menys amb autors nous a les sales grans.
Ara el Lliure s’ha compromès a no repetir directors i dramaturgs. Per força, l’obertura serà més gran, no?
Esperem-ho. Jo he enviat propostes al Lliure, a la Sala Beckett. I Les Antonietes també n’han enviat al TNC.
Es refereix a la peça que s’havia presentat al premi Quim Masó, també?
Sí, amb Les Antonietes hem estat dos cops finalistes al Quim Masó. Enguany hi tenia dues obres, al Masó, la de Les Antonietes i una altra que presentàvem amb Sixto Paz. Serà una peça que dirigirà Pau Roca.
Denise Duncan, que acaba d’estrenar ‘El combat del segle’ a la Beckett, deia l’altre dia que quan escriu és més lliure i que ho ordena tot quan ha de dirigir. Coincidiu o, en el seu cas, ja escriu de manera molt més ordenada?
Jo escric literatura; escric perquè sigui llegit. Quan he de dirigir, no tinc ni idea de com en faré la direcció (escric sense acotacions, normalment). Sempre m’he de plantejar la dramatúrgia des de zero. O sigui, l’escriptura del text i la dramatúrgia són dues peces independents, en el meu cas.
O sigui que, quan presenta un text a un concurs literari de teatre, ho fa sense cap acotació?
Sí. De moment, practico poc l’estructura teatral ortodoxa i aristotèlica, perquè m’agrada experimentar amb el registre i variar els estils literaris.
Com apareix la idea d’escriure una obra? A partir d’un fet que la preocupa? Ho dic perquè també fa encàrrecs, com l’‘Amor mor’ de la temporada passada al Joan Brossa...
A mi normalment les idees em surten com els esternuts, de manera gairebé fisiològica. I quan és un encàrrec, segons com et sigui el tema de proper, et pot ser més fàcil o més difícil. D’encàrrecs, ara en tinc uns quants de pendents...
Ara es parla molt de reivindicar la dramatúrgia femenina, com si fos una bandera. Però és una bandera de molts colors. En realitat, sota aquesta marca hi ha una varietat immensa. Potser unificar-vos a totes juntes és ser reduccionista...
Absolutament. Amb els homes no es parla d’autoria masculina... És un tema de justícia social, l’autoria femenina; no té res a veure amb l’estil. Que a les dones ara se’ns tingui una mica en compte després d’anys de masclisme dominant no té res a veure amb el fet que cada autor/a o creador/a tingui el seu estil propi.
Ben cert. Dins d’aquests corrents dramatúrgics, on se situaria? Més enllà de si és autoria femenina o masculina, és clar. Se sent més a prop d’Albert Mestres que de Jordi Casanovas, per citar dos universos ben diferents?
Em sento molt a prop i molt lluny de tots dos. Soc una autora influenciada per molts autors, i molt heterogenis. El que m’interessa és trobar una veu genuïna, meva. I que variï en cada obra, tot i que totes tinguin característiques comunes; això és el que voldria. M’agrada que cada cosa que escric no s’assembli gens a l’anterior.
Però quan recorre als personatges clàssics, com Medea o Hamlet (en el cas de ‘De dol’), i els capgira, els trasllada a un món íntim i literari, però potser massa limitat.
De totes les obres que tinc publicades (cinc), només n’hi ha dues amb referències de clàssics. I agafo el referent clàssic no pas per versionar-lo (en el cas de Medea, és un pastitx i, en el de Hamlet, és pràcticament una anècdota, un sarcasme), sinó per denunciar la família com el grup social més disfuncional. Ens entestem que la família ha de ser ordenada, jeràrquica, genealògica... I, al final, la família és el que ens fa patir més a tots. I no és una cosa del segle XXI, perquè ara les famílies han canviat les estructures, però en el fons (i això és el que m’interessa) la família és font de patiment des de l’època de Medea. I també de creixement, evidentment. En realitat, poca gent ens estima tant com la gent de la nostra família i, a la vegada, poca gent ens fa tant mal com la gent de la nostra família. I les famílies de Medea i de Hamlet em serveixen per explicar com ens destrossa, la família.
Ja ha començat a tenir un equip d’actrius habituals... Fa angúnia que algunes puguin apartar-se de la professió?
Estic molt agraïda amb les actrius amb què he treballat: Annabel Castan, Patricia Mendoza, Rosa Cadafalch i, ara, Muguet Franc. Són actrius extraordinàries i m’inspiren infinitat de personatges. Rosa Cadafalch, per exemple, em té rendida als seus peus! Hauria de ser una actriu que treballés sense parar. Tinc la intenció de seguir creant amb totes elles, si volen i poden, i si sorgeixen projectes.
Ara estem en temporada de reposicionsi seqüeles. Com si es volgués assegurar el tret. Això dificulta l’accés a noves autories?
Això és un tema de diners. Per exemple, a l’equip de La jaula de las locas, si li donessin l’oportunitat, faria un musical nou. Als creadors els agrada crear. El problema és que la cultura catalana és molt pobra. I això és un problema molt greu. No ens adonem que la creació artística, la cultura i l’empremta que deixem com a societat és el que ens dona identitat. La identitat catalana, ara mateix, és pobra, perquè s’hi dediquen pocs diners. Alemanya, França i Anglaterra es gasten fortunes amb la seva pròpia cultura, perquè aquella és la imatge que envien a l’exterior i la que es donen a si mateixos, és on s’emmirallen els ciutadans. Nosaltres, en canvi, ens emmirallem en una pobresa congènita. És trist, perquè hi ha corrents polítics que ens ataquen, l’idioma. Volen anorrear el que han estat tants segles d’història. És meravellós que La jaula de las locas pugui estar en cartellera. Però hi han de ser perquè han d’amortitzar els diners que costa. La cultura sempre és barata; mai és cara. Perquè el que surt realment car és no tenir cultura. Reflexionar sobre el món i la vida... Això fan els autors, i no té preu (però com a mínim hauríem de poder viure dignament, tant les noves autories com les velles).
I d’on han de sortir els recursos, però?
Dels qui en tenen, òbviament. Ens volen convèncer que no hi ha diners. Aquesta és una mentida monumental que ens empassem. De diners, no n’hi ha hagut mai tants al món. El que passa és que es van a buscar on no hi són. De riquesa, se n’està generant moltíssima. Però hi ha una crisi social, en tots els àmbits, i les grans fortunes van creixent, i les petites i mitjanes economies van minvant. I això és horrorós. I té una relació directa amb la falta de cultura, que ens faria reflexionar sobre aquestes qüestions, qüestionar-nos a nosaltres mateixos com vivim, on som, qui som, qui ens diu què i el perquè de tot plegat... Ser o no ser, que deia Hamlet.
Anem amb les prioritats canviades.
Recordo l’any passat la polèmica pel pessebre de l’Ajuntament de Barcelona. La gent es posava les mans al cap perquè havia costat 96.000 euros. Una obra que veuran milers de persones, que ens està definint i que ve d’una tradició pròpia centenària i és més barata que qualsevol escenografia del Liceu o cap jugador del Barça! No tenim la proporció dels costos. Sempre tot ha de ser més barat (pensament neoliberal: abaratir costos costi el que costi...) Així ens va. Que vivim barat i les nostres vides són barates. I les persones cada cop ens valorem menys. Davant d’això, només puc dir que l’art és la salvació.

Aprenent-ne

Queralt Riera (Barcelona, 1978) avisa que n’està aprenent. Per això, justifica que hi hagi pocs personatges en les seves obres. “Em sembla prou difícil articular un sol personatge, des de tots els seus angles: la qualitat literària, el sentit estètic, el to, el caràcter, l’art...És clar que tinc ganes de posar-hi més personatges... Si em truquessin del TNC i m’oferissin pressupost per a deu personatges, els faria servir.” Diu Ramon Madaula que és més fàcil escriure per a tres personatges que per a dos. Perquè això permet que un personatge surti i el públic conegui coses que ell desconeixerà. Riera defensa, però, “la tensió dramàtica que genera a l’escenari que un actor sostingui un personatge sempre a escena sense sortir-ne”. Però té raó en Madaula, no és fins a Sófocles que no s’introdueix el tercer personatge a la tragèdia grega, que permet fer entrades i sortides. No tem les opinions, vinguin d’on vinguin, siguin més o menys ajustades: “No hi ha obres horribles que perdurin en el temps, ni en la cartellera.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Cinema

El festival L’Alternativa premia ‘Um filme de verão’

Barcelona
Daniel Giralt-Miracle i Ferran Barenblit
PRIMER I ACTUAL DIRECTOR DEL MACBA

“El Macba no és un museu plàcid”

barcelona

Tretze obres guardonades en els Premis d’Arquitectura

Girona

Diversitat visual

Barcelona
esdeveniment virtual i gratuït

La fira b’Ars fa visible el talent dels efectes visuals i l’animació

Barcelona

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia