Música

SANTI ARISA

MÚSIC

“Per a mi l’èxit és poder treballar”

Va haver-hi una autèntica guerra entre defensors i detractors de la sardanova. Alguns em van acusar de traïdor
Si la gent no paga per la música en directe, cada vegada la valora menys. No es paga per anar al cinema o al teatre?

Nascut fa 73 anys a Manresa, on encara viu, Santi Arisa és història viva de la música catalana. Legalment jubilat, continua molt actiu amb diferents projectes, a pesar de la pandèmia. De fet, quan parlem encara no és clar si Pegasus podrà oferir el 28 de novembre a la sala Barts de Barcelona el seu concert de comiat, ni si la sardanova –el nou gènere que Arisa va crear, no sense polèmica, a principi dels anys noranta– tornarà a sonar en un concert a Canet de Mar, previst per al 13 de desembre després d’alguns ajornaments. Però Arisa no es rendeix...

Com va néixer la seva vocació musical?
Jo vaig néixer al carrer Sobrerroca de Manresa –un nom que m’ha marcat molt, per intentar ser dur com la roca– i des del terrat de casa veia Montserrat i l’estació. De vegades encara ho somio. L’estació sempre em provocava la sensació que algun dia marxaria, no sabia gaire bé cap a on. I al terrat, amb un cossi metàl·lic per fer la bugada i uns pals d’una cadira, vaig fer el meu primer instrument de percussió. A més, la meva mare era modista i al cosidor hi tenia algunes dones que treballaven amb ella i que em feien cantar per passar l’estona. Jo cantava cançons mexicanes i em donaven una pesseta. I a l’institut ens feien cantar el Cara al sol, però això no compta [riu].
I com comença a actuar en públic?
El meu pare treballava al Banco Español de Crédito, però a també s’ocupava de portar orquestres a l’Ateneu Cultural Manresà, on feien matinals de jazz i, a la tarda, ball. A mi m’agradava sobretot la part del jazz –en aquella època era bàsicament Glenn Miller i alguna cosa de Duke Ellington–, i especialment la bateria, però a la tarda també era interessant veure les noies ballar [riu].
Ritme i senyoretes!
Sí, aquest podria ser un bon títol per a la meva biografia [riu]. De fet, una de les grans motivacions dels músics és tocar per poder accedir a les senyoretes. I qui digui el contrari, menteix [riu més].
Tornem a l’Ateneu Cultural Manresà.
Una altra cosa que m’agradava de les orquestres que hi actuaven era que els músics venien amb un autocar i després de l’actuació marxaven. Influenciat pels mexicans Los Teen Tops d’Enrique Guzmán i per algun disc d’Elvis que escoltava a la ràdio, als 13 anys vaig muntar el meu primer grup de rock and roll, Santi Arisa y Su Ritmo, amb Manel Camp i Martí Brunet. Fèiem versions de La plaga i d’Elvis, que jo cantava amb el meu anglès inventat, perquè no en tenia ni idea i tot ho feia d’oïda, per intuïció. Vam actuar en algun festival benèfic de l’associació Arte, Alegría y Caridad, i també a l’Ateneu Cultural Manresà, on vam cobrar 100 pessetes: el meu primer sou, al marge de la pesseta de les costureres.
Ja no va fer cap altra feina, al marge de la música.
No, perquè quan feia quart de batxillerat ho vaig suspendre gairebé tot i va ser un drama a casa, així que el meu pare em va posar a treballar en una fàbrica de bosses a Santpedor. Era una feina horrorosa, molt avorrida, però a la fàbrica assajàvem amb alguns treballadors que també eren músics i amb el fill del propietari, que cantava, però sense swing. I vaig plegar, però per entrar de xerric al banc on treballava el meu pare: la cosa més ridícula de la meva vida, vestit amb uniforme i gorra. Llavors em va sortir la possibilitat d’entrar com a vocalista a la meva primera orquestra, la Club San Remo, una formació de músics domingueros que hi treballaven només el cap de setmana, com a segona feina. I al cap d’un any em van contractar com a cantant i guitarrista a l’Orquestra Club Virginia.
La de la pel·lícula homònima (1992), sobre una gira per l’Orient Mitjà.
Sí, però en realitat amb l’Orquestra Club Virgínia –amb la qual ja cobrava unes 15.000 peles al mes, més que el meu pare– no vam anar més lluny de Mallorca i l’Aragó. En realitat, el director de la pel·lícula, el director valencià Manuel Iborra, molt amic meu, va crear una història de ficció a partir de diferents vivències meves com a músic. Per l’Orient Mitjà i Escandinàvia sí que hi vaig anar de gira, però amb una altra orquestra, la Barcelona.
Amb Manuel Iborra va tenir una llarga relació creativa.
Sí, com a músic i com a actor, en pel·lícules com ara el curt El gran Freddy Ortigosa (1976) i els llargmetratges Tres por cuatro (1981), Caín (1986), El baile del pato (1988) i Pepe Guindo (1999). A Manuel li agradava molt el rotllo que jo tenia, el fet que quan cobrava per una gravació em gastava els diners en un bon sopar i el convidava. Vivia molt al dia.
Va començar com a cantant. Quan i per què comença amb la bateria?
Ho vaig fer perquè m’ho van aconsellar alguns músics molt experimentats de les orquestres amb què treballava: “Nano, estudia la bateria, perquè tens moltes facultats.” Així que em vaig posar a cantar i tocar la bateria alhora, una cosa que no m’ha costat mai fer, perquè el ritme bàsic del bateria de rock és molt fàcil, només cal tenir un tempo. El dia que em falli el tempo sí que plegaré.
Ha viscut pràcticament tota la seva vida de la música. És un ofici que aconsella a les noves generacions?
Intento mantenir un cert romanticisme sobre l’ofici de músic. Quan parlo amb joves, sempre els dic que, si volen ser músics, han d’estar disposats a no poder pagar el lloguer o a no tenir la nevera plena, perquè el percentatge de músics que tenen èxit és molt petit. Però també els deixo la porta oberta: si la música és el més important per a vosaltres, endavant, no us ho rumieu. També és molt trist que aquesta por a la inseguretat econòmica i laboral hagi frustrat les carreres de músics amb molt de talent.

En el seu cas no li ha faltat mai feina.

Humilment, puc dir que m’ha anat prou bé. En aquest ofici, o esperes que et truquin o tu truques. Quan jo era més jove em trucaven, però jo també trucava, perquè m’agrada estar actiu. Però no només per les peles, sinó també perquè m’agrada el que faig, tot el que té a veure amb el meu ofici: crear música, assajar-la al local, enregistrar-la i tocar-la en directe. Per a mi triomfar és poder treballar. I, de fet, crec que he pogut fer coses tan diferents al llarg de la meva vida perquè res del que he fet ha estat un gran èxit.
Tradicionalment, els músics han estat poc units per defensar els seus drets com a treballadors. Han millorat?
En alguns aspectes sí. En aquest sentit, ha fet molt bona feina des de Girona l’associació professional Musicat, amb un model de gestió que després han fet servir altres entitats. Quan jo vaig començar, el sindicat vertical expedia uns carnets d’artista si demostraves uns certs coneixements musicals, sense el qual no podies tocar. Després van arribar els grups de rock, els guitarreros, que no tenien aquest carnet i, per tant, no podien fer ball: eren considerats “atraccions”.
En què no s’ha millorat?
Per exemple, en la tendència a la gratuïtat de la música en directe en les festes majors. Abans, als envelats, s’hi pagava per veure una actuació. Això va ser una cagada dels socialistes en els anys vuitanta, que en la majoria dels ajuntaments van apostar per organitzar actuacions gratuïtes. Si la gent no paga per una cosa, cada vegada la valora menys. No es paga per anar al cinema o al teatre? Com se sustenta el que és gratis?
Vostè trenca força amb la imatge tòpica del músic bohemi i despreocupat.
Sempre hi ha hagut músics més artistes i altres més conservadors, i jo he jugat una mica a les dues bandes, potser pels meus orígens i perquè vaig començar molt jove a guanyar-me la vida. De fet, quan tenia 17 anys, el líder de Los Catinos em va proposar gravar un disc per llançar-me com a solista, i no m’hi vaig atrevir per precaució. Poc després em va contractar com a cantant de l’Orquestra Maravella, una de les millors del país.
Ha tocat estils molt variats , des de la música de ball al jazz. Diria que no té gaires prejudicis, ni és elitista?
Mai no ho he estat. De fet, si tingués peles m’agradaria fer un disc d’homenatge a les orquestres de ball i, sobretot, als seus cantants, perquè estan infravalorats. N’hi ha que canten molt millor que alguns intèrprets d’èxit.
Després de les orquestres, el 1970 arriba Fusioon, una gran canvi de registre.
Sí, va ser un projecte que va néixer quan feia la mili a Sant Climent Sescebes. També hi havia Manel Camp i Martí Brunet, entre altres músics, i va ser un dels primers grups de rock progressiu de l’Estat: trencava amb tot el que es feia llavors. A la mateixa època em va sortir la possibilitat de fer bolos amb La Trinca o Serrat, però vaig dir que no, perquè la meva il·lusió, el meu projecte, era Fusioon. El problema és que no estàvem en determinats cercles intel·lectuals de Barcelona, i fins i tot en Claudi Martí, d’Edigsa, ens va dir que la nostra música era molt imperialista. Viure de Fusioon era molt difícil, així que fèiem també sessions com a músics contractats de tothom, des de Llach fins a Los Amaya. Fins i tot vaig estar tota una setmana a Saragossa acompanyant Sara Montiel en una sèrie d’actuacions. Ella era molt professional i simpàtica, i en tot moment va mostrar un gran respecte pels músics.
I el 1976 crea la primera Tribu, on la música convivia amb el llenguatge teatral.
Sí, era aquell moment en què la gent volia recuperar el carrer i la festa, després de la mort de Franco. Amb la Tribu reinterpretàvem temes populars catalans i en fèiem de propis, com ara Els gossos de Martorell, amb actors que en escena feien de torturadors. Es tractava de fer música amb trempera i que expliqués coses. Funcionàvem com una cooperativa, i vam estar a punt de comprar un poble andalús abandonat per anar a viure-hi en un comuna. Érem quinze o vint i, després d’un concert, t’hi podies trobar algú que volia venir amb nosaltres... i acabava de sortir del frenopàtic [riu]. Després d’un disc que va anar prou bé, Barriu Chinu (1978), vam publicar Què hem de fer? (1980), que no va tenir cap suport per part de la discogràfica i la Tribu es va anar diluint. Anys després vaig recuperar la Tribu amb concepte més ballable.
El 1982 inicia un altre episodi fonamental amb el jazz-fusió de Pegasus.
Sí, després de Fusioon jo havia estat buscant músics per fer un altre grup i, com que Iceberg van plegar, vaig proposar a Kitflus i Max Sunyer que tiréssim endavant un nou projecte, amb Rafa Escoté al baix. Vam muntar el nostre propi segell discogràfic, Pegasus Records, i el grup ha anat funcionant fins ara, amb lapsus importants, sobretot provocats per les gires de Kitflus amb Joan Manuel Serrat.
I ara Pegasus plega definitivament?
Sí, amb aquest concert a Barts, en què també ens acompanyaran el meu fill Dan a les percussions i alguns convidats com ara Manel Camp, Salvador Niebla i Carles Benavent. Hem fet tot el que hem pogut i crec que ara és el moment de deixar Pegasus tots junts. Però mantenim el grup Lakatans, que és el meu projecte més personal com a bateria de jazz.
A principi dels noranta crea la sardanova, un estil nou, amb força repercussió.
Era l’època en què Joan Vidal i Gayolà portava el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional i ell va considerar que la sardanova podia servir perquè la gent jove s’apropés a la sardana. A TV3 ens van fer tres videoclips, i vam aconseguir que les emissores de ràdio posessin sardanoves a hores normals, no a les set del matí, com les sardanes. Va haver-hi una autèntica guerra entre defensors i detractors de la sardanova. Alguns fins i tot em van acusar de traïdor a Catalunya, perquè la sardana és intocable, sagrada i immortal. Ara volem recuperar la sardanova amb dos concerts, al desembre a Canet de Mar –amb Lakatans, la cobla Contemporània, la colla Creixent i el cor L’Aixa– i al gener a Granollers.
Què li va interessar de la sardana per començar a investigar sobre ella?
La cobla té un so únic al món. Instruments com ara la tenora, el tible o el flabiol no existeixen enlloc més. Per això vaig començar a treballar ja amb la cobla a la banda sonora de la pel·lícula El timbaler del Bruc (1981), de Jordi Grau. I quan anys després vaig muntar la Coblamporània, el meu propòsit era crear una big band a la catalana.

Poesia i compromís

Santi Arisa és un home treballador –el seu extens currículum inclou desenes de discos, música per al teatre, el cinema i la televisió, etc.– i sempre compromès, com ho demostra la seva participació en els festivals Catalunya vol viure en llibertat, organitzats per aquest diari, el seu disc d’himnes i cançons patriòtiques Ara! (2013) o la seva recent participació en la programació d’ Artistes per la Llibertat . També ha musicat l’obra d’alguns dels grans poetes catalans a través del projecte Taverna de Poetes, que ara comparteix amb la seva dona, Agnès Miralbell. També amb els seus fills Dan i Iris va estrenar l’espectacle AmorRoma el 2016. Ara Arisa prepara un nou duet de cançons tradicionals de muntanya, Orígens, amb l’acordionista Giuseppe Costa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda