El guionista és l’estrella

“Em sorprens sempre, per això eres la meva única opció”, diu Orson Welles (interpretat per Tom Burke) al guionista Herman J. Mankiewicz (Gary Oldman). Començar amb una frase del guió de Mank, dirigida per David Fincher, és gairebé una obligació tractant-se d’una pel·lícula que posa el guionista de Ciutadà Kane –o coguionista amb Welles, ja tornarem a aquest tema– al centre de l’acció.

Mank es podrà veure en sis cinemes catalans quan reobrin dilluns (als Verdi, Balmes, Phenomena i Boliche de Barcelona; al Kinépolis de Cornellà i al Funatic de Lleida) i estarà disponible a la plataforma Netflix a partir del 4 de desembre. Una de les paradoxes d’aquests temps convulsos en l’exhibició és que la principal plataforma de streaming estreni en sales mentre les majors ajornen les seves grans estrenes o les limiten a plataformes.

Des de fa molts anys, Ciutadà Kane (1941) encapçala o ocupa un dels primers llocs de les llistes de millor pel·lícula de la història elaborades per crítics. Als crèdits del film hi apareixen dos guionistes, Herman J. Mankiewicz, conegut com a Mank, i el mateix Orson Welles. La pel·lícula apunta al final la polèmica sobre l’autoria del guió: el van fer a mitges, o va ser obra només de Herman J. Mankiewicz, germà del també guionista i director Joseph L. Mankiewicz (Tot sobre Eva), que també apareix a la pel·lícula. La controvèrsia es va escalfar a principis dels anys setanta, quan la prestigiosa crítica Paulina Kael va defensar que Mank havia escrit tot sol el guió, i el cineasta Peter Bogdanovich, amic de Welles, va insistir en la seva participació.

Però la pel·lícula no se centra en aquesta polèmica, només l’esmenta en l’última seqüència. En tot cas, apunta entre línies que tot va sorgir de l’experiència personal de Mankiewicz: rodada tota en blanc i negre, evocant la fotografia de Ciutadà Kane i del Hollywood dels anys trenta, la pel·lícula s’estructura en un relat situat l’any 1940, quan Mankiewicz escriu el guió, i una llarga sèrie de flashbacks sobre personatges i situacions que el van inspirar. Mank era un home ocurrent, molt apreciat per pesos pesants de l’època com Randolph Hearst (personatge en què s’inspira Ciutadà Kane, interpretat aquí per Charles Dance), els productors Louis B. Mayer (Arliss Howard), Irving Thalberg (Ferdinand Kingsley), l’actriu i amant de Hearst Marion Davies, el mateix Orson Welles, que tenia llavors 24 anys...

David Fincher (Denver, 1962) considera Mank un dels seus projectes més personals, basat en un guió escrit pel seu pare, Jack Fincher, abans de morir el 2003. El mateix David, que va llegir un assaig de Paulina Kael sobre l’autoria del guió de Ciutadà Kane quan anava a l’institut, va suggerir al pare que escrivís un guió sobre el tema i, després de fer-ne diverses versions, van intentar portar-lo al cinema a finals dels anys noranta Tot i que en la seva carrera hi títols tan notables com Seven, El club de la lucha i La red social, no va poder tirar endavant el film fins al 2019, gràcies al finançament d’una plataforma, Netflix. Paradoxes d’aquests temps convulsos, que afecten també la producció.