Cultura

Daniel Giralt-Miracle i Ferran Barenblit

PRIMER I ACTUAL DIRECTOR DEL MACBA

“El Macba no és un museu plàcid”

Crear-lo va ser un miracle, una de les operacions més grans de consens que jo he viscut (D.G.-M.)
Ha marcat el seu perfil. Sempre està navegant sobre el conflicte, les friccions ideològiques... (F.B.)

“El Daniel no se’n recorda que quan jo tenia uns 25 anys...” “[el talla] Me’n recordo perfectament, Ferran, perquè no ho he dit mai a ningú més.” Amb el pressentiment que va tenir Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944) que Ferran Barenblit (Buenos Aires, 1968) acabaria dirigint el Macba, arrenquem aquesta conversa que repassa passat, present i esbossa l’hipotètic futur del museu, justament avui que fa 25 anys que es va inaugurar. Giralt-Miracle en va ser el primer director –des del 1989, l’any que se’n va posar la primera pedra, fins al 1994, és a dir, abans de la inauguració–. Barenblit va entomar la responsabilitat el 2015 i tancarà la seva etapa l’any que ve.

Què hi va haver més en els orígens del museu, encerts o desencerts?
D. G.-M.: El principal desencert és que no hi havia una voluntat unitària. Un defecte, per cert, que aquest país encara té. Als anys vuitanta, s’estaven inaugurant museus d’art contemporani a tot Espanya i la Barcelona preolímpica es pregunta, sobretot s’ho pregunta l’alcalde Pasqual Maragall, per què no el té. No érem majoria, el sector que reclamàvem el Macba com una operació de modernització de la ciutat, no. Molts no se’l creien. L’alcalde, sí, més que ningú, i la seva tenacitat va ser decisiva. Troba un soci fidel en la societat civil, Leopoldo Rodés, que sedueix els seus amics amb recursos i serà el gran ambaixador del museu al món i el que conciliarà diferències entre les administracions. 
F. B.: El Macba és el resultat d’una manera d’entendre la cultura i la societat en la Barcelona de la Transició, que nosaltres sempre diem que s’acaba el 1992. El Macba és un museu marcat i conseqüència de la Transició, en què les dinàmiques de consens eren bàsiques. És un museu construït sobre la necessitat d’un consens. Estem a la sala idònia per parlar-ne: la sala de la governança, amb tantes cadires com persones s’asseuen en el Consell General del Consorci, quadripartit [Ajuntament, Generalitat, fundació privada Macba i, el darrer d’incorporar-s’hi, el 2016, Ministeri de Cultura]. Durant la gestació del museu, hi havia maneres d’entendre la cultura molt diferents. Una CiU a la qual li costava relacionar-se amb part de la contemporaneïtat. Un Maragall i un PSC amb una visió internacionalista, ni que fos, potser, per imatge… 
D.G-M.: [el talla] Maragall, Maragall; el PSC no n’estava tan convençut. 
F.B.: En tot cas, es van haver de congeniar aquestes dues pulsions en una única institució. I aquí s’entén la funció de Leopoldo Rodés per trobar el camí en què tots se sentissin satisfets. A més, ell podia aportar una cosa que un polític mai podrà aportar, ni llavors, ni diria que encara menys ara: pensament a llarg termini. Un museu, el que necessita és temps, molt temps. 
D.G-M: El naixement del Macba va ser difícil. Un miracle. Cadascú tenia les seves idees i volia imposar les seves idees. A mi, que llavors era el cap del servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat (1982-1987), em van triar totes les parts per mitjançar. Anava del despatx del Maragall al despatx del Pujol, i del despatx del Pujol al despatx del Maragall. Fins al dia que vam posar la primera pedra vaig patir molt. Mai acabaves de saber qui volia ajudar-te i qui volia fer-te la traveta. Va ser una de les operacions més grans de consens que jo he viscut. I es van acabar prenent les decisions adequades. Per exemple, de la col·lecció. La més admirada era la de La Caixa i es va arribar a signar un paper, sent jo director, perquè vingués aquí. Què seria avui el Macba, una filial de… Bankia? Perillós.
L’edifici ho va ser, una decisió adequada?
D.G-M.: L’edifici Meier és una caixa màgica. Tremendament fotografiable, surt a totes les històries de l’arquitectura del segle XX. Però es va pensar per penjar-hi pintures dels anys cinquanta. Per sort, l’arquitectura s’ha anat metamorfosant. 
F.B.: En una ciutat com aquella Barcelona pensada i dissenyada per arquitectes i urbanistes, tenir un edifici del Meier era fonamental. I es va posar per damunt de tota la resta.
Com us expliqueu que el Macba estigui permanentment qüestionat?
D.G.-M.: El Macba té un perfil propi, molt més compromès políticament que cap altre museu. La trajectòria que ha fet pot tenir vacil·lacions, però, finalment, indiscutiblement, inqüestionablement, és un museu d’art contemporani en el món global. Amb prohibicions o sense, ha seguit el seu camí independent, gràcies a la tenacitat dels directors. Ha sigut contemporani. I contemporani vol dir que està en conflicte amb la realitat. Pensa el present i ajuda els ciutadans a pensar el present. Sense acomodar-se en aquest present. A alguns els agradarà més i a d’altres, menys, però el Macba ha fet i fa la feina que li pertoca. 
F.B.: Hi estic totalment d’acord, en l’especificitat del museu. I la fa repercutir internacionalment. Un museu d’art contemporani sempre està navegant sobre el conflicte, les dissensions, les friccions ideològiques… El Macba ha tingut i té aquesta relació tensa amb el seu entorn perquè no és un museu plàcid. Mai ho ha volgut ser. La seva forma de mirar la història és a contrapèl, des de posicions no hegemòniques. I el que passa és que potser part de les expectatives eren hegemòniques. Mirant retrospectivament, el que no es va fer va ser pensar en tota la base que necessita un museu perquè funcioni. Processos educatius, audiències que dialoguin… Amb una certa ingenuïtat, en aquest país creiem, encara avui, que la institució cultural és una sanadora de problemes. Un museu és una estructura poderosíssima però té els seus límits. 
D.G.-M.: Qui busqui placidesa al Macba no n’hi trobarà, no. Al Macba hi ha xoc d’idees.
Daniel ha parlat de “prohibicions”. M’agradaria que hi aprofundíssim.
D.G.-M.: El marit de la senyora que presideix el patronat era el rei, no? No és un museu còmode per als senyors que el patrocinen, no. 
F.B.: Potser no ho era en aquell moment, no ho sé, segurament, però jo ara no veig incomoditat en els nostres interlocutors. També per això que dèiem, que el museu ha marcat el seu perfil.
No hi té veure, amb el cas de censura de fa pocs anys d’una escultura del rei sodomitzat?
F.B.: Jo crec que va ser més un desacord entre una sèrie de persones. Una situació desafortunada, sens dubte.
Hem parlat de les mancances de l’edifici Meier. Parlem ara de la seva expansió, sense passar per alt tota la polèmica que ha generat, i que ha desgastat la institució, no creuen?
D.G.-M.: Aquest museu s’ha de fer més gran. En una ciutat com Barcelona, el Macba actual és un museu petit. En l’últim article que vaig escriure com a director vaig dir que a la llarga havia d’ocupar tot el territori del CCCB. Què en penso ara? Que ha de buscar una estació de França o alguna cosa més adient per als llenguatges contemporanis. No sents ofec, Ferran? 
F.B.: Sí, i per sort estem en el camí de resoldre-ho. Sobretot en sento per poder mostrar la col·lecció amb la seva amplitud, amb les seves contradiccions i amb la seva multiplicitat de relats. Perquè el que mai pot fer un museu com aquest és donar una visió senzilla i unívoca de la història. I en aquests moments, la falta d’espai ens porta a això, a haver de triar. 
D.G.-M.: La polèmica ha estat aliena al museu. Ha estat una discussió de les administracions. Al museu l’han escoltat?
Hi insisteixo: el Macba no té avui, després de la controvèrsia amb el CAP, una imatge social més antipàtica?
F.B.: Vull pensar que recuperarà, que ja està recuperant, simpaties amb aquesta solució que vam trobar entre tots i que jo crec que és la bona. La solució, per cert, que dèiem des del minut u: només es pot plantejar un creixement del Macba si el centre de salut del barri és el que es mereixen els professionals i els veïns. Desgast? Sí. El Macba, com ja ha passat altres vegades, es va veure afectat per un debat que anava molt més enllà del museu. Un debat de model de ciutat, de formes de governança de la ciutat, de prioritats de la ciutat… Algú va dir: “És que les obres tenen més drets que les persones?” No, el dret que tenen les persones és a veure-les. Els nostres governants haurien de protegir-nos de possibilitats de desgast com aquesta. No haurien de permetre que emergeixi com una qüestió de ciutat l’espai que ocupa en el nostre imaginari comú la institució cultural. Espero que tothom n’hagi pres nota. 
D.G.-M.: Fer encaixar les necessitats de la ciutat, no confrontar-les.
Potser la pandèmia accelerarà canvis en el món dels museus que ja eren urgents de fer. Com s’imaginen el Macba de demà?
F.B.: Les funcions convencionals s’han de defensar claríssimament, la conservació i la difusió del patrimoni, l’educació..., però ara hauran de posar al centre les relacions amb l’ampli espectre de gent a la qual donen resposta. Les audiències per sobre de tot, però també els artistes, els crítics, l’acadèmia, els polítics, el sector econòmic, el turisme… Hem d’activar processos de reciprocitat, el diàleg ha de ser multidireccional i la negociació, constant. Això és el que s’espera de nosaltres ara. Ser molt més propers a allò que ens envolta. 
D.G.-M.: El que està clar és que el model de museu dels anys vuitanta esteticista i tancat en les seves parets ja no en té, de futur. El Macba d’avui és molt diferent del Macba dels inicis. Molt positiu: que s’ha guanyat l’estima del públic d’aquí. El Macba va tenir una gran acollida internacional només obrir perquè l’expectativa del que havíem fet a Barcelona diferent dels altres museus era alta. Els primers anys el visitaven molts més turistes que no pas locals. Ara s’ha equilibrat. Això és un salt.
Una de les grans crítiques que ha rebut sempre el Macba és no haver-se compromès prou amb el teixit propi i haver-se desentès de l’art català.
F.B.: L’espai que ha tingut l’art català en aquest museu ha estat molt destacable. Dit això, a mi el que em continua sorprenent és que els sectors més intel·ligents i lúcids encara considerin el museu exclusivament com un espai de legitimació. Això és el que no volem fer, i si ho fem de rebot és amb la màxima honestedat i modèstia intel·lectual. La discussió d’“aquest hi és i aquest no hi és” no té raó de ser, perquè al Macba no fem llistes. 
D.G.-M.: Estem educats en el passat. El màxim escalafó de la vida de l’artista era arribar a un museu. El museu no és l’escala de Jacob!
És difícil ser director del Macba?
D.G.-M.: De qualsevol museu. És molta responsabilitat. Has de saber el que vols fer ideològicament. I ser conscient que sempre tindràs administradors, polítics, en contra. Mai tothom et somriu les gràcies. La direcció d’un museu és fungible, té un límit de temps, com els entrenadors de futbol, triomfin o no. Tu entres sabent, com a la vida, que hi haurà un dia que te n’aniràs. 
F.-B.: Sí, és un museu difícil de dirigir perquè la seva governança és extremament complicada. Recuperant la teva pregunta sobre el futur, hauria de ser molt més representativa de la diversitat de la societat. Si alguna cosa ho fa fàcil, és que té el millor equip del món. Aquest museu és, per sobre de tot, les persones que hi treballen. Tenen una estima a la institució descomunal. 
D.G.-G: Sí, sí, però a la diana sempre hi ha el director. Quan es tira una fletxa, no va a parar a un treballador o a un patró.
I la “fletxa” li ha arribat ara a Ferran. Però es fa estrany que s’anunciï el seu acomiadament amb un any d’antelació.
F.B.: A mi m’hauria semblat molt bé continuar, però, si no és possible, almenys que la sortida sigui serena i tranquil·la. 
D.G.-M.: Deixa’m dir una darrera cosa: hem de tenir polítics amb sensibilitat cultural o no ens en sortirem.

Malgrat tot, celebració

M.P

La festa dels 25 anys del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) no serà, lògicament, la que hauria estat en un context sense pandèmia. La gran majoria d’activitats que s’havien planificat s’han hagut de suspendre. Així i tot, de celebració se’n farà. Avui, dissabte (10-20 h) i demà, diumenge (10-15 h), hi haurà jornades de portes obertes, una bona oportunitat per descobrir les exposicions que ha anat obrint el museu després del llarg confinament: Fina Miralles, Tony Cokes i la que revisa l’escena de la performance al nostre país, Acció. Una història provisional dels 90. El Macba recomana reservar prèviament l’entrada en línia.

Una altra bona nova d’aquest aniversari és la donació que ha fet l’artista Ignasi Aballí, recentment escollit per representar Espanya en la Biennal de Venècia, de l’obra Enderroc, que es va presentar en una de les primeres exposicions que va organitzar el Macba, el 1996, Mirades (sobre el museu). La instal·lació, una evocació de la memòria d’un interior domèstic destruït i de les persones que el van habitar, es va concebre expressament per al mur del fons de l’atri de l’edifici Meier, on ara ha retornat per quedar-s’hi permanentment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crònica
música

Mezquida: visca el nuvi!

Barcelona

Lluita per la diversitat

Barcelona

b1n0: binaris i orgànics

GIRONA

Educació, la clau per transformar el món

Barcelona

CaixaForum ofereix dos cicles amb l’òpera com a protagonista

Girona
El concert de la GIO passa al 31 d’octubre

El concert de la GIO passa al 31 d’octubre

Girona

Jordi Santasusagna guanya el 8è Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana amb la novel·la ‘Porcs’

Barcelona

Dani Poveda publica el disc ‘Llinatge del desig’ amb el seu nou projecte musical, Lavanda

Barcelona

Pintura sense límits

barcelona