Arts escèniques

Pel forat del pany

La Villarroel versiona l’obra d’èxit ‘La cabra o qui és Sylvia?’ amb una posada en escena a tocar del públic

Per l’actriu Emma Vilarasau, “els límits de la tolerància estan en allò que entenem”

L’actor Josep Maria Pou va tenir un gran olfacte en atrevir-se a debutar en la direcció amb La cabra o qui és Sylvia? Va ser al Teatre Romea el 2005, quan feia relativament poc temps que s’havia estrenat aquesta comèdia agra d’Edward Albee, a Broadway. El dramaturg utilitza totes les eines del vodevil més de la farsa per denunciar els mons amagats que tothom té i que ningú vol revelar. El director Ivan Morales insinua que tothom té secrets amagats, que no s’atreveix a revelar. Ara torna als escenaris amb una mirada molt particular: La Villarroel permet situar l’espectador ben a prop per veure el cataclisme familiar com qui mira pel forat del pany. L’obra, que ja va començar a fer sessions de prèvies el cap de setmana, estarà en cartell fins al 10 de gener.

Jordi Bosch i Emma Vilarasau protagonitzen aquesta parella acomodada socialment i amb molt reconeixement professional que, de la manera més insospitada, esclatarà en el gran escàndol. Martin, que acaba de rebre el premi Pritzker (considerat el Nobel d’arquitectura) acaba de rebre un encàrrec ambiciós: construir una ciutat enmig del desert. L’arquitecte, però, té la consciència agitada perquè amaga un secret. I decideix revelar-ho al seu amic, un periodista que ha après a callar mig segle de complicitats. Sylvia, efectivament, s’interposarà en l’ambient aparentment plàcid i fàcil de la família.

Per Emma Vilarasau, “els límits de la tolerància estan en allò que entenem”. Tot i que, avui, el grau de tolerància aparentment ha crescut des que es va escriure la peça, Albee encara demana “un esforç d’empatia amb allò que ni entenem ni tolerem. Hi ha sectors de la societat que promouen la intolerància i textos tan bèsties com aquest ajuden a l’empatia”, remata l’actriu, que fa el paper de la dona madura i temperada, que en la versió original va protagonitzar Marta Angelat. Jordi Martínez és el periodista que trairà la confessió, esglaiat per l’enamorament del seu amic arquitecte amb una cabra, un exercici de zoofília que considerarà impúdic. Explicava Pou en la presentació, el 2005, que tot i que la zoofília és tabú a Europa, als Estats Units hi ha bordells d’animals.

Ivan Morales torna a dirigir a La Villarroel. L’espai escènic recorda molt a la seva darrera direcció La calavera de Connemara. Amaga una petita sorpresa: el públic accedirà a la seva butaca a través d’una de les entrades del set ideat per Marc Salicrú. Una manera gràfica per sentir-se implicat en la situació familiar (Roger Vilà fa el paper de fill, que el 2005 havia fet Pau Roca!) a punt d’esclatar.

LA XIFRA

15
anys.
Josep Maria Pou va estrenar el muntatge el desembre del 2005 al Teatre Romea. Feia de protagonista i debutava de director i dramaturg.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA