Cultura

Clapés, l’artista rar

El Palau Güell revisa a fons en una exposició el creador de les pintures que decoren les seves estances, que es va barallar amb qui més l’havia ajudat: Gaudí

Casamartina: “Barroer, al marge del bon gust i de l’acadèmia... però coherent”

Excèntric. No hi ha un adjectiu més adient per definir l’artista Aleix Clapés (1846-1920). Tant a ell com el seu treball. Però allò que més ha neguitejat els estudiosos que l’han volgut comprendre supera qualsevol etiqueta. Ras i curt, qui va ser? D’obstacles per arribar a la seva veritat, un fotimer. Començant per la documentació, escassa, disseminada en articles de premsa de l’època i un desert a partir de la seva mort. I acabant per la seva obra, que va fer les giragonses més inesperades. Entremig, un caràcter irascible, probablement marcat per una malaltia mental, que el va enemistar amb els qui més suport li havien donat: Antoni Gaudí i Eusebi Güell.

El millor lloc per desxifrar alguns dels seus interrogants és el Palau Güell. Junt amb la Pedrera, és on la seva pintura és més present. I aquí es desplega ara la primera exposició amb cara i ulls que traça tot, o fins on s’ha pogut, el seu periple. Aleix Clapés. L’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí (fins al 30 de maig) és un projecte forjat per l’arquitecte mexicà Carlos Alejandro Lupercio i l’historiador de l’art Josep Casamartina. El primer hi ha posat la seva investigació, una tesi doctoral que els pròxims mesos es publicarà, i el segon, els seus contactes per cercar les obres (una trentena, moltes inèdites) i presentar-les en un digne muntatge a les golfes de l’edifici del carrer Nou de la Rambla, propietat de la Diputació.

“Clapés va ser una rara avis de l’art català del seu temps. Barroer, estrany, al marge del bon gust i de l’acadèmia... Quan veus una pintura seva sola, et quedes completament desconcertat, fins i tot pots arribar a pensar que era un inepte. És amb una visió de conjunt que t’adones que el seu treball sí que té una coherència; tot s’entén molt més bé”, sosté Casamartina. Aquesta mirada global no s’havia fet mai.

Nascut a Vilassar de Dalt, va fer els seus primers passos artístics a Reus com a ajudant d’un pintor dels cercles de Fortuny. Segurament va ser aquí on va conèixer Gaudí. Va estudiar a la Llotja de Barcelona (“era l’alumne predilecte de Claudio Lorenzale”) i, seguidament, va fer un parell d’estades a Montevideo. A la tornada, l’estava esperant el projecte que li donaria nom: la decoració pictòrica del Palau Güell, el primer gran edifici que va crear Gaudí per encàrrec del seu principal mecenes, Eusebi Güell. La visita a l’exposició comença, doncs, amb les obres integrades en aquesta residència. Les que no s’han mogut mai del saló central: els quatre murals que folren els angles superiors i les intervencions a les portes de l’entrada i de la capella que hi ha a dins d’aquesta espectacular estança. I la que hi va tornar el 2015: l’immens Hèrcules buscant les Hespèrides, que guardava enrotllat com una catifa el MNAC i que també va tenir en origen dues versions a les façanes del palau.

Güell estava encantat amb Clapés. I el va tenir a sou perquè li anés subministrant quadres. Però sembla que l’artista va incomplir el contracte i l’industrial no va voler saber mai més res d’ell. Això explica que molts dels retrats que Clapés havia fet dels membres de la família Güell anessin a parar a mans alienes.

Amb Gaudí la relació també va acabar com el rosari de l’aurora. I això que havien estat íntims. Es van barallar per culpa de la Pedrera. El desig de l’arquitecte era que Clapés i un altre pintor protegit seu es repartissin els murals. Però el propietari, Pere Milà, va pactar amb Clapés que ell els fes tots. Gaudí es va sentir traït i va abandonar l’obra. Milà, a més, tenia altres plans per a Clapés. El va utilitzar per blanquejar-se la vida extraoficial: li va comprar quadres a cabassos a preus inflats que amagaven el cost de les seves amants.

Una bona manera d’entrar en el peculiar univers creatiu de Clapés és el seu autoretrat (que obre l’exposició), en què les parts més difuminades denoten una dèria de no mostrar-ho mai tot del tot. “Fa una barreja curiosíssima d’anacronisme i d’una certa modernitat que frega l’abstracció”, raona Casamartina. Aquest tractament de la pintura “salvatge”, i a vegades fins i tot “necrofílic”, com en diu el comissari, va tenir tant detractors com admiradors. “Ens trobem amb un Feliu Elias que el titlla de “calamitat plàstica” i amb un Raimon Casellas que el considera “un geni”. Casamartina fuig de catalogacions tan extremes: “El que és innegable és que la seva producció és molt irregular. És capaç de fer obres magnífiques, amb un expressionisme molt sui generis, però moltes altres de mala gana.”

En la mostra del Palau Güell se’l presenta ben garbellat, per entendre’ns. Els focus s’han posat sobre les obres que realment paguen la pena, com ara Sant, amb un deix d’El Greco, dedicat al seu amic Ramon Casas, i l’esbós de la pintura més gran que va crear, de set metres, Trasllat de les restes de santa Eulàlia. La història d’aquesta monumental peça també és ben singular. En vida de l’artista, no es va moure del seu estudi. Quan va morir, completament arruïnat, l’hospital de Sant Pau es va apiadar dels seus familiars i els la va comprar per col·locar-la a la seva sala d’actes.

En el recorregut expositiu s’escolen altres facetes que va tenir Clapés, com ara la d’editor de la revista Hispania i la de moblista (a la mostra llueix el conjunt que va dissenyar per a la Casa Ibarz, tot i que hi ha molts dubtes que en sigui l’autor únic). I per acabar de reblar el seu misteri, una sucosa anècdota que encara recorden els seus descendents. En els anys vint del segle XX, Trotski hauria comprat a París, per dos milions de francs, el seu quadre El peó per enviar-lo al Kremlin. Temps després, el mateix Stalin escriuria una carta (que no es conserva) als seus hereus. Tractant-se de Clapés, qui ho sap.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.