Cultura

LLUÍS LLORT

ESCRIPTOR

“Empenyo gent normal a saltar-se línies vermelles”

M’agrada jugar amb personatges que no siguin necessàriament policies impol·luts ni delinqüents perversos
Mai em deixo manar pel gènere. Els combino segons m’ho demana la trama. Per això dic que no soc acadèmic

Llort, que és com els lectors habituals coneixen Lluís Llort (1966), escriptor i periodista cultural d’El Punt Avui, ha guanyat la primera edició del premi Paco Camarasa amb la novel·la Herencias colaterales (Alrevés).

Acaba de guanyar un premi creat per nou festivals dedicats al gènere i en record al desaparegut llibreter, ànima de BCNegra. Els llibreters necessiten un homenatge permanent, ara més que mai.
Els llibreters i la cultura en general. I no només pels efectes de la pandèmia. La major part de la cultura ja vivia a l’UCI i amb respiració assistida. Amb tot, Paco Camarasa era molt més que un llibreter, va revitalitzar el gènere negre i policíac a casa nostra. Hi van influir molts factors i molta més gent, en la revifalla, però el seu impuls i influència són innegables i capdavanters.
Vostè és escriptor de llarga trajectòria, amb tretze novel·les publicades, obres infantils i guions televisius. Faci una reflexió sobre els premis: n’hi ha molts, igual com hi ha també moltes editorials, petites i grans, però no tants ni tantes per absorbir la gran quantitat de creació literària que es fa al nostre país. El mercat és petit, els premis nombrosos.
Falten més lectors que gent amb ganes de publicar. Es publica massa perquè, per mantenir quota de mercat, no es filtra prou. Està bé que hi hagi on triar, i si 100 llibres valen la pena, per què se n’haurien de publicar només 70? Qui els triaria? El cas és que no n’hi ha 100 de bons, n’hi ha 50 i se’n publiquen 300... Totes les xifres són simbòliques, eh? [Riu] Pel que fa als premis, no hi tinc res a dir, funcionen com funcionen i com més n’hi hagi sembla que és millor. Alguns m’incomoden una mica, però.
L’incomoden, en quin sentit?
Intentar decidir quina és la millor novel·la de l’any, com fa Òmnium, no em sembla una bona idea però, ja posats a fer, caldria un comitè extens i transversal, de 20, 25, 30 lectors amb diferents gustos i formacions. Que la batalla fos per decidir les 12 finalistes. I que tant el jurat final com el comitè cada any fossin renovats, del tot o en bona part. Amb tots els respectes per elles, però si les mateixes quatre persones trien cada any les finalistes, la presumpta millor novel·la sempre obeirà a uns paràmetres similars. I no ho dic per mi, que no soc home de premis, com ho demostra que he trigat 55 anys a guanyar el primer! [Riu] Crec que caldria matisar “la millor novel·la de l’any per als assessors triats per Òmnium Cultural”. Sí, un títol poc pràctic. En tot cas, els diners que Òmnium Cultural dedica a molts premis i al suport de la cultura en general són molt d’agrair. Així que ho facin com vulguin, però crec que es pot millorar, sobretot per ser obra publicada i no inèdita.
L’obra premiada, ‘Herències col·laterals’, va ser publicada el 2014 per La Magrana. Vostè mateix s’ha encarregat de la traducció al castellà. Amb quina versió de les dues es quedaria?
La meva llengua més natural és el català. Durant anys, i per respecte al col·lectiu de traductors, em vaig negar a fer-la jo, la traducció. Hi ha autors, com Andreu Martín i Care Santos, que ho fan sistemàticament perquè sempre els publiquen les dues versions. Al final, però, assumir la traducció ha estat la manera de poder publicar per primer cop una obra d’adults en castellà i sembla que ha valgut la pena... Vaig fer correccions de detalls que els cinc anys de distància em van permetre detectar. Per això, em quedaria amb la versió catalana però afegint-hi els petits canvis posteriors.
Ha fet un esforç evident per buscar equivalències lingüístiques que funcionin, per exemple quan parla de ‘flojo de riñones’. No deu haver estat fàcil.
No diria esforç, va ser divertit i al final m’ho vaig passar bé i tot. L’exemple que cites i altres els vaig posar per jugar. Per a mi, escriure té un component molt alt d’esperit lúdic. Si en català jugo amb els adjectius, amb les descripcions i la llengua, en castellà ho vaig mantenir. Calia buscar analogies, com ara a Baixant de la font del Gat –que la Francesca canta com a temporitzador mentre permet que el marit la forniqui–, que en castellà és El patio de mi casa. Se’m van colar quinze o vint catalanades no voluntàries, però la bona revisió d’Imma Muñoz les va eliminar. Cal tenir en compte que, com a autor, vaig tenir una llibertat tramposa que els professionals no tenen.
Parlant de traduccions, a casa nostra es llegeix més novel·la negra en català o en traduccions, ja sigui d’autors anglosaxons o espanyols?
Admeto que no tinc dades reals i parlaré partint de sensacions, però crec que manen les traduccions d’autors estrangers al castellà. No només anglosaxons, tot i que són els que més publiquen i venen; també francesos, italians i, naturalment, nòrdics. En castellà original també n’hi ha molts perquè als espanyols cal afegir argentins, mexicans... Tot i que en català, original o traduït, és cert que cada cop n’hi ha més. Per la falta de filtres que comentava abans, no tot el que es publica és boníssim, ni en català ni en castellà –i sovint, en traduccions, ens colen uns gols importants–, però cada cop és millor i més divers. Potser, les tècniques apreses a les sèries hi tenen a veure... És un gènere amb dos vessants: l’entreteniment, normalment més policíac, al qual també s’ha d’exigir qualitat, i el crític, en la línia de mostrar frescos socials del moment a través d’una trama ben fosca. M’agrada més la segona opció.
“Matar en fred és molt difícil, tan senzill que sembla a les pel·lícules”, escriu vostè. Escriure sobre la mort, però, no és el mateix que filmar-la, tot i que el seu estil és molt visual i el ritme sempre molt fluid.
Són llenguatges diferents encara que puguin tenir punts en comú. Ja sigui per parlar de la mort o de qualsevol altre tema. Pel que fa a l’estil, miro d’evitar que el llibre caigui de les mans del lector. Dels diversos reptes que em plantejo a l’hora d’escriure, mantenir la tensió i atenció lectora és dels més importants.
El relat arrenca amb la següent premissa: l’advocat Ernest Claramunt arriba a un acord amb l’anciana Francesca Puigmajor: ell li pagarà una pensió mensual vitalícia i quan ella mori heretarà el valuós pis que té al centre de Barcelona. Un tracte molt llaminer per estimular els instints criminals.
Els criminals, no, els comercials! [Riu] En principi és un tracte millor per a l’advocat, però al final a qui surt bé és a ella, que sobreviu l’advocat molts anys. Aquesta anècdota és real, va passar a París fa potser tres dècades. Jo la vaig llegir en format de teletip i em rondar pel cap fins que la vaig utilitzar a la novel·la.
Una de les gràcies de la novel·la negra és que pot ser tan innovadora com clàssica. En el seu cas la trama transcorre per vies canòniques però s’arrisca en la posada en escena, amb continuats salts temporals que ens passegen pel 1989, el 2005, el 2015, el 2016, el 1911...
Com que va ser publicada el 2014 alguns lectors em van demanar que per què anava a un futur immediat... Perquè em quadressin les dates! [Riu] Acostumo a escriure a raig, sense guió previ, però aquí vaig haver d’anar amb compte de no cometre errors en aquests salts temporals i les edats dels personatges en cada moment. Dato cada inici de capítol per facilitar la lectura. El cert és que no soc gens acadèmic, pel que fa al gènere, actitud que ha acabat veient-se com a virtut, perquè les trames que escric són poc previsibles i, per tant, més estimulants per al lector. O això intento...
En aquests salts temporals anirem coneixent primer la família de l’Ernest i després la de la Francesca. Pel que fa a l’advocat, amb una dona, la Vicky, d’una família basca vinguda a menys, i dos fills: la Gisela, emprenedora i raonable, i l’Artur, malgastador i imprevisible. Al voltant d’aquest nucli i de les seves misèries s’anirà covant l’amenaça a la vella Francesca però també la descomposició familiar.
M’agrada jugar amb personatges que no siguin policies impol·luts ni delinqüents perversos. Prefereixo la gent normal, que arracono i empenyo fins que l’obligo a decidir si se salta ratlles vermelles legals i morals o no. No soc un gran fan de la família com a concepte, però el joc que dona a tota forma literària és inesgotable i sempre atractiu, perquè el lector s’hi pot veure identificat amb un personatge o altre. Encara més si en aparença, com deia, són prou normals.
I és més o menys a la meitat de la novel·la que aprofundim en el personatge de la Francesca, descendent d’indians del Maresme, i recordem la seva joventut, quan es casa per força amb un marit amb qui no s’avé. “No es van sentir gemecs de plaer ni la nit de noces.”
La Francesca és el pal de paller de la novel·la, el personatge més important, encara que l’obra sigui relativament coral. Per això protagonitza una mena de novel·la dins la novel·la. Em calia mostrar, tot seguit i en ordre cronològic, els motius de ser com és, feta de tons grisos, com tothom. Mostrar per què, quan i com la felicitat lluminosa que tenia es transforma en odi. Fins i tot, sense buscar-ho, em va sortir un missatge de to feminista...
Aquí es podria dir que la novel·la adopta un altre registre, d’època, gairebé de novel·la històrica, híbrida en tot cas.
Vaig adaptar el llenguatge a l’època que es mostra, per a les descripcions i per als diàlegs. Volia que el lector se sentís a inicis del segle XX perquè les ambicions de la Francesca encara contrastessin més. Per al lector actual, la seva reacció és la lògica, però aleshores no ho era. Mai em deixo manar pel gènere. Els combino segons m’ho demana la trama. Per això deia abans que no soc acadèmic.
A mi m’ha semblat també que la seva obra inclou una reivindicació de la dignitat de la vellesa, de la força interior embolcallada en la feblesa d’un cos decrèpit. Això sí: “Pots viure cent anys i encara no haver-ho vist tot.”
Volia jugar –ja veus que el terme sempre el tinc a punt—amb personatges de la tercera edat, però no per fer-ne una reivindicació. O no de manera conscient. Íntimament tinc clar que no val la pena allargar la vida sense unes condicions dignes mentals, que són imprescindibles, però també físiques i econòmiques. No acostumo a decidir de què parlo a les novel·les. A còpia d’anar escrivint em vaig acabar adonant que els temes de fondària van apareixent de manera natural i, després, cada lector fa la seva interpretació, que és del que al capdavall es tracta.
Exercir una bona paternitat és una feinada més complicada que resoldre un crim. A l’obra s’hi veu clarament aquest subtema, el dilema de la paternitat o de la maternitat, els fracassos com a pares i també com a fills.
Naixem amb una herència­–el títol també va per aquí– determinada que l’educació modifica o no. Això, tot pare amb dos o més fills ho té clar. En principi, a tots els eduquen igual i cadascun surt d’una manera diferent. És difícil educar els fills? Potser. El que sí que és difícil és arribar al final de la vida mirant enrere amb satisfacció plena. Vaig llegir una llegenda en què un japonès del segle XII ho va aconseguir [riu]. No ho posis, que m’ho acabo d’inventar, eh?

I Paco Camarasa el va engrapar pel clatell

“A primers de febrer de l’any 2015, un dissabte de final de BCNegra a la llibreria de la Barceloneta, amb el carrer de la Sal ple a vessar d’autors signant, lectors, editors, periodistes i tots en actitud festiva, en Paco Camarasa, que sabia atendre tots els focs sense que se li cremessin els musclos –és una metàfora, que els musclos els cuinava, i molt bé, la seva companya i sòcia, la Montse Clavé–, em va engrapar pel clatell, com solia fer encara que fossis més alt, i em va dur davant l’editora d’aleshores d’RBA en castellà i li va dir: «Has de traduir la novel·la d’aquest noi, que és boníssima!» Ella només va deixar anar un somriure de circumstàncies, lògic. Doncs ara s’ha demostrat que tenia bon olfacte, el Paco, perquè aquella novel·la traduïda al castellà ha seduït tot de directors de festival i ha guanyat el seu premi. Premi que dedico a la seva memòria.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.