Música

LLUÍS CLARET

VIOLONCEL·LISTA

“El discurs de Pau Casals a l’ONU continua emocionant-me profundament”

És molt important, una vegada la pandèmia s’apaivagui, poder reconstruir el teixit musical que hi ha al país
El meu pare estava a la presó de Perpinyà esperant que l’afusellessin qualsevol nit. I el va salvar Pau Casals

Nascut l’any 1951 a Andorra i fill de pares exiliats, el violoncel·lista Lluís Claret fa temps que és un referent de primer ordre de la música clàssica a Catalunya. Fillol de Pau Casals (a qui veia tocar, quan era tot just un infant, a Prada) i deixeble del seu germà Enric, Lluís Claret suma ja més de cinquanta anys de trajectòria professional, amb fites en el seu currículum com la creació, a principis de la dècada dels vuitanta, junt amb el seu germà bessó Gerard (violinista) i el pianista Albert Attenelle, del Trio Barcelona, protagonista durant tretze anys de concerts en escenaris d’arreu d’Europa i l’enregistrament de diversos discos. Avui, al Palau de la Música (on Claret va debutar, l’any 1968, com a integrant de l’Orquestra Ciutat de Barcelona), el violoncel·lista s’unirà al Cosmos Quartet –amb els quals ja va tocar, per primer cop, diumenge a Madrid– per a un recital amb el Quintet per a dos violoncels, D. 956 de Schubert (20.00 h).

Com es van conèixer amb els integrants del Cosmos Quartet i com va gestar-se el concert que avui oferiran plegats?
Va ser el mateix quartet que m’ho va demanar. Amb alguns d’ells ja ens coneixíem i al violoncel·lista, l’Oriol Prat, inclús li havia fet alguna masterclass quan era un nen petit i ja demostrava estar molt ben dotat per al cello. No havia actuat mai amb ells i, quan m’ho van proposar, de seguida em va fer molta il·lusió. No els havia escoltat mai, però ja sabia que era un quartet que funcionava molt bé. És un quartet jove, porten cinc o sis anys, la qual cosa, per a un quartet, encara és la infància, però toquen amb maduresa i també amb molta frescor d’idees. És bonic, doncs, poder col·laborar-hi.
Li representa un estímul, tocar amb músics significativament més joves?
L’estímul no és tant en l’edat sinó en com toca qui està davant meu. Que siguin gent jove m’omple de satisfacció, és clar, perquè em fa constatar que hi ha un futur per al país que convida a l’optimisme. Però no és tant una qüestió d’edat sinó d’haver-nos entès molt bé des del primer assaig.
Com a artífex, al llarg de la seva trajectòria, de diferents formacions de referència, què opina de la salut, actualment, dels quartets de corda a Catalunya?
Va ser important, en aquest sentit, crec, la fundació, fa gairebé 25 anys, del Quartet Casals, ja que, abans, aquí, en aquest terreny, érem una mica pobres. El Quartet Casals, però, va arrossegar molta gent. Va ser inspiració per a molts, fent inclús classes a músics que ara formen part d’aquests quartets que ara funcionen. N’hi ha quatre o cinc que són realment de molta qualitat, i que fins i tot quan vaig a fora sento a anomenar, la qual cosa demostra que no és una qüestió de fama local i prou.
La manera que té aquesta generació d’aproximar-se a les obres és molt diferent de quan va començar vostè?
Hi ha hagut, certament, una evolució en la interpretació musical. Aquesta és una cosa viva i, per tant, no s’interpreta igual avui que al segle passat o al segle XIX. El canvi més important d’ençà que jo vaig començar, tal com es veu en les audicions que es fan de les obres, diria que ha estat aquest intent d’acostar-se el màxim possible al manuscrit del compositor. Això no vol dir que s’hagi de copiar exactament el que diu un manuscrit, però sí que el punt de sortida de la recerca de cada intèrpret està més a prop del manuscrit per, aleshores, i a partir d’allà, fer-ne les teves pròpies interpretacions. Abans, molts d’aquests manuscrits estaven editats per músics amb les seves pròpies idees. És important, doncs, que la primera aproximació sigui des de fonts tan properes com sigui possible a la idea del compositor, la qual cosa no és fàcil, és clar, ja que hi ha obres de les quals no es troba el manuscrit i n’hi ha d’altres que són poc clares, perquè, a l’hora d’escriure, hi ha compositors curosos i compositors que no ho són tant. Sigui com sigui, és una recerca apassionant.
Té una forta vocació pedagògica i ha dedicat bona part de la seva activitat professional a l’ensenyament. Quines són les idees que més insisteix als seus alumnes?
N’hi ha moltes basades en això que acabo de dir. En la meva època d’estudiant, com deia, no hi havia tantes edicions de text, com es diu ara, “originals”, i quan vaig estudiar amb els meus professors, sobretot amb l’Enric Casals, les aproximacions intentaven ser ja el més curoses possible amb la idea del compositor. Intento, sobretot, mantenir això i fer-los entendre, també, com d’important és afinar el cos amb l’instrument. No s’ha d’afinar només l’instrument, sinó també el cos, perquè, al capdavall, toquem amb un cos, i cal que aquest actuï en harmonia amb la música que estem interpretant.
És, aquesta, una particularitat, sobretot, del violoncel?
No, de tots els instruments. Qui em va fer entendre millor aquesta idea, de fet, era un pianista. Sí que és cert, però, que la posició del violoncel en relació, per exemple, al violí és una mica més natural. Però el cos s’ha d’afinar en tots els instruments, i cantant també. Si hi ha tensions innecessàries en el cos serà més dificultós tocar i de ben segur el músic se sentirà menys lliure.
Parli’m del seu pare, Andreu Claret, que va arribar a participar en la fundació d’Esquerra Republicana.
Es va exiliar a França i, en finalitzar la Segona Guerra Mundial, va fer-ho a Andorra, ja que era el lloc més a prop que hi havia de Catalunya. Va estar pres de la Gestapo, en els temps que els alemanys tenien França ocupada, per haver amagat un parell d’amics. Va estar a la presó de Perpinyà esperant que l’afusellessin qualsevol nit. I el va salvar Pau Casals. El pare es va posar molt malalt a la presó, va agafar una peritonitis. I Casals, a qui els alemanys, en certa manera, respectaven, perquè sabien qui era, els va convèncer perquè el deixessin anar a morir a casa.
Però no va morir, és clar.
No. Per sort va sortir-se’n, d’aquella infecció, i no va morir. Pau Casals, en qualsevol cas, li va salvar la vida.
Ja eren amics?
Sí, sí, ja es coneixien. Hi havia un grup de catalans prop de Tolosa que es trobaven habitualment. Pompeu Fabra, Joan Alavedra... tot un grup d’il·lustres catalans.
Pau Casals, de fet, va ser el seu padrí. Què en recorda, d’ell?
Quan el vaig conèixer devia tenir nou o deu anys. Ho recordo perfectament, però, ja que Casals, amb els nens, era molt amable. Jo estava molt impressionat i, en aquells anys, era supertímid, tanmateix. Un parell de cops, el meu germà i jo vam anar a tocar per a ell, ja que els nostres pares volien conèixer la seva opinió sobre si teníem possibilitats de convertir-nos en músics professionals. A nosaltres no ens va donar cap consell, es va limitar a escoltar-nos, però suposo que deuria dir-los que endavant. El recordo tocar a Prada, també, en algun assaig amb jo assegut a terra a un metre i mig de la pica del seu violoncel. Tinc molt present un trio de Brahms i sentir-me impressionat pel so d’aquell senyor, que tenia ja més de vuitanta anys.
Com va arribar el violoncel, a casa seva?
Vivíem a Andorra i allà no hi havia escola de música. Però quan jo tenia nou anys venia un professor de la Seu d’Urgell que s’oferia a muntar una escola de música i hi pujava dos cops per setmana. Va ser aleshores quan en Gerard va agafar el violí i jo, el violoncel. No en vaig tenir cap dubte, tenint en compte l’apadrinament de Pau Casals, a qui tanmateix no havia conegut encara. Quan vaig fer-ho feia poc menys d’un any que tocava. A casa, en tot cas, teníem discos i ja estàvem familiaritzats amb aquell so tan especial.
A l’octubre es compliran 50 anys del cèlebre discurs de Pau Casals a l’ONU. Se sent influït per ell, també, des d’una perspectiva humanista?
Sí, evidentment. A casa, abans de sentir parlar del Pau Casals músic, vaig sentir parlar de l’admiració que els meus pares tenien a Pau Casals com a persona, com a humanista. I el mateix Casals, de fet, ho deia: “Abans que músic, soc persona, i tinc uns pensaments humanistes que són aquests.” És clar que m’ha influït, segurament de forma inevitable! El discurs de l’ONU l’he escoltat moltes vegades i continua emocionant-me profundament, cada vegada que l’escolto. Sentir un senyor, aleshores, de més de 90 anys parlar amb aquella força interior, que és també la força del seu violoncel, per convèncer representants de tots els països de la importància de Catalunya és una cosa que em continua emocionant. Veure com aixeca el dit i explica que Catalunya, al segle XI, tenia el primer Parlament...
La relació entre els germans Pau i Enric Casals, que era violinista, els ha servit de mirall, a vostè i al seu germà Gerard?
Bé, Enric Casals era quinze anys més jove, i la relació va ser diferent. Amb en Gerard, en canvi, som bessons. I sort que no vam tocar el mateix instrument, perquè hauria començat la guerra! Va ser una decisió molt sàvia per part dels nostres pares, aquesta. Cadascú ha pogut fer el seu camí. Hi ha hagut la competitivitat típica de germans, però d’ençà que vam trobar el nostre camp d’actuació, la nostra relació s’ha regit per la cordialitat i la mútua admiració.
Fa poc més de dos anys van celebrar els cinquanta anys de carrera amb un retrobament del Trio Barcelona. Com ho va viure?
El Trio Barcelona va ser un moment molt important de la nostra carrera i vam pensar que un revival per a la celebració d’aquest 50è aniversari podia ser interessant. I, certament, va ser molt, molt especial. Feia 25 anys que no tocàvem com a trio, i els assajos a l’Escola de Música de Barcelona amb l’Albert [Attenelle] i nosaltres dos van estar impregnats d’una emoció molt profunda. I els cinc o sis concerts que vam fer després van ser inclús més especials que tots els que havíem fet uns anys abans.
Ja tenen idea per al 60è aniversari, doncs!
[Riu] No ho crec, però no se sap mai...
Amb un peu a Boston, on forma part del cos DocNet del New England Conservatory, i un altre a Catalunya, com veu el teixit musical del país?
Ara amb la pandèmia, malament, és clar. S’està allargant molt, tot plegat, i espero que aquest teixit sigui capaç d’aguantar. És molt important, una vegada la pandèmia s’apaivagui, poder reconstruir aquest teixit, que ara és molt fràgil. A Madrid, diumenge, hi vaig fer el meu primer concert des del mes d’agost, i el de l’agost va ser el primer concert que feia des del mes de març. Jo tinc les classes, però per als músics que viuen dels bolos la situació està sent brutal.
S’ha destapat, creu, la situació de feblesa en què estava la cultura?
Amb la cultura no hi ha mai prou ajuts, això és clar, però no hem d’oblidar que el teixit cultural català d’abans de la pandèmia era prou important. Hi ha tots aquests quartets de corda de què parlàvem, dos conservatoris superiors... Tot podria anar millor, naturalment, però, en tot cas, la situació és incomparable a com estàvem fa 25 o 30 anys. Ara el que cal és mirar com ho podrem reconstruir.

Dues generacions de músics de corda

Lluís Claret i el Cosmos Quartet presentaran avui al Palau de la Música la seva primera col·laboració conjunta, que ja es va poder veure diumenge passat al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Nascut, el 2014, amb l’objectiu de descobrir i aprofundir l’extens i fascinant repertori per a quartet de corda, el Cosmos Quartet està format per Helena Satué (violí), Bernat Prat (violí), Lara Fernández (viola) i Oriol Prat (violoncel) i, des del juny passat, ha fet un total de 32 concerts arreu de l’Estat espanyol, xifra més que remarcable en temps de pandèmia. Lluís Claret, per la seva banda, és actualment professor i cap del Departament de Cordes al New England Conservatory de Boston i visita regularment el Conservatori Superior del Liceu. El seu instrument és un Nicolas Lupot (París, 1820).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona