Cultura

Llum de memòria

El museu Es Baluard de Palma revisa en una mostra tota la trajectòria artística de Rafael Tur Costa, que va morir de Covid dies després de la inauguració, als 93 anys

La Guerra Civil va marcar de per vida l’artista Rafael Tur Costa (Santa Eulària des Riu, 1927 - Eivissa, 2020). Tenia nou anys quan els feixistes van torturar i van executar el seu pare i el seu avi. A la postguerra, mare i fills van quedar assenyalats pel desprestigi social dels perdedors. Així i tot, no va ser un artista turmentat i autoreferencial atrinxerat en la seva tragèdia personal. Tur Costa es va aferrar a la pràctica de l’art com una eina de combat contra la desmemòria col·lectiva.

El seu mig segle llarg de trajectòria s’explica en una exposició al museu d’art contemporani Es Baluard de Palma que es va inaugurar el passat 11 de desembre. Dinou dies després, va morir, als 93 anys, de Covid. La mostra, la primera de caràcter antològic que se li ha organitzat, es podrà visitar fins al 18 d’abril i es nodreix de la mirada que han fet a la seva obra les tres comissàries, Imma Prieto (directora d’Es Baluard), Pilar Rubí i Soad Houman. Una mirada densa i complexa per esclarir la visió de l’art que tenia Tur Costa, dominada per un principi: que ètica i estètica eren inseparables.

Imma Prieto va començar a pilotar Es Baluard la tardor del 2019 i el primer estudi que va visitar va ser el d’aquest creador determinant en la introducció de la modernitat a les Balears als anys cinquanta. Pràcticament tota la seva vida artística estava guardada al seu taller. “No es va obsessionar mai en la venda del seu art, i això també és el que el va fer tan lliure per experimentar”, raona Prieto. Econòmicament, va viure d’una botiga de teixits que regentava.

En aquest procés de revisió, han emergit “nous significats” que travessen tota la seva producció vinculats a aquesta lluita per desafiar els oblits de la història. Els perquè i els com s’entrelliguen en les 130 obres que s’han seleccionat. Les més antigues, de tonalitats fosques, són deutores d’una primera ruptura: la que va desencadenar l’arribada d’artistes estrangers a Eivissa, a través dels quals Tur Costa es va familiaritzar amb les avantguardes europees sorgides després de la Segona Guerra Mundial.

Segon cisma: assaja unes pintures atapeïdes de colors i d’escriptura en què evoca les misèries del franquisme, amb referències a la gana i al fred que van passar els proscrits del règim. Tercer estadi de la seva dissidència plàstica: incorpora el blanc com a color gairebé únic. “És el blanc de l’arquitectura popular d’Eivissa. Transforma la tela en una paret ferida, amb esquerdes i solcs que bomben la superfície, com si alguna cosa empenyés per sortir i no pogués”, descriu Prieto. S’acostava el final de la dictadura i farà un collage amb la capçalera de la revista Triunfo, símbol de la resistència intel·lectual i víctima de la censura.

D’aquí evolucionarà cap a una abstracció geomètrica acompanyada d’un darrer moment d’inflexió: quan escriu les seves memòries, el 2005, Un al·lot eivissenc a la Guerra Civil, en què escup els dolorosos records d’aquells temps de tanta foscor i reivindica el pare, secretari de l’Ajuntament, que no es va deixar subornar pels mafiosos cacics del poble, i l’avi sindicalista que creia en la justícia social. Eivissa –relatava– va patir “amb exagerada crueltat” la fúria dels homes de la guerra i la seva família va ser la que va ser “colpejada més brutalment” de tota l’illa.

Contacte amb Barcelona

La directora d’Es Baluard es va comprometre amb ell a reeditar amb cura el manuscrit, cosa que serà un fet d’aquí a un parell de mesos, junt amb el catàleg de l’exposició. També va complir el seu desig de tornar a veure les obres que sí que es van col·leccionar i a les quals havia perdut la pista, com la que li va adquirir el filòsof francès Yves Michaud, amb casa a Eivissa. Tur Costa es va prodigar poc, per no dir gens, a l’exterior, però així i tot el radi d’acció del seu treball es va estendre per exemple a Barcelona, on va formar part dels cercles de la galeria René Metras, referent de l’art d’avantguarda internacional. S’estan fent passos perquè l’exposició es pugui veure també a la capital catalana.

El títol de la retrospectiva condensa la tesi de la recerca: La llum del fragment. “La llum insular s’erigeix en un mecanisme de lluita i resistència”, rebla Prieto. Immune a la vanitat dels artistes, Tur Costa va trobar complicitats en escriptors. Al muntatge d’Es Baluard, ric en documentació, es pot resseguir la seva relació epistolar amb Rafael Alberti. També s’ha repescat un poema que li va dedicar Vicente Valero, que recull molt bé el sentit de la seva obra: “Què hi veiem més, el que es veu o el que no es veu?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.