Introversió en l'univers Hantaï

En el primer dels tres concerts dedicats a la integral de preludis i fugues d'El clavecí ben temprat BWV 846-893 de J.S. Bach, i amb una il·luminació que convidava al recolliment, Pierre Hantaï va començar a desgranar les notes del Preludi núm. 1 en Do major BWV 870 del Llibre II.

Das wohltemperierte Klavier (El clavecí ben temprat) consta de dos cicles formats per 12 preludis i 12 fugues en cada un dels tons majors i menors del sistema tonal. En referència a la varietat compositiva d'una obra com aquesta amb una estructura tan tancada, el Dr. Michael Maul, musicòleg del Bach Archive de Leipzig, apunta: «Si les 24 peces de cada cicle presenten formalment la mateixa combinació entre un preludi lliure i una fuga estricta, val a dir que cadascuna de les peces obre per ella mateixa un horitzó musical ben propi i diferenciat i que, tot jugant, Bach aconsegueix importar els estils més variats en la forma externa prefixada.» Hantaï va proposar interpretar el conjunt de preludis i fugues en un ordre diferent del que s'esperaria si es fes cas de la partitura publicada en dos volums i que, començant per dues peces (un preludi i una fuga) en do major i dues més en do menor, segueix amb la mateixa estructura en l'estricte ordre ascendent de l'escala cromàtica ascendent.

El clavecinista francès va afrontar l'obra amb rigor i amb una extrema pulcritud, extraient del clavecí una interessant varietat de colors. La seva excel·lent tècnica va facilitar l'escolta clara de l'entramat de les fugues i li va permetre embolcallar de fantasia l'execució dels preludis.

El virtuosisme d'Hantaï va fer-se palès en molts moments, ja fos escoltant com els seus dits lliscaven vertiginosament pel teclat amb una aclaparadora seguretat, sentint el seu control del tempo i la seva habilitat rítmica, o gaudint de la nitidesa dels ornaments intercalats.

Però en la música no tot és virtuosisme, i la proposta interpretativa del clavecinista francès, amb un caràcter plenament reflexiu, va marcar una certa distància amb el públic. Pierre Hantaï estava totalment absort en el seu univers, semblava tocar només per a ell deixant sortir la música del clavecí per a qui la volgués escoltar. Això sí, va tocar de manera brillant.