Cultura

Crítica

teatre

Del jo subjectiu, al nosaltres concret

La proposta escènica del best-seller català Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, ajusta els capítols per explicar la peripècia de la Sió, la Mia, l’Hilari i el Jaume, principalment. S’aferren a la relació de personatges per fer-se entenedors, tot esquitxant-ho amb instants de màgia, aquelles petites gotes beneïdes en una primavera esclatant. El llibre fantasiós, que trasllada a molts jos abstractes i subjectius en cada lector, pren una forma més objectiva tot i que procura extreure instants poètics a través de la música, les penombres, i uns titelles entre juganers i volàtils.

Traduir la contemplació de la natura amb un puntejat de guitarra. Joan Arqué (Qui ets?, Encara hi ha algú al bosc) i Guillem Albà (Calma!, Pluja, Trau, però també Sketchofrènia) s’han atrevit a posar en escena la fantasiosa i cruel mirada d’uns personatges subjectes a la imprevisibilitat de la natura, transformada en llegendes de dones d’aigua, de bruixes i cabirols: la humanitat transforma en miracle allò que no pot entendre.

El muntatge es representa a la Biblioteca de Catalunya (amb uns arbres que pengen de les parets fent ombres a l’escena, constantment). Es juga amb un espai abstracte, que es transforma des de la simplicitat, una forma de treballar de La Perla 29 d’Oriol Broggi: des del mínim es descriu el màxim. Albà i Arqué recorren a uns titelles màgics per donar cos als animals. Massa puntualment, deixen els personatges en repòs i traspassen a moviment les sensacions que poden generar les muntanyes. Les vides que s’exposen al llibre, dures, de molt poca conversa, es traspassen als cossos de Laura Aubert, Ireneu Tranis, Anna Sahun, Caterina Tugores, Diego Lorca i Amaia Miranda. Són un equip que sap equilibrar-se i alternar paraula, gest i música, amb les aportacions musicals de Judit Neddermann. La peça roda amb eficàcia i amb la suficient delicadesa perquè els personatges es deixin estimar. Hi ha moments de divertida caricatura com a dedicatòria als pixapins o a les dèries de nena adolescent. O de la curiositat impúdica de Lluna, la gossa.

La dificultat de la peça s’ha resolt de manera eficaç, però s’ha deixat perdre aquella sensació d’estranyesa. Li falta el punt amarg i desesperant de La mort i la primavera o de Solitud. Hi ha moments preciosos, una interpretació molt ben interioritzada i expressada però que no respira prou la vida perquè embriagui el públic, aquesta vegada. La natura incomprensible i capriciosa és la que hauria d’embriagar l’espectador; en comptes de rierols ocasionals dringant pels bancs i les taules, haurien de creuar-hi cruels torrenteres.

Canto jo i la muntanya balla
Dramatúrgia: Clàudia Cedó
Direcció: J. Arqué, G. Albà
Intèrprets: Ireneu Tranis, Anna Sahun, Diego Lorca, Laura Aubert, Caterina Tugores, Amaia Miranda
Dimecres, 17 de febrer (fins al 4 d’abril). Biblioteca de Catalunya


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La meitat dels presos polítics, de permís penitenciari per celebrar Sant Jordi

Barcelona
CULTURA

Consulta totes les novetats editorials en català d’aquest Sant Jordi

GIRONA

D’Helena a Pandora

vilanova i la geltrú

Ebri Knight, oda al carrer

BARCELONA

Nadal reivindica la universalitat dels ‘Noms d’una vida’

girona
JAUME VIDAL
PERIODISTA CULTURAL

“Perviu la idea que la cultura és per a gent d’un nivell”

l’hospitalet de llobregat

El tast d’un banquet

Barcelona

La capitalitat de la sardana ganxona arrenca l’1 de maig

Txékhov reescoltat, a ‘Las canciones’

BARCELONA