Una confusió emprenyadora

Essent un dels cineastes mexicans, junt amb Carlos Reygadas i Amat Escalante, que tendeixen a voler provocar amb imatges cruels i morboses que no se sap fins a quin punt escandalitzen o incomoden ningú, Michel Franco va explicant, com ho ha fet recentment en les entrevistes de presentació de la pel·lícula a l’Estat espanyol, que el propòsit de Nuevo orden és reflectir un món en què les desigualtats creixents creen un malestar que du a revoltes, però que, en lloc de menar els governs a buscar solucions justes, són el pretext per a una intensificació de l’autoritarisme per mantenir l’ordre social imperant. N’hi ha que, de fet, consideren que la “distopia” presentada per Franco es correspon a la realitat actual marcada pel control, la vigilància i la repressió. Tanmateix, una cosa són les intencions, que també duen a invocar l’esperit de Buñuel i fins de Pasolini, i una altra, els resultats. Franco no mostra cap mena d’empatia pels revoltats, que ni tan sols tenen consciència revolucionària, sinó que, actuant amb menys enteniment que els seguidors de Joker, els mostra com a éssers cruels i venjatius entregats al pillatge i la violència desfermada. Tampoc és que en tingui pels jerarques corruptes, una barreja d’empresaris, autoritats i militars reunits en el casament d’una jove ricassa (potser l’únic personatge abordat amb un apunt de complexitat) amb un arquitecte emprenedor que té lloc en una d’aquelles mansions fortificades del Mèxic DF. D’aquí, amb imatges que volen impactar i enganxar, realitzades d’una manera força basta, Nuevo orden és una pel·lícula confusa i ambigua que pot emprenyar. D’un reaccionarisme inconscient. Res a veure amb el misteri d’El angel exterminador.