Cultura

La mort d’un home bo

Final trist per al compositor i promotor experimental Antoni Caimari

Va ser en l’inici de la pandèmia quan el periodista Guillem Vidal va donar a conèixer les paraules del musicòleg Will Robin, de la Universitat de Maryland, de com ens calia viure aquests temps de pandèmia: “Cal que ens preparem per a la mort, cada dia.” Tant si és per la pandèmia com no, el cert és que el sotasignat s’ha hagut d’acomiadar des de la distància de dos noms fonamentals de la música experimental a Catalunya: Víctor Nubla i Josep Maria Mestres Quadreny. Ahir al migdia vam saber, però, també la mort del compositor i promotor mallorquí Antoni Caimari (1943-2021), un nom imprescindible en això que hem anomenat abans música experimental.

Escriure sobre Antoni Caimari és haver-ho de fer d’una de les figures més personals i excèntriques del panorama musical on van confluir diferents qüestions per assolir una voluntat expressiva que ell mateix va batejar amb una acció: “compondre tocar”. Amb aquesta acció va voler posar en relleu que ell se sentia, per sobre de tot, com una espècie de mèdium sonor que connectava amb una força i valors superiors que eren, però, només intuïts. Sobre Caimari, però, no hem de pensar en un compositor establert en la música del segle XX, sinó més aviat en un compositor que va trobar en els compositors romàntics, especialment en Beethoven i Chopin, una font d’inspiració per a la seva pròpia obra. Enamorat del piano, però també de la cinta magnètica, Caimari va desenvolupar una obra que mai va ser oferta en directe, sinó en una espècie de litúrgia magicosonora que era enregistrada i on el seu resultat final donava a conèixer un coneixement i un estudi personals dels compositors esmentats, però també d’altres com Mompou i Cage. S’estima en unes 250 obres el corpus del catàleg d’obres llegat per Caimari.

En paral·lel, i com a mostra inequívoca de la seva voluntat interdisciplinària, no va deixar de col·laborar amb artistes i poetes com Ben Jakober i Eduardo Scala, però també compositors com Llorenç Balsach i Llorenç Barber, col·laboració que va fructificar en els coneguts Encontres de Compositors que el mes de novembre passat van arribar a la seva quaranta-unena edició. No només això. Fundador del segell discogràfic UM (Unió Músics) i de la Fundació Àrea Creació Acústica (ACA), a Son Bielí (Bugí) es va forjar un veritable nucli de música i músics contemporanis que sempre va dirigir amb diligència i una bondat admirables.

Paradoxes de la vida: la mateixa fundació que ell va fundar és la que li ha girat l’esquena en el manteniment del suport econòmic per seguir vivint a Son Bielí, fins a ser desnonat. Vint-i-tres dies després ha mort en una residència. Avui no plorem només la mort d’un compositor, sinó també la d’un home de veritat. Un home bo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.